dissabte, 8 de febrer del 2014

La princesa rossa

Hi havia una vegada una princesa rossa i el seu marit ros que vivien en una mansió amb piscina i jardí, en una bonica ciutat mediterrània rodejats de quatre fills rossos i ben alimentats.

Els estius tenien un palauet en una de les illes més boniques del mediterrani i es passejaven amb força patxoca en un iot junt amb la seva família rossa i ben alimentada, amb gran esplendor reial i competint en regates acompanyats d'una elit de persones de gran prestigi econòmic i financer.

Però ai las, aquesta princesa rossa estimada per tothom, de cop i volta es va veure involucrada en afers obscurs de blanqueig de capitals i negocis fraudulents, en els que el seu estimat marit ros l'havia enterenyinat.

Com a dona bojament enamorada d'un home ben plantat i ros,  i amb una ceguesa infinita en els negocis que aquest duia a terme per complaure-la de manera com ella estava acostumada, va callar i va haver de deixar la mansió, per allunyar-se dels seus perseguidors i se'n va anar lluny del seu àmbit, en un país petit però tranquil en companyia dels seus fills rossos i ben alimentats.

Ah, però la justícia va continuar perseguint-la i no la va poder evitar, i després de debats de si la princeseta havia de donar comptes de les malifetes del seu marit ros, o no, es va envoltar de prestigiosos homes de llei per a la seva defensa i amb el cap ben aixecat va tornar del país petit però tranquil i es va afrontar a les acusacions de les quals n'era objecte. 

El final d'aquesta faula, encara és un interrogant. Se'n sortirà la princeseta rossa i podrà tornar a la seva mansió amb el seu marit ros, i amb els seus fillets rossos i ben alimentats?


Conte inspirat en: In Royal Drama

***

4 comentaris:

Joan Antoni ha dit...

Penso Marta, que ets massa condescendent amb la infanta que no princesa, o potser no he sabut veure un to irònic.

Marta ha dit...

Joan
La inspiració me la va donar l'article del New York Times (clicant damunt el logo es pot llegir). Comença també com una faula i amb una certa ironia. Potser és el que no has sabut captar. Evidentment la meva intenció no es precisament de condescendència.

Maripepa Brustenga ha dit...

Em faria por explicar-lo als meus néts abans d'anar a dormir. Encara que tots els contes infantils fan por i estan plens de personatges dolents, malvats o que no volen saber què passa al seu voltant perquè potser haurien de deixar de ser rossos, ben alimentats i feliços...

Lectora corrent ha dit...

això m'ha recordat una tira de còmic que he vist en algun lloc --potser Facebook-- en què un pare comença a explicar un conte semblant al seu fill i la mare, de lluny li diu "No expliquis més contes d'aquests de princeses al nen!"