L'autor, influenciat crec pel gran "Don Quijote", ens mostra també en aquesta novel·la, les gestes d'un xicot que va ser assistent del General Villarroel, i que com a personatge central, li fa protagonitzar proeses èpiques dins de la narració. Dic influenciat, atès que menciona el gran llibre de Cervantes, d'una manera intel·ligible en un parell d'ocasions. A la pàgina 238, quan el protagonista empren un viatge cap a Castella, i pensant que seria un viatge llarg, s'endú un llibre (el més gruixut que ha trobat, diu), per reforçar el seu castellà i comenta que és una obra ingeniosíssima, amb un delit per l'esperit i que a cada pàgina el feia riure per les butxaques. També menciona a la pàgina 353, dins d'un altre context, una escorta d'un senyor molt prim a cavall i un altre més petit sobre el llom d'una mula. Aquesta influència la he anat trobant en tot el llibre dins de les aventures èpiques que conté i en la ironia emprada en el personatge principal.
A part de les proeses novelades, el contingut històric és força reexit. El lector es va trobant amb la societat del segle XVIII. Com es vivia a Catalunya i a la nostra ciutat de Barcelona. El lèxic barruer dels militars, uns polítics indecisos aclaparats per les circumstàncies, unes forces civils per defensar la ciutat assetjada, mancades de recursos, només guiades per l'esperit de lluita i defensa de les llibertats adquirides de segles, però amb la valentia de lluitar pel que creien.
VICTUS és un llibre per adquirir els coneixements que no teníem, respecte a aquell conflicte nostre i europeu, en el qual els catalans varem ser abandonats a la nostra sort per part d'unes potències europees que només buscaven el seu poder.
És curiós que les cròniques de l'assetjament de la ciutat de Barcelona, escrites per en Francesc de Castellví, que va viure en primera persona aquells fets, no fóssin descobertes fins el segle XIX, i que aquest compatriota hagués mort a Viena, ciutat que el va acollir, sense aconseguir que es publiquessin. Suposo que en Sánchez Piñol es va valdre d'aquelles cròniques per escriure la seva novel·la, ja que els detalls d'aquella Barcelona irreductible, té la força de la persona que va viure aquells moments.
Puc dir-vos que la part d'aquesta tragèdia que més m'ha impactat, és tota la lluita dels dies de l'assetjament, tal i com ho explica l'autor, el qual t'ho fa viure amb una duresa que no deixa indiferent.
Penso que és una obra ben escrita, ben il·lustrada i força ben historiada, la qual mereix la seva lectura.
***
6 comentaris:
M'has fet ganes de llegir-lo ben aviat... Espero ser constant i acabar-lo no sé si en tres mesos o més, però ho intentaré... I felicitats per la magnífica crònica
No hi ha dubte que ets una gran lectora. I comentarista.
Jo no vaig tardar tant en acabar de llegir-lo. L'he trobat molt àgil, amè i de fàcil lectura i no vaig entretenir-me a constatar tota la veracitat dels fets, capbussant-me alhora en les dues vessants realitat/ficció per així gaudir-ne més. Recomanable.
Salvador, a veure si t'animes!
Gràcies Pere. He après molt el comentari de llibres en els Clubs de Lectura. M'agrada exposar com ho visc a nivell personal, més que explicar els arguments fil per randa.
Joan, gràcies pel comentari. Reconec que no sóc massa ràpida en segons quins llibres, per això prefereixo les lectures més breus. En el cas que ens ocupa, tampoc li he dedicat exclussivitat :)
No comparteixo els vostres entusiasmes però si algú té veritable interès en aquells fets, a més de llegir novel·les crec que s'ha d'acostar als llibres del senyor Albareda, especialista en el tema. Aquí una entrevista amb aquest historiador:
http://elpais.com/diario/2010/05/22/babelia/1274487142_850215.html
Al blog The Daily Avalanche l'Allau va dedicar tres articles al tema, per si són del vostre interès.
http://allausz.blogspot.com.es/2013/03/una-desfeta-en-tres-actes-vidi.html
Hem llegit en un grup de lectura d'història el llibre d'Albareda sobre l'Onze de setembre i crec que és interessant accedir a altres fonts més enllà de les narratives ben promocionades. He de dir també que els altres llibres de Sánchez Piñol tampoc no em van convèncer, malgrat l'èxit. Admeto que tot són gustos però quan hi ha història pel mig tot s'ha de valorar encara més.
Evidentment Júlia, tots sabem el que llegim. Una cosa és la versió lliure d'en Sánchez Piñol com a novel·la i si interessa hi han altres fonts històriques. Agraeixo la teva informació. En qüestió de gustos, ja ho diuen "no hay disputas".
Publica un comentari a l'entrada