Cultura mediterrània

 

Després d’uns dies viscuts a la província de Nàpols, trepitjant una vegada més les mateixes pedres que els nostres avantpassats varen construir i que ara només són això, pedres, me n’adono com és d’important la feina dels arqueòlegs que ens descobreixen les nostres arrels mediterrànie

Nàpols és una autèntica barreja de cultures. Els grecs varen fundar-la. Els romans després, francesos, aragonesos i borbons han fet sorgir una manera de ser. Hem comprovat la consciència identitària dels italians. Cada regió se sent molt diferent. Els napolitans tenen la seva parla, igual que els toscans, venecians, calabresos, etc. I se senten del lloc d’on són. Això ens diu alguna cosa. Malgrat la unificació italiana encara perdura la identitat. Llàstima que a les escoles només s’ensenya l’italià.

Han estat uns dies per recordar, com tots els viatges ens els que s’aprenen coses. Pompeia, Herculano, Paestum, Cumas, Caserta, els temples, les runes, tot et fa recordar els llibres llegits en la nostra joventut dels viatges d’Ulisses, les sirenes, el gegant Polifemo amb un sol ull, etc

Trobem els castells medievals que encara es conserven dels «aragonesos», com ells anomenen, dels reis de la corona catalano-aragonesa els quals també van influir en la parla napolitana, conservant encara actualment algun mot que s’assembla al català.

Els borbons van deixar també les seves empremtes en els Palaus com el de Caserta, una imitació al de Versalles amb les seves estances i els seus jardins.

Les guerres napoleòniques van arribar també a aquelles terres, fins que la reunificació del 1815 va instaurar un sistema polític unint les diferents regions.

Una tradició també heretada de l'època borbònica, ha estat els tallers pessebrístics napolitants de fama internacional. Les figures van vestides del segle XVIII i representen la vida de les ciutats de l'època. Per nosaltres, acostumats a les figures del segle I, ens sorprenen una mica.

 

 Ara Nàpols és també una província turística, com tot el mediterrani. Capri, Ischia, Sorrento, la costa amalfitana, platges, moltes flors i natura arreu. És un goig pels sentits.

 

 

 

El Poeta Virgili ja parlava de les roses de Paestum.

 

És llàstima que a la seva capital li manqui una mica de neteja i conservació d’edificis antics. És la tercera ciutat més poblada d’Itàlia. L’anarquia de la circulació vial també és considerable, i no els fa falta el codi de circulació per res. El napolità és així!

 

Acabo fent referència al llibre “Fa mil anys que sóc aquí” que enguany he llegit, de l’autora italiana Mariolina Venezia.

El llibre ens narra la història de cinc generacions d’una família, els Falcone, amb la qual vivim 150 anys de la història d'Itàlia, des de la unificació fins a la caiguda del mur de Berlín. La novel·la se situa al sud d'Itàlia, a l'oblidada regió de Matera, i recupera el plaer de narrar, descriure i de viure petites històries que acompanyen els habitants de la vila de Grottole. La veu que explica la història és la de les dones de la família immerses en una societat masclista, tanmateix són les que sembren la llavor del canvi.

Hi ha un treball lingüístic remarcable doncs els habitants de Grottole s’expressen en el dialecte tal com es transcriu en diferents fragments de l'obra. Com diu l’autora: "En aquest món globalitzat, on tot és igual arreu, els aeroports, les botigues, les maneres de vestir..., la gent té la necessitat de conèixer coses que, encara que no siguin particularment felices o boniques, siguin autèntiques."

 

 

***