dissabte, 1 de març de 2014

Blanc i negre

Les grans distàncies recorregudes amb automòbils dónen per molt. És un tema que sempre ha estat inspiració de moltes pel·lícules, i més les americanes atès que és un país que tant el nord com el sud les seves planúries són immenses. En el cas del film recentment estrenat NEBRASKA es dóna aquesta circumstància de compartir un espai de carreteres per aflorar sentiments paterno-filials els quals estaven latents i realment ignorats.

Els estats de Montana i Nebraska petanyents als EE.UU. eren escenaris de moltes de les pel·lícules del llegendari oest americà d'indis i cow-boys, que havíem vist els infants de la dècades dels cinquantes i seixantes del segle XX els diumenges a la tarda. En aquests dos estats és on s'ubica el film NEBRASKA que amb qualitat diferenciada de les que havíem vist fins ara, s'està exhibint en els nostres cinemes.

Per començar, tornem a veure el blanc i negre i els crèdits al començament de la cinta. Els personatges són ciutadans anònims amb problemes cotidians, que en aquest món globalitzat aquests problemes no es diferencien d'un continent a l'altre. La condescendència d'uns fills envers un pare amb un grau de senilitat avançat amb addicció a l'alcohol, fan que l'acostament envers la seva persona sigui d'una magnífica tolerància.

El viatge cap a terres d'on prové la família paterna, és el recorregut de tota la durada del film. Les situacions que genera d'una forta sensibilitat, sorprenen a un fill que descobreix la història d'un pare la qual havia ignorat.

Podem veure una Amèrica la qual coneixem per alguns escriptors nord-americans, de pobles de gent gran a les quals els fills han deixat per anar a buscar indrets millors. Persones avesades a una vida solitària de jubilats entre la televisió i el bar. Pobles de grans extensions de granges de bestiar amb cases de fusta i porxades per veure passar el temps. Sentiments amagats i esperances truncades. Un món que existeix i que val la pena no deixar de costat. Un món que trobem a molts indrets del nostre planeta.


No és un film dramàtic, és un film real amb les seves dosis també d'humor, molt ben estructurat i allunyat de les clàssiques pel·lícules del american way of life.

El film compta amb cinc nominacions als Globus d'Or i amb 6 nominacions als Oscars.



Per acabar, una anècdota divertida. Vam estrenar cinema al barri: Balmes multicines amb 12 sales totes en versió original. Seients comodíssims, tecnologia punta, olor de nou i sonoritat esplèndida. A les set de la tarda d'un dijous, va començar la sessió amb només la nostra presència. TOT PER NOSALTRES. Al començar la projecció van entrar cinc persones més, i així vam estar fins a la paraula FIN. 



***

3 comentaris:

Nil Albesa ha dit...

Molt d'acord amb el teu apunt. Algú va dir que Amèrica és una carretera

Jordi ha dit...

En realitat el comentari anterior l'he fet jo però per error l'he publicat des del compte del meu fill. En fi...

Marta ha dit...

Jordi quin desengany! Pensava que tenia un nou seguidor jove i guapo!