VICTUS

Me'l van regalar per Nadal i he trigat alguns mesos per llegir les 590 pàgines del llibre, més els annexos de la guia de personatges que complementen la narració. Aquesta lentitud ha estat pel fet de voler analitzar amb un cert interès els fets d'aquesta part de la nostra història, i que val la pena d'anar-los descobrint pas a pas.  L'Albert Sánchez Piñol ha fet una bona feina. Segons ens ha dit, ha trigat deu anys en escriure una novel·la que a través d'un personatge esbojarrat ens narra la Guerra de Sucessió espanyola del segle XVIII. 

L'autor, influenciat crec pel gran "Don Quijote", ens mostra també en aquesta novel·la, les gestes d'un xicot que va ser assistent del General Villarroel, i que com a personatge central, li fa protagonitzar proeses èpiques dins de la narració. Dic influenciat, atès que menciona el gran llibre de Cervantes, d'una manera intel·ligible en un parell d'ocasions. A la pàgina 238, quan el protagonista empren un viatge cap a Castella, i pensant que seria un viatge llarg, s'endú un llibre (el més gruixut que ha trobat, diu), per reforçar el seu castellà i comenta que és una obra ingeniosíssima, amb un delit per l'esperit i que a cada pàgina el feia riure per les butxaques. També menciona a la pàgina 353, dins d'un altre context, una escorta d'un senyor molt prim a cavall i un altre més petit sobre el llom d'una mula. Aquesta influència la he anat trobant en tot el llibre dins de les aventures èpiques que conté i en la ironia emprada en el personatge principal.

A part de les proeses novelades, el contingut històric és força reexit. El lector es va trobant amb la societat del segle XVIII. Com es vivia a Catalunya i a la nostra ciutat de Barcelona. El lèxic barruer dels militars, uns polítics indecisos aclaparats per les circumstàncies, unes forces civils per defensar la ciutat assetjada, mancades de recursos, només guiades per l'esperit de lluita i defensa de les llibertats adquirides de segles, però amb la valentia de lluitar pel que creien.

VICTUS és un llibre per adquirir els coneixements que no teníem, respecte a aquell conflicte nostre i europeu, en el qual els catalans varem ser abandonats a la nostra sort per part d'unes potències europees que només buscaven el seu poder.

És curiós que les cròniques de l'assetjament de la ciutat de Barcelona, escrites per en Francesc de Castellví, que va viure en primera persona aquells fets, no fóssin descobertes fins el segle XIX, i que aquest compatriota hagués mort a Viena, ciutat que el va acollir, sense aconseguir que es publiquessin. Suposo que en Sánchez Piñol es va valdre d'aquelles cròniques per escriure la seva novel·la, ja que els detalls d'aquella Barcelona irreductible, té la força de la persona que va viure aquells moments.

Puc dir-vos que la part d'aquesta tragèdia que més m'ha impactat, és tota la lluita dels dies de l'assetjament, tal i com ho explica l'autor, el qual t'ho fa viure amb una duresa que no deixa indiferent.

Penso que és una obra ben escrita, ben il·lustrada i força ben historiada, la qual mereix la seva lectura.

***