In memoriam

Per tu tieta, que ens has deixat

02.11.23 - 03.09.2012

ADÉU A LA VIDA

Damunt les farigoles, la becada és ferida. La noia la pren dintre les mans; se la posa a frec de llavis i li sent el cor, que encara batega.

L'ocell ja no bat les ales; obre el béc, endolorit. De flors de romaní li fa un llit. - Et portaré a casa, - li diu. - Et curaré la ferida i tornaràs al bosc! 

-Em sento morir! -diu la becada. -Estimo el que fas per mi. Per la teva obra bona, et revelaré allò que tu deleixes per saber. Però guarda'n el secret!...

-El guardaré. La voluntat dels moribunds ha de complir-se! ho sé per la mare, quan l'àvia es va morir!

Amb pena, ara la becada alça el caparró, i parla amb esforç: -Ja sé com te dius!...

-Margarida- respon ella.
-Si, ja ho sabia.
-Com?
-En les cobertes de la teva llibreta que et serveix de teulada, hi ha escrit el teu nom. Els ocells, tot volant, ho hem vist! Tu potser no hi hauries atinat mai. Adéu, Margarida... Adéu!

Els ulls de la becada resten fits. La nena la besa, i li clou les parpelles. Afligida, sanglota: 

-També per als ocells és trista la mort!

Al peu d'un pi, el més bell, el d'esguard més obert de cara al cel, la noia fa una petita fossa.

Després, posa branques d'herbes oloroses damunt la terra i entre llavis murmura com una oració:

-Déu vol que enterrem i deixem en pau els morts!

Acabat, com es recorda de l'Hortènsia, baixa corrents. - Ja vinc! -li crida- Mira que et porto!

I tot anant-hi, li ensenya un brot de romaní florit.

Del conte MARGARIDA de Lola Anglada i Sarriera, llegit el dia del teu comiat.

A la última dona de la familia materna que hem estimat que va viure sense fer soroll i ha marxat de la mateixa manera. Adéu tieta. E.P.D.

***