Amb aquest llibre, la Lolita Bosch va voler homenatjar a la família del seu pare, que va comptar amb cinc generacions de nom Rómulo. Llegint a Internet, he trobat força crítiques positives del llibre de quan es va editar l'any 2008, en canvi a mí, m'ha resultat una mica feixuc per les raons que exposaré.
Quan vaig començar la lectura vaig pensar que la versió novelada d'aquesta familia, era força interessant de com la Lolita la presentava, i prometia unes històries familiars les quals ella anava investigant a la recerca de conèixer millor els seus orígens. Però a mesura que anava avançant el relat, l'autora, amb l'anhel de donar la màxima informació de fets ocurreguts durant el segle XX aprofitant el fil argumental de la família dels Bosch, amb la qual ella es vol reconciliar, vaig trobar que va introduir massa material informatiu amb personatges de tota mena, aliens a la novel·la, amb la qual cosa aconsegueix que el lector li sigui difícil de païr i el fil de l'argument s'hagi d'anar reconduint contínuament.
La familia es va succeïnt d'una manera força eclèctica i repetitiva, barrejant besavis, avis, pare, néts, germans, oncles, cosins, etc. etc. sense massa ordre generacional. Ara uns, ara altres. També fa esment a cançons cantades per la besàvia, amb les seves lletres, menciona poetes i poemes, paràgrafs d'altres escriptors, repeticions dels seus propis paràgrafs del mateix llibre, vivències personals de la infantesa de l'autora, etc. Molt aiguabarreig.
Mentre va fent recerca, explica també la vida d'amics i amigues que l'acompanyen. Fins i tot fa sortir uns detectius privats de renom, per investigar. Tot un mosaic de personatges de totes les condicions que a vegades res tenen a veure amb l'interès propi del llibre.
En les pàgines es van reproduint també fotografies familiars del seu arxiu personal, esquemes dibuixats a mà de la seva trajectòria per la ciutat buscant els domicilis on la família havia residit, fotos de seqüències de metàfores emprades per enriquir el textos, dibuixos i tota mena d'informació per donar crèdit a la seva obra.
Amb tot no vull treure mèrit a la seva prosa, que està molt treballada, però que dóna la sensació que ha volgut abocar tota la seva saviesa i sintetitzar-la en només 313 pàgines, amb un cert desgavell.
Una novel·la que li ha donat molta feina de recerca informativa, però potser m'hauria agradat més que hagués estat escrita amb més modèstia i senzillesa, a l'hora de voler descriure el món que va viure el seu pare i que ella semblava desconèixer. El desig d'informació, potser li ha quedat massa desbordat.
***
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada