Va d'ocells

Una cosina m'ha fet arribar aquesta fotografia d'un puput, el qual se li va creuar mentre estava al Parc Cervantes fotografiant roses. He trobat molt interessant que hagués pogut captar aquesta instantània tant peculiar, i en el moment precís en el qual s'estava cruspin un cuquet. He volgut immortalitzar aquest instant, ja que té molt de mèrit aquesta fotografia, per motius obvis, tractant-se que no som uns professionals esperant el moment idoni del comportament animal, però que a vegades tenim la sort de poder gaudir d'aquests espectacles de la natura sense preveure-ho.

Fa pocs dies també vaig estar contemplant davant de casa, just dins l'arbre de Judes que tenim, com una parella de tòrtores estàven fent el seu propi niu amb tota la feinada que comporta transportant branquillons d'un costat a l'altre. Vaig quedar-me uns instants embadalida amb el cap alçat fins que una veïna em va preguntar què passava i vaig dir-li que la primavera ens obsequiava amb espectacles semblants com els que estava succeint damunt nostre.

Enguany no puc gaudir del tallarol al balcó que no ha deixat de visitar-me, atès que tenim la façana embolcallada per una xarxa, doncs s'està rehabilitant la pintura i les esquerdes, i una posta a punt és necessaria deguda a que els anys passen també per tot el que és material. Ara son els paletes i pintors els que salten al balcó cada matí, enlloc del meu ocellet. Tinc l'esperança que tant bon punt la bastida es desmunti, tornaré a veure'l ja que en un programa televisiu, segons un expert naturalista, aquest va comentar que els ocells tenen incorporat al cervell una espècie de GPS memoritzat, i que per això poden retornar als llocs on havíen fet els nius, o bé saben on alguna vegada havien trobat menjar. A veure si és cert. Tinc les engrunes de les galetetes sense sucre, a punt. Ja us en faré cinc cèntims quan torni.

***