Williams en estat pur

Tennessee Williams va ser un dels grans autors del teatre contemporani americà. Coneixem les seves obres també per la gran pantalla, les quals van ser exhibides en diferents ocasions amb grans actrius de l'època i que en el nostre país van ser la gran expectació dels anys de la postguerra.

Sota la direcció de Josep Maria Pou, al Teatre Goya es representa El Zoo de Vidre. Ens diuen que es tracta d'una de les seves obres més autobiogràfiques. L'any 1945 es va estrenar a Broadway reconeguda com una obra mestra amb multitud de premis, i el primer èxit teatral del seu autor.

Amb personatges intemporals, l'argument tracta de l'abisme entre el món que es vol veure i la realitat existent. Una família del sud dels EE.UU, amb una mare controladora i frustrada, amb un dubtós instint de protecció envers els seus fills, fa que la personalitat d'aquests fills no es pugui desenvolupar d'una manera autònoma i equilibrada. És un tema encara de força actualitat, qui no coneix o ha conegut persones amb aquesta manera de ser i de fer, que ha obligat als seus a seguir camins no anhelats.

L'escenificació de l'obra amb quatre actors de qualitat de la nostra escena catalana, força rellevants, i amb la direcció de'n Josep Maria Pou que no decep mai, i també amb la traducció de l'enyorat Emili Teixidor, fa que l'espectador que li agrada el teatre pugui gaudir un parell d'hores d'un text sense data de caducitat.

Agraïm la reposició d'aquestes obres, les quals t'obliguen a reflexionar una vegada més en les conseqüències que el nostre comportament pot influir en el altres, i en l'entorn en el qual estàs immers, i que moltes vegades inconscientment obliguem a canviar.

***

Setmana poètica a Barcelona

Commemorant la Setmana de poesia a Barcelona, i com a acte de celebració del 10è aniversari del cicle de Poesia als parcs, dilluns passat vaig assistir a una lectura de poemes de Joan Vinyoli al recinte de l'Escola Industrial, concretament dins la capella modernista ubicada dins la Residència universitària Ramon Llull.

Haig de confessar que mai havia entrat dins d'aquesta capella, per mi completament desconeguda, una obra força interessant de l'arquitecte modernista Lluís Moncunill i Parellada el qual entre 1892 i 1903 va ser arquitecte municipal (vegeu Wiquipèdia).

Ens va costar una mica poder entrar a aquesta capella atès que l'acte es va dividir en dues parts. Una primera en una sala d'actes a l'edifici del Vagó, a la qual no vaig assistir, atès que era una entrega de premis que no entrava dins del meu registre. El meu interès se centrava al recital poètic i per això ens vam dirigir directament a la Residència d'estudiants. Com que no era encara l'hora prevista, el conserge que havía d'obrir les portes, igual com si fos el drac mitològic Delfos que custodiava l'oracle abans de ser abatut per Apol·lo, ens va negar l'entrada fins que arribés la comitiva. Tres vegades ho vam intentar al·ludint que restaríem a la sala d'espera, la qual estava plena d'estudiants fent-la petar. Res de res, impassible. Puc donar fe que la capella està degudament protegida a qualsevol que no tingui autorització.

Finalment quan vam poder entrar escales amunt, un altra persona tenia cura de la porta de la joia modernista. Un altre entrebanc. Però aprofitant l'avinentesa d'un equip de filmació i algunes persones que entraven a priori, ens vam escolar, i així varem poder seguir l'acte ben a prop dels rapsodes.

Va haver-hi música de viola de roda acompanyant les lectures, així com una ballarina de dansa contemporània per donar color a la introducció de l'acte, també música de piano interpretada per una de les rapsodes. Diverses persones recitant els poemes de Joan Vinyoli, cadascuna amb la seva varietat lingüística del català.  Un acte senzill, diria que familiar, això si, presidit pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, i admirant el marc modernista que potser mai més tornaré a trepitjar si no és altra vegada, en algun acte especial.

Fotografies extretes d'Internet.

REPRESA

A poc a poc apareixien

colors i formes en l'espai,

i els meus sentits hi responien,

meravellats, amb dolç desmai.

Que la bellesa no mor mai,

semblava dir l'aurora encesa.

Lloava l'ànima, suspesa

davant de l'èxtasi rosat,

i en el més íntim era presa

d'una immortal felicitat.

Joan Vinyoli (1914-1984)

***

Va d'ocells

Una cosina m'ha fet arribar aquesta fotografia d'un puput, el qual se li va creuar mentre estava al Parc Cervantes fotografiant roses. He trobat molt interessant que hagués pogut captar aquesta instantània tant peculiar, i en el moment precís en el qual s'estava cruspin un cuquet. He volgut immortalitzar aquest instant, ja que té molt de mèrit aquesta fotografia, per motius obvis, tractant-se que no som uns professionals esperant el moment idoni del comportament animal, però que a vegades tenim la sort de poder gaudir d'aquests espectacles de la natura sense preveure-ho.

Fa pocs dies també vaig estar contemplant davant de casa, just dins l'arbre de Judes que tenim, com una parella de tòrtores estàven fent el seu propi niu amb tota la feinada que comporta transportant branquillons d'un costat a l'altre. Vaig quedar-me uns instants embadalida amb el cap alçat fins que una veïna em va preguntar què passava i vaig dir-li que la primavera ens obsequiava amb espectacles semblants com els que estava succeint damunt nostre.

Enguany no puc gaudir del tallarol al balcó que no ha deixat de visitar-me, atès que tenim la façana embolcallada per una xarxa, doncs s'està rehabilitant la pintura i les esquerdes, i una posta a punt és necessaria deguda a que els anys passen també per tot el que és material. Ara son els paletes i pintors els que salten al balcó cada matí, enlloc del meu ocellet. Tinc l'esperança que tant bon punt la bastida es desmunti, tornaré a veure'l ja que en un programa televisiu, segons un expert naturalista, aquest va comentar que els ocells tenen incorporat al cervell una espècie de GPS memoritzat, i que per això poden retornar als llocs on havíen fet els nius, o bé saben on alguna vegada havien trobat menjar. A veure si és cert. Tinc les engrunes de les galetetes sense sucre, a punt. Ja us en faré cinc cèntims quan torni.

***

L'home d'origami

Un altre repte literari que ens ha proporcionat el Club de Lectura. Aquesta vegada, potser el fet de que la novel·la va ser escrita el 2008 i publicada al 2009, no m'ha sorprès tant la seva originalitat, al cap de cinc anys de l'evolució que ha experimentat aquest tipus de novelística. He recorregut a comentaris fets per blogaires d'aquells anys, i amb els alguns d'ells potser no hi estaria massa d'acord. Clar que tot és subjectiu, i per això els escriptors ho deixen anar i els lectors ho recollim, sortosament cadascú a la seva manera.

L'home d'origami és una novel·la molt ben escrita i ben estructurada, en la qual l'autor Joan Carreras, va lligant la vida dels personatges a mesura que ens els presenta. Tots ells tard o d'hora es relacionen. Això no és una trama nova, ni és cap repte pel lector, com alguns han dit. També la interpretació de la capacitat d'estimar, la posaria en quarentena. Opino que són més aviat relacions de dependències personals, i experiències viscudes que han deixat emprempta en els personatges, no sempre positiva, que fa que actuin d'acord amb uns motius aparentment incrèduls, però m'atreveixo a deduir que l'autor ha volgut fer d'aquestes actituds, metàfores d'una realitat prou versemblant.

..Una dona que, s'ofereix com esclava al seu amant, anant-lo a recercar després de vint anys d'haver desaparegut de la seva vida; aquest home escriptor de fama, viu retirat en una casa al mig del bosc per trobar la manera de "matar" a l'heroi medieval de les seves novel·les, cansat ja del seu personatge estrella. La complicació que representa la troballa d'uns cadàvers enterrats al costat d'aquesta casa. L'aparició d'un inspector de policia que té una amant també de fa anys i que la dona oficial fa veure que no ho sap i que acaba acollint-la a casa seva a causa d'un accident. Un home que abandona la dona que aparentment estima, la qual ha deixat embarassada i que és la filla de l'escriptor, per anar a la recerca d'un pare que no ha conegut, que era prestigitador, que volta per aquests móns i amb el qual se sent lligat emocionalment i professionalment. L'escriptor protagonista, no sap com tenir cura dels altres i substitueix aquesta mancança fent papiroflexia omplint la casa de figures de paper...

Explicat així, sembla una serie televisiva daliniana. Doncs, efectivament, Joan Carreras és periodista i guionista de televisió a més d'escriptor. Penso que la novel·la té qualitat i és un bon exercici literari, plena de girs inesperats i ens ofereix unes situacions a vegades insòlites deixant que el lector faci la seva pròpia valoració dels fets, i de les metàfores que com ja he dit, les va representant per mitjà dels seus personatges. Amb un final força psicodèlic, que va d'acord amb la línia emprada, acaba la novel·la, amb "Nota de l'autor" i "Agraïments personals".

***

L'Orfe del Clan dels Zhao

La Perla 29 ens ha produït "una perla del segle XIII" de Ji Junxiang. Una tragèdia xinesa però que podem comparar-la a molts dels dramaturgs occidentals que coneixem, Shakespeare, Sòfocles, Brecht.... M'ha agradat la posada en escena. Escenari al bell mig dels assistents. Els actors a tocar, compartint la suor dels fronts, les mirades i la sorra del terra que s'aixecava com una boirina que no et deixava veure l'altra banda de públic. Dues hores i escaig de silenci sepulcral, igual que els espectres que apareixien com qualsevol escena Shakesperiana.  Com diu el seu Director Oriol Broggi, és un text important, fort i valent per fer en els nostres dies.

És una tragèdia èpica de venjances i tirans, una visió de responsabilitat col·lectiva per damunt de la individual, la història de la qual, em recorda també dins la nostra cultura i de l'Antic Testament, "la Matança d'innocents","El judici de Salomó", la Història del sacrifici d'Abraham, etc. a consequència del protagonisme dels infants, així com les tragèdies gregues del segle V a.c., representació també dels temes sensibles que afrontaven en aquella època.

Una aportació important és la música en directe. Joan Garriga és l'acordeonista que per primera vegada actua en una obra teatral i els textos amb els quals ens obsequia, són extrets del poeta valencià Estellés, que degudament musicats i amb una veu potent amb simbiosi escènica, ens va deleitant durant tota l'obra, acompanyat també amb gongs i instruments orientals, creant un maridatge idoni amb la representació.

Els actors molt ben dirigits i ben treballats, fan que l'espectador vagi entrant a la història i en les seves vides d'una manera entenedora.

Un escenari auster, sense pretensions decoratives, només els actors i els espectadors, amb llums que canvien les escenes amb senzillesa. Un treball d'equip d'un bon espectacle teatral per gaudir-ne plenament a tots els que ens agrada el teatre.

***

La nimfa Maia

Hermes i la seva mare Maia
detall d'una àmfora àtica. anys 500 a. C., 

"És dubtós l'origen del nom d'aquest mes- Hi ha escriptors antics que creuen ésser un derivat de Maia, la mare de Mercuri, a qui els romans solien oferir sacrificis el dia primer. Antigament, a Anglaterra, es donava el nom de "Dia de Maig" al primer dia del mes, en que la gent sortia a fora a trenc d'alba a celebrar la vinguda de la primavera. S'estilaven en aquells temps les "Reines de Maig", unes nenes vestides amb molts adornaments, i a tot arreu s'aixecaven els "arbres de Maig" (o simplement maigs). El darrer d'aquests arbres, guarnit amb cintes i flors, fou col·locat a Londres l'any 1717. Entre els catòlics se'l coneix com el mes de Maria.

Refranys de Maig:

"No et treguis l'abrigall 

fins que el maig sigui avall."

"Qui a l'hivern té sempre calor

pel maig sent la fredor"

"Pel maig ton el pastor

de les ovelles el bo i millor"

Maig fred i ventós

d'una collita en fa dos"

"Faci sol o faci neu

per Sant Isidre i Sant Pancraç

faves i pèsols al cabàs".

Extret de "El Diari d'Edith Holden" 1906 (reproducció fascímil) 

***

Baixauli-2

No es pot concebre La cinquena planta sense haver llegit L'home manuscrit.

Una vegada més Manuel Baixauli ens sorpren amb la seva novel·la-mig-biografia. Set anys separen els dos relats. Després d'una setmana d'haver acabat L'Home manuscrit, l'autor va contraure una malaltia anomenada síndrome de Guillain-Barré que el va deixar paralitzat de cap a peus durant 42 dies, només amb una via de comunicació que eren les parpelles. "L'únic que em funcionava era el cervell, amb una lucidesa mortificant" recorda Baixauli.

La primera part de la novel·la narra aquesta experiència que el va dur a convertir-se en una pedra. Quan començava a recuperar la mobilitat al Sanatori de la Serra Calderona, va conviure amb uns personatges, els quals van contribuir a fer anar la seva imaginació daliniana per estructurar la segona part del llibre, on va intercalant contes, aforismes, dibuixos i fotografies deixant anar la fantasia del seu imaginari com a prosista.

Torno a trobar el Baixauli que ja vaig descriure en L'home manuscrit, d'una originalitat trangressora, i d'una qualitat extraordinària. És tot un luxe per la nostra literatura tenir un autor d'aquesta profunditat i estil com han dit diferents experts i que comparteixo completament.

Després d'haver-se vist immers en una crisi tant profunda, l'únic que volia, ens diu,  era "viure com si fos un regal" i gaudir de la felicitat en coses tan simples com respirar per si mateix i beure un got d'aigua. Aleshores va començar a escriure sobre el que li va passar.........

***

Sant Jordi

Ja sé que la Diada de Sant Jordi, és tot allò que a alguns no agrada, que si mediàtics, que si llibreters, que si massa roses, que si massa gent, que ara no és com abans, però, quin abans? Tots tenim els nostres records d'abans, quan teniem uns quants anys menys, com els tindran d'aquí uns anys els joves d'ara, i sempre els "abans" seran millors que els "avui". Que voleu que us digui, a mi encara em fa peça la Diada de Sant Jordi. Això de veure tants llibres al carrer un cop l'any fa goig. Malgrat que els que anem sovint comprant llibres  i aconseguim els nostres petits descomptes, sembla que deixar passar un Sant Jordi amb les mans buides de literatura, és com l'univers sense estrelles.

Els rituals ens els fem nosaltres i per mí el dia de Sant Jordi, és el dia d'anar a esmorzar al carrer, fora de casa, si pot ser també dinar-hi. És un dia feiner mig festiu en el qual la vida al carrer es fa notar. Avui la passejada l'hem fet pel barri, sense empentes i gaudint d'un sol esplèndid amb el qual el Sant ens ha obsequiat. Un Sant europeu i emblemàtic, icona de molts països, que està cavalcant des de l'edat mitjana. Com no li hem de retre homenatge?

Les il·lusions les anem mantenint, i seria lamentable que es perdessin, són aquests petits plaers que ens anem construint, i que malgrat tots els malgrats, hem de procurar conservar.

QUE TINGUEU UNA BONA DIADA

***

Colors Pasquals a la mediterrània

Després d'uns dies d'estada al sud d'Itàlia, m'ha quedat la imatge privilegiada d'una Pasqua florida exhuberant. Sembla que un hivern plujós ha fet que la primavera hagi resorgit amb un esclat de colors en els camps de Calàbria i Sicília. Potser més a Calàbria, la qual cosa ha fet que les nostres mirades no abastessin tot el que la natura ens oferia. El patrimoni arquitectònic quedaba absorbit per aquesta realitat. Només havia vist aquesta natura prolífera en el nostre Pirineu el mes de juliol, mai en un mes d'abril.

M'ha sorprès molt la regió de Calabria. Me la imaginava més dura i àrida. Res més lluny d'aquest pensament. És una terra molt fèrtil i amb una vida vegetal que no s'caba. Els cítrics, igual que a Sicília, omplen el paisatge. Encara pengen les velles taronges, que estan brotant les noves flors de tarongina perfumant l'entorn. Les llimones i bergamotes que serveixen per fer els licors típics de la zona, també es poden veure penjant dels seus respectius arbres. Grocs, taronges, vermells, diferentes tonalitats de verds, captiven al més indolent. La quantitat de figueres de moro també m'han deixat fascinada, proliferen arreu i els seus fruits són ben apreciats i comercialitzats.

També em va sorprendre la quantitat de fonoll florit que hi havia. Les branques són llargues amb la flor al capdamunt ben ufanosa. Res a veure amb el fonoll de les nostres contrades.

Els pobles de Calàbria, són molt pintorescos, gairebé de pessebre, enfilats al capdamunt de les muntanyes per protegir-se dels pirates que arribaven a les costes, mantenen una singularitat pròpia d'aquesta regió tant allunyada de la capital de la República.

A Sicília hi havia estat en un mes de Juliol fa deu anys, però res a veure poder anar-hi en un mes d'abril. El mar continua essent blau i també amb diferents tonalitats. Es van veient ratlles de matisos des de les platges fins a l'horitzó, que es van degradant fins a arribar al blau marí formant una ratlla perfecte en els dies que el vent del nord es fa sentir. Una bellesa marítima que es dóna en aquest mar mediterrani del qual els llatins en som hereus i que ens és difícil d'oblidar.

Aquests dies, l'Etna ens va regalar un mantell blanc, el qual va lluir tots els dies de la nostra estada, aportant també el seu punt de color primaveral.

I per posar punt i final, una meravellosa posta de sol a la ciutat de Reggio Calàbria, mentre assaboríem un deliciós gelat de festuc.

***

Esperant la Pasqua

Bona Pasqua

Quan em trobo a la bústia aquestes postals, m'animo. Ja s'acosta la Pasqua. Des de la República txeca el nostre vell amic ens recorda i ens torna a escriure. Fins quan? Quí ho sap!  Ja deu està molt a prop de la norantena i ell ens va recordant. Li tornaré a enviar una fotografia nostra, a ell li agrada i també va veient que anem posant anys. No ens podem comunicar obertament, però sabent que encara és viu, em reconforta.

Els millors desitjos

A Europa la Pasqua és també molt celebrada popularment. Vaig ser a Praga quan feia poc que la Primavera política d'aquell país va ser silenciada pels tancs rusos que els van invadir. Es preparaven per la Pasqua i recordo amb nostalgia uns carrers grisos i freds, sense turisme, i que l'únic color que hi havia eren els ous de gallina pintats un a un, i enganxats en una especie de pica-matalassos que segons costum popular, era una festa en la qual les dones empaitaven als homes amb aquest estri. M'en vaig emportar un de record, per explicar-ho a la família.

Cada país té els seus costums. A Polònia fan un àpat per esmorzar, que tot són viandes cuinades amb ous al qual hi és convidada tota la família i amics i fan molta gresca entorn a la taula. A Bélgica els ous els amaguen al jardí i els menuts han de fer una gimcana per anar-los trobant. Suposo que d'aquests costums n'hi deuen haver a més països, però els que he exposat són els que he conegut.

Imagino que a l'Europa freda l'arribada de la primavera els suposa un esclat d'alegria per la proximitat d'un estiu molt esperat i ben diferent dels nostres països de la mediterrània, ja que els nostres hiverns càlids són envejables. Per això la Pasqua és tant celebrada a tots nivells, malgrat que nosaltres tampoc ens quedem curts amb les nostres estimades Mones coronades amb els seus ous de xocolata.

***

Música i silencis

Quan et deixen en préstec una novel·la, intentes llegir-la el més aviat possible per poder-la retornar al seu propietari. En el cas de La Casa del Silenci de la Blanca Busquets, no ha calgut fer grans esforços per anar de pressa, la novel·la per ella mateixa ja et fa córrer d'una manera estimulant, i t'impulsa a continuar amb interès, per esbrinar la història que explica l'autora a través d'uns personatges força peculiars.

El comú denominador de tots ells és un objecte per interpretar música, un violí, un Stainer molt valuós que va passant per diverses mans, totes elles dins d'un mateix cercle dedicat a la música.

La història es va deixant anar, explicada pels seus protagonistes en primera persona, com un monòleg interior. Cada capítol parla un personatge diferent, el qual va lligant l'entrellat de la ficció que es va desenvolupant i va connectant-los entre ells. Com he dit, això fa que el lector vagi lligant caps a través de la saga d'aquests personatges ben construïts, amb les seves passions i els seus sentiments envers uns als altres.

Una novel·la moderna, ben escrita, d'un estil dels que m'agraden perquè el desenllaç de la qual no es comença a intuïr fins ben avançada la lectura, i pot ser gratificant pel lector que a més, li pugui agradar la música de Bach, ja que en tota la novel·la no deixa mai de sonar.

violin by J.Stainer

***