No, no hem fet cap camí a
Santiago, però si que hem vist molts peregrins que el feien i fins i tot a la ciutat de
Lugo, hem parlat
amb dues valentes peregrines canadenques que pretenien fer 100 kms. i que no eren massa joves.
Tres vegades he estat a la ciutat de
Santiago i no precisament en anys xacobeos. No ens agraden les multituds i tal com va dir en
Gonzalo de Berceo,
"todos somos romeros que camino andamos", i això és el que anem fent dia a dia en la nostra vida.
Podem dir que ja coneixem bona part de
Galícia. Ens faltaven les províncies de
Lugo i Ourense, que és per on ens hem bellugat durant 10 dies.
Des del nostre "camp d'operacions turístiques i culturals" de
O Carballiño, lloc emblemàtic del "
pulpo à feira", ( que per cert el poble mereix amb escreix aquesta qualificació), hem visitat la
Ribeira Sacra, que contè un gran patrimoni d'esglésies romàniques, i Monestirs de diversos estils arquitectònics, alguns dels quals ara són Paradors Nacionals, però que es pot entrar a visitar-los sense cap compromís. La capital és
Montforte de Lemos.
També ens ha agradat
Ribadavia, capital del vi de Ribeiro, poble interessant pel seu passat semita, i des d'on passaven d'amagat molt jueus fugits d'Europa per dirigir-se a
Porto (Portugal) per embarcar-se cap al continent americà.
El poble de
Sant Estevo de Cea el teniem a prop i varem poder veure els antics forns de pa, que actualment té denominació d'origen com a "
Pan de Cea", un pa molt apreciat, pastat amb farina gallega de color torrat, que es conserva molts dies i no perd la seva gran qualitat.
Hem passejat en catamarà pel "
Cañón del Sil" i observat després el recorregut del riu encaixonat entre muntanyes des dels miradors que des d'una carretera aèria el va resseguint.
Per descomptat no hem oblidat les capitals: Ourense i Lugo. Aquesta darrera d'una gran força històrica per les seves ben conservades muralles romanes, que per casualitat no van ser enderrocades gràcies a uns militars que s'hi van oposar al·legant que potser encara podrien fer algun servei.
El darrer dia amb un temps esplèndid, vam veure a San Cibran de Lás el castro LANSBRICAE, nom que apareix en una inscripció trobada en les excavacions que van començar entre 1922 i 1925. Aquesta important troballa és l'arquetip de castro de la cultura celta dels segles I-II a.c. fins a I-II d.c. coincident amb la romanització del N.W. peninsular.
Han estat deu dies molt ben aprofitats. Hem conegut una mica més la idiosincràsia del poble gallec, degustant també els productes d'un país el qual ha estat sempre menystingut pels poders polítics de totes les èpoques i que potser ara ja comencen a ser més valorats. També estan lluitant per la llengua que fins l'any 1970 la Real Academia Gallega no va publicar les normes ortogràfiques i actualment encara l' ensenyament escolar està en un 50% respecte al castellà.
Evidentment no anem bé. Fins quan una altra Renaixença i un altre Rexurdimiento?.
***
