dijous, 11 d’abril de 2013

Novel·la gràfica

Avui s'inaugura a Barcelona el 31è Saló Internacional del Còmic.

No he estat mai aficionada al còmic en edat adulta, malgrat que en la meva infancia un dels meus records entranyables, és de quan els dissabtes al migdia el pare ens portava els "tebeos" cada setmana i els dedicàvem les tardes d'aquell dia, i una vegada llegit el que ens pertocava a cadascún, ens l'intercanviàvem entre els germans. Això si, he descobert fa poc la novel·la gràfica i haig de donar les gràcies al Club de lectura per aquest afer.

Després de Persèpolis i de fullejar altres exemplars gràcies a la nostra bona amiga la Susanna, vaig atansar-me a la Biblioteca per remenar una mica la secció de còmics, i vaig decidir-me per un llibre que a primera vista em va semblar interessant. Després a casa i consultant a Google, vaig descobrir que el volum en si, havia rebut també el premi France Info 2013, igual que Persèpolis, no vaig anar pas desencaminada en la tria, el meu "ull clínic" va resultar òptim.

El coche de Intisar, és el retrat d'una dona moderna al Iemen. El guionista és en Pedro Riera, un periodista català, que ja havia escrit altres novel·les, el qual va acompanyar a la seva dona a viure a aquell país durant un any. La inquietud que li va suposar la segregació de sexes d'aquella societat, el va conduir a realitzar una investigació i va entrevistar a una quarentena de dones iemenites, la qual cosa va concloure en la publicació de la novel·la gràfica il·lustrada per Nacho Casanova, dibuixant aragonès, on trobem un treball d'aquests dos autors els quals ens mostren un país on homes i dones fan la seva vida per separat, i xoca la rigidesa del blindatge del món femení de cara a les mirades externes.

He trobat que és una publicació interessant amb uns continguts adicionals al final del llibre que reflecteixen força un món que manté costums ancestrals i socials, i que impedeixen el desenvolupament d'un país àrab que és el més pobre i malnodrit dels països islamistes actuals. Tot està organitzat perquè el món d'homes i dones no convergeixi mai. És la culminació de dues societats paralel·les i un malson per la independència de la dona.


Nacer mujer en Yemen

[Como todos vosotros, tuve ambiciones que llenaron mi juventud de sueños vividos sobre lo que queria, y lo que llegaría a ser. Mis sueños aguardaron inocentemente a poder ver la luz, totalmente ajenos al enemigo que acechaba inquieto para enterrarlos. Para mí eran legítimos: mi derecho a vivir y a trabajar... "Ellos" los veían como síntomas de locura y de rebeldía, y entonces tome consciencia de ese enemigo que intenta aniquilar mi identidad a cada giro que toma la vida, únicamente a causa de mi género. En este momento odié el cuerpo con el que había nacido, pues parecia limitarme y definirme, independientemente de mis ideas y de mis actos. En cambio, si hubiera nacido hombre, habría satisfecho mis ambiciones. Pero eso habría sucedido a costa de haberme convertido en un ser ordinario y sin rostro, como son la mayoria de hombres en Yemen. Y vosotros no estariais a punto de leer mi historia y la de otras como yo. Y yo no estaria tant orgullosa de mis logros, pués cada obstáculo que he superado ha hecho que mis éxitos sean mucho más dulces].

Una mujer yemení




***


1 comentari:

SU ha dit...

Benvolguda Marta,

gràcies per l'apunt, per la recomanació i per ser-me amiga!

compartir el plaer de la lectura amb tu i totes les altres persones del club és una experiència extraordinària que ens enriqueix a cada sessió.

abraçada lectora!

SU