La reunió en bona companyia no té desperdici. Parlant i menjant, sen's va fer ben de matinada.
L'endemà el sol tardoral lluïa escolant-se per les finestres, i amb un bona coca de poble i cafès en llet, ens varem treure la son que encara no volia desaparèixer de les nostres cares.
Varem aprofitar el matí fent una mica de turisme per la contrada, on la tardor es deixava veure i sentir. Els camps començaven a verdejar i els arbres a groguejar, també la fresca matinera ens obligava a mouren's, la qual cosa va permetre que ens arribessim al Santuari del Miracle que en el nostre cas, amb "mea culpa" no hi havíem estat mai.
Aquest Santuari benedictí regentat per quatre monjos de l'Abadia de Montserrat, al bell mig de la natura solsonenca, és un espai de força interès patrimonial i espiritual. La nostra sorpresa va ser, retrobar-nos amb el nostre bon amic Jordi C. el monjo que va ser testimoni del nostre casori i que també varem retrobar anys enrera en una visita també al Monestir de Cuixà. Després de forces alegrois i abraçades, ens va fer la gentilesa de passejar-nos per l'interior de les dependències i mostrar-nos les belleses dels quals en tenen la custòdia.
El dinar en una masia del territori de "Les Masies", va culminar l'estada de la nostra visita llampec a un territori el qual no tenim massa explorat, però que és una part de la nostra terra tant diversa i peculiar que tenim i que val la pena d'escapar-s'hi.
Com deien els antics celtes, ha començat l'època de la foscor. Després de les collites cal arreplegar-se en els caus respectius i esperar que la natura torni a desvetllar-se de la dormició, per fruir-ne una vegada més del seu despertar.
***
5 comentaris:
Jo tinc una ambivalència, m'agrada la tardor, m'agrada la primavera.
Bon reportatge! No conec gaire els llocs dels quals parles.
Tanmateix una castanyada ben aprofitada. Ah, Solsonès i Segarra!
Helena, sóc com tú, les dues estacions m'agraden!
Pere, quan m'inspiro en la natura penso sempre amb els teus apunts poètics.
Torà sempre havia estat un punt de pas per a destins més llunyans fins que aquest estiu hi vàrem sojornar, i vàrem tenir l'oportunitat de descobrir un petit però interessant nucli antic. Ara, Torà és alguna cosa més que els peus de porc de Cal Jaumet. (Ahir, per cert, hi vàrem dinar, ves!)
Quina casualitat Jordi!
Fa anys que trepitgem Torà, ja que els nostres amics hi tenen una casa al bell mig del centre medieval la qual van adquirir pràcticament en runes fa més de 30 anys i que amb esforç titànic l'han anat construïnt de nou amb bon criteri. Però els entorns encara no els tenim "pamats".
Publica un comentari a l'entrada