SPOTLIGHT

Parlo poc de cinema, malgrat que és una de les arts que ens agrada també conrear, però crec que val la pena fer un apunt d'aquesta pel·lícula basada en fets reals els quals van ser destapats per la unitat Spotlight, el grup de periodisme d'investigació del Diari Boston Globe, sobre un escàndol de pederastia per part de diversos sacerdots catòlics de Boston, ja que vaig trobar-la força interessant i demostra una vegada més, que en cinema es pot fer també una bona feina informativa.

No en va, Globe va guanyar per aquest servei públic l'any 2003 el Premi Pulitzer i la pel·lícula es va presentar al Festival de Venècia i al Festival Internacional de Toronto el 2015 aconseguint diversos guardons de la crítica internacional. També opta a sis nominacions als Oscar's 2016. Sembla però que els crítics del nostre país no li dónen tant grau d'excel·lència com la crítica americana, però com sempre i en totes les arts, tot és molt subjectiu.

A mi em va agradar com la pel·licula tracta un tema tant delicat, i com l'equip de redactors que va anar descobrint aquell escàndol, es compromet tant en l'afer, que capgiren fins i tot les seves vides privades i les seves actituds davant l'Església. No és un film sensacionalista, és un film que ens acosta a una història que desgraciadament encara es repeteix i ens és explicada d'una manera senzilla que no es recrea en filmacions artístiques.

Els americans en la seva indústria, tenen sempre molta cura en les escenografies, i en aquest cas, els despatxos i oficines estan ben ambientats d'acord amb l'època, i d'una manera molt efímera es comenta també la tragèdia del 11S.

El grup d'actors escollits actuen coralment, sense personalismes i formen un equip escènic de primera línia, alguns dels quals coneguts pel gran públic també per sèries televisives.

Actualment s'està exhibint en diverses sales de la nostra ciutat, i també es pot veure en versió original subtitulada a Balmes multisales, del qual darrerament en som fidels espectadors.

***

Els fusells de la Sra. Carrar

Tenim un planter de gent jove dedicats a les arts escèniques gens menyspreable, els quals són una aposta de futur per alguns directors teatrals que comptem amb ells per representacions poc convencionals com la que s'està duent a terme a l'Almeria Teatre al cor de Gràcia.

Un text de Bertolt Brecht de la Guerra Civil espanyola i que cinc d'aquests joves actors, formats a les nostres escoles i Institut del Teatre amb tot tipus de registres, i al costat també d'actors veterans de casa nostra, estant donant una bona imatge del que pot ser el futur del nostre teatre.

Els fusells de la Sra Carrar, és una obra de petit format i d'un sol acte, amb una posada en escena a tocar de tres fileres de públic per banda, on aquests actors escenifiquen el text, gairebé trepitjant els peus dels que estàvem a primera fila.

El dramaturg vol fer ressó de la lluita contra el feixisme, i que hi ha moments a la història que no es pot ser neutral ja que la neutralitat no porta enlloc.  No és una obra de recreació de la Guerra Civil, de cap manera, malgrat que el text va ser escrit l'any 1937 i recrea un poblet andalús de pescadors inspirat en aquell esdeveniment. És una obra política i compromesa amb els sentiments la qual està de rabiosa actualitat, recriminant al fet de quedar-se a casa sense fe res, quan no pendre partit és lluitar a favor dels altres.

Preguntat al director Daniel J.Meyer:

Per què Fusells?
Perquè crec que són moments històrics en que no valen les mitges tintes. 
#NoEsPotSerNeutral.

Per què un repartiment amb gent jove?
Perquè és l'obligació de la nostra generació posicionar-nos de manera contundent per tal de generar un canvi estructural. La nostra força ha de ser un motor d'il·lusió d'idees.

Actors:

Cristina Arenas

Quim Àvila

Jaume Madaula

Jordi Llovet

Georgina Latre

***

Bon cop de falç

Vaig rebre l'obsequi d'aquest llibre de la Montserrat Carulla, una persona coneguda i estimada com actriu i també per les seves manifestacions independentistes favorables al nostre petit país.

Aquest relat autobiogràfic, ens posa de manifest part de la seves memòries com una àvia que parla als seus néts i els explica vivències puntuals de moments concrets.

No és una biografia típica d'una persona que ens ha deixat i que apareix un biògraf explicant-nos la seva trajectòria, no, és tracta d'un recull de records que es guarden en la ment i a vegades amb el temps alguns queden difusos, però d'altres se'ns mostren ben patents i que constaten una vida que en el transcurs dels anys ha anat canviant i que a vegades quan els recordem, molts ens agradaria poder escribir-los tal com ha fet la Montserrat.

Quan hi ha pel mig una guerra civil i després una dictadura de 40 anys, hi ha per parlar-ne i molt. La Montserrat Carulla va patir també les conseqüències d'una post-guerra difícil, amb pocs queviures, i amb desplaçaments forçats a casa de parents, perquè la família fos protegida.

Van ser uns anys molts durs pels supervivents i ella en fa ressò, atès que ho va viure en la infantesa, malgrat que els infants viuen el seu món i algunes de les coses passen desapercebudes, fins que arriba l'edat en que la raó ocupa la persona. Ho descriu així:

..[Va haver de passar molt temps perquè comprengués que entre els humans hi ha impulsos, sensacions i necessitats que enriqueixen o enfosqueixen les nostres vides, que res no és tant senzill i tant transparent com jo creia. No volia fer-me gran i m'angoixava pensar que no podria impedir-ho, que aquell món infantil idealitzat en el qual vivia acabaria sent una còpia dels adults que m'envoltaven, i que res no tornaria a ser igual. Pressentia que fer-se gran no era gens divertit. I a poc a poc em vaig aïllar del meu entorn]..

La seva entrada en el món adult i artístic ens el comenta també, amb discreció i senzillesa. Sempre va ser una dona amb vocació independent la qual cosa li va donar coratge per tirar endavant i poder arribar a la maduresa amb la enteresa que actualment demostra. Ha format una família que és l'eix central de la seva vida i de la qual se sent molt orgullosa i en fa una interessant aportació.

Com a epíleg ens parla de la seva pertinença a un poble pacífic i treballador que estima la seva terra, i que lluita en defensa de la cultura, la llengua i la llibertat i que mai deixarà de fer-ho amb diàleg i amb fermesa.

***

Curtmetratges

És una llàstima que no se'n parli més dels curmetratges que s'exhibeixen regularment a les sales culturals i que no arribin més al públic.

L'Obra Social  "La Caixa" a la seva seu de Caixaforum es poden veure una mostra de curtmetratges protagonitzats per persones de diferents països del món que viuen situacions molt adverses, i que, malgrat tot, afronten la realitat amb una gran valentia, i diria també que alguns amb una certa conformitat.

Els cineastes que es dediquen a buscar històries de persones amb pocs recursos, que habiten en llocs del planeta que no han tingut el privilegi de néixer en el món occidental el qual nosaltres habitem, per mí tenen un gran mèrit, atès que ens poden oferir un mirall de persones amb esperit de lluita i alhora somnis que els fan viure el dia a dia, a base de tenacitat en el treball per poder pagar una bona educació als seus fills, ja que són conscients que el saber pot induir a una vida més gratificant i per nosaltres ens pot servir d'exemple per evitar que ens mirem constantment el melic.

Romeo: Somnis d'un pescador

Viatge al Planeta Vermell

També és interessant comprovar la quantitat de grups de joves voluntaris/ies, que es dediquen a alegrar la vida dels infants marcats pels conflictes bèlics, com són els camps de refugiats dels Palestins, en els quals arriben Pallassos Sense Fronteres, i que amb quatre pintures, quatre nassos, i quatre parracs, ajuden als més petits a oblidar-se de les dificultats de la vida diària.

Empremtes que no callen

Coneixem les dones colombianes que lluiten contra governs i règims corruptes, per evitar que els seus fills siguin carn de canó de aquests grups considerats prepotents per satisfer les seves activitats delictives.
No decauen en la seva lluita i exposen la seva vida, intentant justificar i treure a la llum aquelles violències procedents d'alts càrrecs del seus governs. No volen que quedin impunes aquests accions i es fan sentir a través d'aquests mitjans públics.


Celebro aquest tipus de periodisme de divulgació, que a més de poder veure els propis protagonistes denunciant les problemàtiques que viuen, o bé mostrant-nos els seus sentiments envers la vida que els ha tocat viure, com també els que voluntariament van a fer feliços als altres, fa que no ens tanquem en els nostres palaus d'ivori, i reflexionem en que a vegades les nostres petites adversitats no son res comparables amb els grans problemes que tenim al voltant.

***

Born Centre de Cultura i Memòria

Llegeixo els canvis que el nou consistori municipal de Barcelona vol fer al Born. Quan es van proposar els canvis va haver-hi un cert rebombori opositor, atès que aquest equipament cultural és un dels més visitats de la ciutat i la por de la possibilitat de cobrir els jaciments, va fer aixecar totes les espases.

Sembla doncs que els espais culturals volen mantenir-se i ampliar-se la qual cosa ho celebrem i l'exposició permanent serà millorada. En quan el nom passarà a dir-se: Born Centre de Cultura i Memòria i mantindrà la seva línia natural d'investigació sobre el 1714. També està en projecte la Setmana de la Novel·la Històrica i una projecció del BORN en 3D.

Penso que El Born és un punt de la ciutat que s'ha de cuidar i conservar, per tot el que representa tant per la memòria històrica com per l'espai cultural i també per l'interès que ha representat per part del visitant, la recuperació del barri medieval de La Ribera amb les seves casas nobles i que havia quedat d'alguna manera, oblidat. Ara és una zona de contrastos amb la instal·lació de nous comerços, dissenyadors, artesans, gastronomia i espais d'esbarjo que combinen amb les ofertes culturals del lloc.

Desitgem que aquesta nova iniciativa municipal es mantingui en aquesta línia de canvis puntuals i ben aprofitats.

***

El nedador del mar secret

Ens en va parlar el traductor Yannick Garcia, el dia que vam tenir el privilegi de tenir-hi una xerrada, en ocasió de comentar el seu llibre de contes La nostra vida vertical. Ens va dir que justament feia molt poc que l'havia traduït, per això el nostre interès en llegir-lo.

El nedador del mar secret, és la història del complicat naixement d'un nen, explicada pel seu pare. S'hi fonen el llenguatge poètic de la narració i una emoció continguda per projectar un poderós sentiment, d'amor i, alhora, l'aceptació d'una realitat no desitjada.

 L'edició de tapes dures, enquadernada en tela de color blau i amb una cinta de punt de llibre de color vermell, ens fa pensar en un volum d'aquells que es troben en alguna lleixa fruit d'alguna herència i que la curiositat ens empeny a obrir-lo. Penso que val la pena de fer-ho, ja que la història que conté, és una experiència personal explicada amb una tan gran intensitat i sensibilitat que quedes immers en les onades de la literatura.

William Kotzwinkle, un autor poc conegut per molta gent de casa nostra, va voler plasmar en 90 pàgines la mort del seu primer fill que va néixer sense vida i que va transportar-lo en una caixeta de fusta de pi, elaborada per ell mateix, a un lloc al bosc on va voler enterrar-lo. Potser la història no és rellevant, però la manera com descriu el relat, la força de les paraules, i la riquesa literària emprada, dóna lloc a un mèrit ben merescut d'un relat escrit l'any 1975 i que va ser redescobert l'any 2012
després d'haver estat mencionat en una novel·la d'espies del novelista anglès Ian McEwan.

Segons comenta l'autor, va ser escrit en un acte de desesperació, ya que no tés res a veure amb la seva bibliografia habitual. Diu que més que un llibre, és un record que sempre viurà amb ell.

I penso que en nosaltres també......

***

La capital del Maresme, Modernista i industrial

A vegades una simple visita amb una certa profunditat a les capitals de les nostres comarques, et fa sentir aquell pessigolleig interior de pertànyer a un col·lectiu del que ens sentim orgullosos i hereus d'aquells emprenedors que ens han deixat la seva petjada artística, cultural i industrial.

És el cas de la ciutat de Mataró que ha fet un salt important en la restauració del seu patrimoni modernista i industrial i que amb gran encert el mostra al visitant que té interès en conèixer-lo.

Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) mataroní, ben conegut a casa nostra, defensor del nostre país, polític, arquitecte modernista, home polifacètic, va deixar les seves empremtes artísticas primerenques a la ciutat que el va veure néixer i que els amants del modernisme encara en poden gaudir, com és el disseny de l'entramat del sostre de la Sala de Plens de l'Ajuntament

o també la construcció d'una de les seves obres primerenques, la casa construïda per encàrrec d'Ernest de Sisternes, gairebé just acabada la seva carrera d'arquitectura.

Casa Sisternes 1893

Hem vist també el petit Mercat El Rengle, el sostre del qual a dues aigües, manté l'estructura amb les ceràmiques modernistes que van ser dissenyades també per Puig i Cadafalch col·laborant amb el projecte de l'arquitecte Emili Cabañes també mataroní, perquè poguéssin restar netes després de les pluges, lluïnt la seva esplendor.

El Rengle 1892

El Rengle 1892 

Una botiga de queviures emblemàtica "La Confianza"que va ser desmuntada per construir una casa nova i que després va ser reconstruïda i tornada a muntar peça a peça, tal com va ser concebuda.

La Confianza 1894

sostre botiga

interior botiga

Altres obres de  l'il·lustre arquitecte ens han acompanyat en el nostre passeig per la ciutat, com és aquesta façana, La Casa Parera que només en queda això, i per sort,
és la façana:

Casa Coll i Regàs

Casa Parera

Un altre edifici que va ser el preàmbul de la Casa Amatller, és el que actualment està en restauració interior, és la Casa Coll i Regàs la més representativa del modernisme a Mataró i actualment és la seu de la Fundació Iluro.

Una altra joia del Modernisme de Mataró és la NAU GAUDI.

Nau de blanqueig de cotó de la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense

És el primer edifici que va construir Antoni Gaudí i l'únic que no va ser promogut per la burgesia ni per l'església, sinó per una de les primeres cooperatives obreres del tèxtil.

L'edifici va ser declarat monument historico-artístic per l'Estat espanyol l'any 1969 i Bé Cultural d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l'any 1982. Des del novembre del 2010 és la seu de la Col·lecció Bassat a Mataró.

I com a colofó del nostre periple per la capital del Maresme, no podia faltar una visita al passat tèxtil de la comarca. La fàbrica de Can Marfà, un conjunt industrial del Gènere de punt, dins el qual fa només deu mesos que ha estat inaugurat un interessant museu de maquinaria on el visitant pot constatar tot el que va ser aquell passat tèxtil del nostre litoral, el qual encara a hores d'ara els nostres emprenedors, con deia al principi, busquen noves fòrmules per introduir unes tecnologies que ens deixen amb els ulls rodons de sorpresa, i que ens acosten a un futur d'indumentàries i robes tècniques que potser no trigarem en utilitzar, i que mai haguéssim pogut tant sols imaginar.

***

Relíquia retrobada

L'any passat varem visitar l'ílla de Creta i a Herákleion el renovat Museu Històric, en el qual hi ha una secció dedicada a l'escriptor Nikos Kazantzakis un dels escriptors grecs més importants del segle XX, nascut en aquesta ciutat en època otomana (1883) el nom venecià de la qual era el de Kàndia i que els otomans van conservar.

En les vitrines del museu hi havien diversos exemplars de la novel·la El Crist de nou crucificat a la qual em refereixo en aquest apunt, i entre elles la versió catalana traduïda per Joan Sales. Em va satisfer veure-la entre tantes traduccions, i vaig recordar l'impacte que va tenir entre la nostra societat i que jo no havia tingut ocasió de llegir-la. Vaig proposar-me anar a la recerca i captura, i ho vaig aconseguir en una Biblioteca particular i amiga, la qual m'ha fet el préstec d'un exemplar de la 8na. edició. La sensació d'estar llegint una relíquia de fulls engroguits, m'ha omplert d'una gran satisfacció durant uns dies.

Una de les coses que ens va dir el guia respecte a Kazantzakis (veure), és que van considerar-lo un escriptor polèmic per les seves connotacions d'esquerres, principalment l'Esglèsia ortodoxa, per donar una nova visió del cristianisme, però que a la fi va deixar una forta empremta religiosa en les seves obres literàries.

Sobre el llibre que ens ocupa, he trobat molts paral·lelismes amb la situació social que estem vivint en els darrers anys al nostre continent. L'escriptor ens vol mostrar el domini turc sobre el poble grec a través dels otomans ben peixats i els famèlics cristians que van desesperats sobrevivint en un entorn advers de dominació extrema. Però també a la vegada fa un retrat irònic i autocrític dels grecs abans de la independència.

Les lluites són descarnades amb violències extremes. Els personatges estan ben configurats i determinen les posicions de cadascun a cada bàndol. Hi han passatges molt bucòlics els quals fan gaudir al lector de moments intensos sobre les relacions personals.

Aquests grups de cristians encapçalats pel seu pope, buscant aixopluc en els pobles, després de més de cinquanta anys de publicació de la novel·la, m'han fet recordar els grups de refugiats que circulen ara per Europa buscant acolliment i rebent cops de porta dels països també ben apoltronats.

Penso que és una novel·la que encara és pot considerar ben actual. La bona traducció de Joan Sales respectant les formes de llenguatge popular i glossades al principi del llibre, van ser aconsellades per en Carles Riba autor de Les Estances.


Nota:

La literatura neogrega va tornar a Catalunya gràcies a la publicació de la novel·la de Nikos Kazantzakis El Crist de nou crucificat, en versió de Joan Sales, dins de la col·lecció «El Club dels Novel·listes». L’esforç de Sales i del grup d’intel·lectuals que van prendre part en aquest important projecte de represa cultural va començar a donar fruits durant la dècada dels seixanta tant en el camp de la creació literària com en el de la traducció. El Crist de nou crucificat, «una de les màximes novel·les cristianes de tots els temps» en paraules de Sales, aparegué l’octubre de 1959. Des de llavors, fins al 1980, la novel·la fou reeditada nou vegades, gairebé una edició cada dos anys, fet que demostra la gran acollida que va tenir entre els lectors.

***

Aparquem les parques

Ja sé que parlar del temps és un tema de conversa d'ascensor, però després de que en el dia d'ahir vaig haver de canviar-me tres vegades d'abric al sortir al carrer, i per trencar amb el tòpic ascensorista, faig un apunt sobre les altes temperatures que estem tenint aquí al litoral barceloní.

El mes de gener és per tradició fred. Dic tradició perquè atès que les tradicions dónen passos enrera, també el temps posa de manifest aquest tarannà que diuen progressista. Potser ens haurem d'abrigar més endavant, o no, el cas és que enguany al carrer es veu de tot. No només els turistes que vénen d'altituds superiors van en màniga curta, també els joves de casa nostra circulen amb samarretes com si fos el mes d'agost. Hi ha qui no s'atreveix a deixar la parca a casa i no sé com poden aguantar amb bufandes de tres voltes i els embuatats amb caputxa. Potser és que la tradició de l'època així ho mana i la por als refredats fa que pacientment suportin aquest rigor semi-estiuenc que estem patint.

Les terrasses del carrer que han entrat en conflicte municipal, estan plenes a vessar de gent gaudint d'aquest estiuet. Enguany les estufes de gas estan apagades i suposo que amb satisfacció dels que gestionen el negoci. No ve gaire de gust berenar amb un  cafè calentó, ja que un suc de taronja fresquet és més apetitós a mitja tarda.

Tinc per costum, al llevar-me de sortir al balcó a veure el panorama. Avui la temperatura ja era elevada i veig que l'hibiscus no para de treure floretes. Pobres plantes! encara estan més desterotades que nosaltres. Culpable el canvi climàtic? No ho sé. Tants caps tants barrets, les opinions són diverses com tot en el nostre entorn. El cas és que tenim incerteses per totes bandes, polítiques, climàtiques, personals, vaja com sempre, penso que hem d'aparcar el que no ens és d'utilitat en el dia a dia i anar-nos adaptant a les situacions que no paren de cambiar. Això és la sal de la vida que ens dóna matèria per anar escrivint vivències i situacions puntuals.

***

Diada de Reis 2016

imatge manllevada de: Biblioteca Joan Oliva i Milà

Els Reis

(Joan Maragall)

Aquesta nit han passat

i han posat la mà als balcons...

Els somnis dels infantons

han granat.

Cap a Orient se'n van tornant

a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor

matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d'or,
mirra, encens?

***

La rebel·lió

Començo l'any amb un apunt del darrer llibre que he llegit, i que l'he relacionat amb les incerteses que estem vivint actualment en la nostra època també immersa en una certa revolució social, després d'anys d'estabilitat cívica. Els indignats no són pas exclusivitat dels nostres moments. Sempre que hi ha hagut inestabilitat després de guerres i conflictes, la gent ha mostrat el seu enuig en front als poders establerts. Potser cada dècada les generacions s'han mobilitzat i han anat exterioritzant el seu descontentament.

Joseph Roth ens planteja una situació de rebel·lió personal en aquesta novel·la, escrita l'any 1924, després de la caiguda de l'imperi austro-hongarès, i que després d'aquella desfeta arran de la 1a. Guerra Mundial, els supervivents que havien lluitat per la seva "pàtria" i van tornar amb condecoracions però amb mutilacions, es van trobar desatesos per unes lleis absurdes i injustes, i amb poques ganes de ser revisades per les patètiques autoritats del moment.

El protagonista és una persona d'ordre i patriota fidel, el qual rebutja als malfactors i ganduls que no fan altra cosa que propiciar maleïdes subversions. Ha de patir una amarga experiència per adonar-se de com anava d'errat admirant una societat que s'havia dissolt i que havia marginat als herois dignes i respectuosos amb la classe imperant.

El relat acaba d'una manera impensable, de contundent rebel·lió teològica, digna d'un escriptor, que es va avançar a la seva època amb una prosa valenta des de la seva perspectiva personal, i escrit amb una certa ironia que fa lleugera la seva interpretació.

No m'ha semblat gens descabellat aquest relat, fins i tot l'he trobat molt proper als nostres dies. Ja gairebé fa cent anys de la seva publicació i amb només 117 pàgines, l'autor ens fa veure que mai és tard per reflexionar i analitzar les nostres idees i comportaments.

Un llibre per gaudir d'un escriptor centenari i que va viure la desfeta d'un imperi amb totes les seves conseqüències.

***