dissabte, 15 de maig de 2010

Elegància i bones maneres


Una cafeteria-restaurant al Passeig de Gràcia. No és un local popular, més aviat refinat. Allà va ser el punt de trobada d'ahir a la tarda amb una molt estimada ex-companya de feina i amiga. Quan les nostres ocupacions ens ho permeten ens trobem a xerrar i a posar-nos al dia de les nostres coses.

L'ambient era força agradable i tranquil amb gent disposada també a fer-se confidències i berenar. Durant dues hores vam ocupar una tauleta.

Quan varem decidir marxar, em vaig avançar a la caixa (coneixent a la meva generosa amiga) , la veig remenant la bossa insistentment i em diu que li ha desaparegut el moneder. Dubto de la seva veracitat. Començo a fer-li preguntes, potser a l'autobús, no pot ser, ha vingut a peu des de casa, potser se l'ha deixat, no, segur que no, havia tret totes les targetes i només portava un bitllet de 50 euros preveient fer unes compres abans de sopar. Molt atabalada em diu que havia penjat la bossa a la cadira amb la jaqueta al damunt i se l'ha trobada a terra.

La parella de la taula del costat, just darrera la nostra, d'una edat entre 40 i 50 anys, ben vestits, s'aixequen just darrera nostre i ens demostren interès preguntant que ens passa, amb una educació extrema. La víctima els hi comenta l'afer, i diu que potser la parella anterior que hi havia se n'havia aprofitat. Quina parella!!!!!! dic jo, no hi ha hagut ningú més!!. Els consoladors amb un català perfecte, diuen indignats, sembla mentida de quina manera es fan les coses! i se'n van. Quedem encara uns minuts amb el cambrer, ben astorat, i jo vaig insistint que només han pogut ser els que han marxat, que no havia vist ningú mes, el cambrer ens comenta que s'ha quedat amb les cares (jo també les recordo perfectament) i que ho tindrà en compte per futures vegades, atès que no era la primera vegada que succeïa, malgrat que ells sempre estàven alerta. Però davant la insistència de la meva amiga de que algú altre s'havia assegut abans d'ells, sortim ben desconcertades.

Ens separem i cadascuna a casa seva comença a donar-hi voltes. Recordo els inspectors de les novel·les i pel·licules que sempre diuen als testimonis que si recorden algun detall, que ho comentin.

Recordo: Nosaltres entrem a la cafeteria, escullim una tauleta de dos persones annexada a una altra sense ningú. Al cap d'una estoneta entra un personatge masculí, ben arreglat i s'asseu just darrera la meva amiga, de costat, i mirant-me a mi de perfil. M'incomoda la seva insistent mirada com si ens escoltés. Baixo fins i tot la veu. Al cap d'una estona entra l'altre personatge femení també amb bones maneres i s'asseu amb ell. Parlen una estona i ella surt un moment al carrer tornant a entrar en breus minuts. De tant en tant els miro i res d'extrany, ella està just davant meu, de cara.

És quan decidim aixecar-nos i anar a pagar, que ells fan exactament el mateix darrera nostre i ens fan el teatre de reconfortar-nos.

Ara entenc la insistència de la companya dient-me que hi havia hagut algú altre!. Ella no els ha vist, però ha sentit que algú s'aixecava de la cadira i tornava a entrar! Faig la suposició de que ha sortit a amagar la prova del delicte en una paperera!

No m'ho puc creure!, durant més de deu anys, hem tingut la ubicació laboral al bell mig de la Rambla de Barcelona, anant als locals populars a esmorzar i dinar, amb les bosses al damunt. Mai dels mais hem estat víctimes dels amics de les estirades ni dels "trilleros" habituals.

Ens truquem per telèfon abans d'anar a dormir per comentar-nos les nostres suposicions.

En un local elegant del Passeig de Gràcia, ens han sorprès! Malgrat que sortosament només han estat 50 euros i un billeter sense documents, la impotència que hem experimentat, ha estat com la "retallada" del Sr. Zapatero, sempre amb elegància i bones maneres. S'han atrevit amb dues jubilades, prenent-se una infusió, una tarda de divendres.

***