25 SENSE ESPRIU (1913-1985)

Avui fa 25 anys de la mort del poeta de Sinera. Per iniciativa d'un grup de blogaires, al qual m'ha fet il·lusió afegir-m'hi amb la meva petita aportació, el mateix dia i a la mateixa hora fem un apunt d'aquesta commemoració.

Crec que aquesta iniciativa ha estat genial ja que hauríem de recordar sempre a les persones que han ajudat a configurar la nostra identitat com a poble, i que a vegades no són prou conegudes per les actuals generacions.

Jo recordo encara al poeta que va ser molt gelós de la seva intimitat, haver-lo vist fent passejades pels "Jardinets de Gràcia" davant del seu domicili en els darrers dies de la seva vida.


El tinc present també com a referent intel·lectual de la generació del meu pare (1913) junt amb Pere Calders (1912) i altres que van haver d'abandonar els seus projectes en ser mobilitzats per la Guerra Civil.

Després del conflicte bèl·lic, Espriu va decidir romandre a Barcelona. Altres components de la seva generació van haver d'exiliar-se. Fruit de la seva vida silenciosa neix la seva obra que va situar l'autor en un dels primers llocs de la literatura catalana.

També per a mí va ser la descoberta d'Espriu en plena Dictadura, en ocasió dels recitals de Raimon, el qual va musicar alguns dels seus poemes:

Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda en el carrer de l'Om.
La teva mare broda, broda claror..........

I beg your pardon (Meditació entorn de la teoria atòmica)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per mes que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit......

Indesinenter (Homenatge al Dr. Jordi Rubió) (1967)

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i véiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó que té........

i el que va dedicar al cantant, agraint-li el seu treball, en homenatge a Salvat-Papasseit (1965)

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes"...

Espriu va sentir precoçment la vocació literària i el seu primer llibre "Israel", escrit en castellà, va ser editat quan tenia només setze anys.

Malgrat ser un poeta de fama mundial, proposat més d'una vegada pel Nobel, sempre l'he tingut com un autor de difícil comprensió. Potser el Llibre de Sinera (1963) al ser portat al teatre per Ricard Salvat "Ronda de mort a Sinera" (1966) va fer créixer la popularitat de l'autor a l'abast d'un ampli sector de públic.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res mes, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Hi han alguns poemes que el públic possiblement ha comprès millor, en la seva obra La pell de brau (1960) sobre el drama històric de Sepharad (Espanya):

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.

La poesia d'Espriu és essencialment simbòlica, difícil de determinar. El seu univers es carrega d'ambiguitat, una de les marques de la seva poesia.

És un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya, i sens dubte un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Li fou atorgat el Premi d'Honors de les Lletres Catalanes el 1972.

***