diumenge, 28 de juny de 2009

Primer Any de Blogaire

Conte

Sóc petit, eixerit, acollidor i treballador, per això em vaig guanyar el concepte que de les pedres en treia pans, i d'aquests pans se'n van aprofitar molts. Ara però, crec que ja no és així, ja no trec pans de les pedres. Els meus veïns només fan que posar-me traves. Quan era més jove, vaig ser més beligerant, però m'he fet gran i ara sóc més estable. Procuro estar bé amb ells, els ajudo, els explico que vull ser com sóc, per cultura, i per història, però la meva pedagogia no serveix de res. Ells continuen posant-me traves per tot i em fan enfadar. No encaixo en els seus projectes i no em sento còmode. No ens entenem, bé no em volen entendre, o més ben dit, si que m'entenen però no els interessa entendre'm. Al·leguen raons que ja no s'adiuen amb la realitat. Volen intervenir en la meva manera de ser i no em deixen tenir la meva personalitat heretada de segles. Estic molt preocupat i m'agradaria arreglar-ho. No m'ha agrada estar passiu i darrerament ho he estat. Vaig tenir insomni una nit, i tot donant voltes i més voltes, de com i de quina manera podria trobar una solució a aquest problema, vaig pensar en els meus rebesavis i també en els rebesavis dels rebesavis, que van ser molt importants a la seva època, i que tampoc se'n van sortir, fins i tot els veïns no els van deixar viure al seu aire i es van imposar. Jo també vull que em deixin tranquil i caminar sol, i m'agradaria trobar-hi solució, perquè he arribat a estar realment enfadat, però ara com ara penso que degut al meu caràcter dòcil i dialogant, continuen aprofitant-se'n i em fan combregar amb rodes de molí.

De sobte, he vist una petita llum en el meu cervell, i he tingut una inspiració per solucionar aquest malson, i he pensat d'anar sembrant possibilitats per anar-me'n desempellegant d'aquesta llosa. He recordat les dates en que estem i he sortit a passejar pel bosc a recollir
"Pericó". M'han vingut al cap els costums ancestrals dels rebesavis. He escampat el "Pericó" sota el llit. Avui és la nit màgica, segur que els seus efectes medicinals serviran. Si més no, espantaran els dimonis. D'aquesta manera m'he adormit com un infant després d'haver begut el darrer got de llet, esperant el miracle........!, i que aquesta sembra s'escampi com una taca d'oli.

Pericó


Aquest conte, fruit de la meva imaginació, el dedico als vells amics que durant un any han llegit les meves dèries i no m'han fet comentaris. També el dedico als nous amics que m'han ajudat a seguir esplaiant-me al meu aire, i aquests sí que m'han fet comentaris.

Gràcies a tots en aquest primer any de blogaire. Aquest somni si que s'ha fet realitat. El del conte, algún dia segur que també se'n farà.

***

6 comentaris:

l. ha dit...

Marta, mai havia entrat al teu blog... i avui m’he trobat aquest bocinet de sensibilitat, et deixo el petonet dols de les noves amistats, dels que sabem que important arriba a ser un comentari, una paraula d’alè... o que recordin el nostre nom!

Lola

Salvador ha dit...

Felicitats pel primer somni ja acomplert...
I ara aviat ens haurem d'aplicar el pericó o l'oli de cop per aconseguir el segon somni, i guarir-nos de cops i ferides, i així com diu la dita: "Qui té oli de pericó, no li cal metge ni doctor", esperem que el pericó ens faci fugir els esperits dolents i malèfics i les aparicions en forma de polítics maldestres i mentiders...

Enhorabona...!!!

kweilan ha dit...

Enhorabona per aquest primer any!

L'Espolsada llibres ha dit...

Per molts anys!

Miscel·lAnna ha dit...

Per molts anys Marta, continua així
una forta abraçada

Mireia ha dit...

Molts més que en vinguin!