L'art d'avantguarda del S.XX - 4

Horror vacui

Així es va titular el tema d'aquesta setmana en referència al moviment Expressionista que va anar sorgint com a contrapunt del Impressionisme. Aquest esperit es va anar formant degut a l'estat d'ànim dels artistes envers la societat del moment, que s'anava industrialitzant i massificant i s'anava instal·lant una mena d'angunia vital de soletat de l'individu. Va resultar un art caòtic amb tendències molt diverses.

Van Gogh va tenir una gran influència pels pintors que el seguien, sobretot en la seva darrera etapa amb crisis d'angustia vital, que va ser donat per foll, malgrat que en la nostra època hagués estat considerat una persona maniaco-depressiva. Amb les seves pintures torturades, l'artista creà el seu propi llenguatge per mostrar de quina manera veia el seu entorn. Tot el contrari de l'alegria impressionista.

Edward Munch nascut a Noruega, se'l considera precursor de l'expressionisme i va evocar tot el que estava passant a nivell humà en el moment que vivia. Va viure turmentat per la dura infantesa represora que va tenir i les seves emocions eren d'angoixa existencial. Tenia aversió cap a la dona com a tentadora del "pecat"i ho va plasmar en les seves obres.

Chaïm Soutine nascut a Lituània, però que llavors pertanyia a l'Imperi rus. Amb molta influència de Modigliani, i Van Gogh, va ser també un pintor amb problemes de pertànyer a la comunitat jueva, la decadència del qual va ser en la II Guerra mundial, on va sofrir les angoixes pròpies de la persecució nazi. Plasma també l'expressionisme que es vivia a la Europa d'aquells dies.

Francis Bacon anglo-irlandès, amb un estil molt personal i també amb una vida controvertida per tendències homosexuals. El seu art és un art visceral que surt de l'estómac.Va ser un gran admirador de Velàzquez i als anys 40 va fer un estudi d'una sèrie de pintures del Papa Inocenci X, sobre la pintura que li va fer el pintor espanyol, una de les més conegudes de Bacon.

Velázquez

Vassily Kandinsky, nascut a Rússia i professor de la Bauhaus. Precursor de l'abstracció en la pintura.Va tenir interès en introduir a les avanguardes, quelcom d'espiritual. Va crear escoles per portar l'art d'Europa a la Rússia provinciana. Una frase: L'art és el llenguatge que obre l'anima.

Paul Klee, pintor nascut a Suïssa, les seves obres son d'expressionisme abstracte i una mostra de veritable Horror vacui. Les pintures al·ludeixen frequentment a la música, poesia, somnis i algunes notes musicals. Va ser una evolució d'aquest expressionisme.

Per primera vegada, París deixarà de ser el centre neuràlgic dels artistes degut a les Guerres mundials que Europa va haver de soportar i passarà el relleu als EE.UU, concretament a la ciutat de New York on l'any 1929 va ser fundat el MOMA i en els anys 1936/37 es va celebrar l'exposició Art Fantàstic, on va haver-hi interacció d'artistes joves americans amb artistes europeus.

Willem de Kooning, holandès, va ser el creador de l'expressionisme abstracte als EE.UU. amb el món dels somnis i dels símbols. Els interessa crear imatges de l'inconscient. Agafen el surrealisme el voler trascendir la realitat. Expressen inseguretat com a gènere humà. No es veuen capaços de pintar bellesa després de les guerres que han viscut. Les pintures són sense figures. Són els abstractes dels anys 40.

Paul Jakson Pollock es considera un dels més importants pintors nord-americans i un referent del moviment d'expressionisme abstracte. Va pintar també sota la influència de Picasso, i va utilitzar la pintura com a teràpia pel seu alcoholisme. El que plasma sobre les teles no són imatges, són accions.

L'expressionisme va ser una conseqüència del surrealisme. L'art fa evolucionar l'esperit i el caràcter de l'artista, i a través de l'art, s'intenta fer una eina per canviar també la societat.

***

Cadenes de correu electrònic i Cco.

Hi ha un tema que encara em treu de polleguera i és el de les cadenes de correu electrònic.

Malgrat que quan les rebo només llegeixo els titulars, i automàticament les envio a la paperera, sempre m'arriben de parents i coneguts que ni tant sols em pregunten com estic i que és de la meva vida. Penso que, no costaria res personalitzar la tramesa fent encara que sigui una simple salutació, i interessar-se per la persona a la qual s'envia un mail d'aquestes característiques, ja que si es fa és perquè es pensa que pot ser del seu interès.

Recordo que quan no existia Internet ni pensaments que pugués haver-hi alguna cosa semblant, aquestes cadenes ja corrien pel correu tradicional. A través de corresponsals rebiem cartes amb llistes de persones a les quals s'havien d'enviar llibres o postals, sempre seguint un ordre i llavors només enviant-ne un/a, podries rebre'n una colla més, això si, no es podia trencar aquesta cadena. Mai vaig ser receptora de res. I això que en l'adolescència, em divertia enviant-ne.

I ha també el tema de correus massius amb adreces a la vista de "tutti quanti". Malgrat que també es continua alertant a la gent que no s'enviin d'aquesta manera, i que per això en tots els e-mail hi ha un camp que es diu Cco., sembla que hi ha encara moltes persones que no ho han descobert, i has de compartir correus amb tota l'agenda d'amistats del remitent.

Ara que venen dies d'enviar felicitacions i fitxers annexats, vull afegir-me als que fan aquestes recomenacions, per evitar rebre publicitats no desitjades, i difusió d'adreces per la xarxa.

***

Amb els sentits posats a Istanbul

Hi havia una vegada una terra on abundaven les criatures del Senyor i parlar massa era pecat......

Introducció d'un conte turc .... i un d'armeni

La bastarda d'Istanbul - Elif Shafak

Acabo de llegir aquesta novel·la, una de les lectures recomenades pel guia català del nostre darrer viatge per terres turques.

No deixa indiferent. És una novel·la escrita el 2006 que va sacsejar Turquia i va portar a l'autora a judici per "insultar al poble turc", per les referències que en fa al genocidi armeni del 1915.

L'argument es basa en dues families unides per un secret i separades per dos continents: Amèrica i Europa. La història té lloc entre dos estats americans, Califòrnia i Arizona i la ciutat d'Istanbul. La família de California és d'origen armeni i exiliada en primera generació i l'altra viu a la ciutat d'Istanbul. Dues noies joves d'aquestes famílies, arriben a trobar-se i les dues els uneix motius molt semblants. Intenten fer recerca de la seva identitat a Istanbul. En la família turca de l'antiga Constantinoble no hi han homes, han anat morint i no han superat mai els 41 anys d'edat, i les dones són las que han quedat per guardar els costums i els records a través de les generacions. En un ambient matriarcal marcat per les religions, l'agnosticisme i els secrets, es desenvolupa aquesta història fascinant a la Turquia d'avui amb tantes contradiccions.

Amb una prosa excel·lent, l'autora ens endinsa en la riquesa de la cultura turca, i amb totes les excel·lències de la gastronomia tradicional. Hi ha una particularitat al començar els capítols, en els quals l'autora afegeix sota del número corresponent, noms de fruits secs, aromes d'espècies, pells de cítrics, etc. ingredients gustatius i olfactius que trobarem dins de cada capítol per instruir-nos en els costums dels menjars i tradicions en els moments de reunions familiars.

En els agraïments finals, l'escriptora, d'origen turc que viu entre Istanbul i Tucson on treballa a la Universitat d'Arizona, expressa la seva gratitud a les nombroses famílies armènies i turques que la van allotjar als seus domicilis, van cuinar per ella i van explicar la seva història personal, malgrat la dificultat que suposa rememorar un passat dolorós.

Un llibre per recomenar, potser perquè en aquest moment encara tinc els propis sentits posats a Istanbul.

***

Santa Cecília i cap de setmana de tardor

Aprofitant la festivitat de Santa Cecília, Patrona de la música i que la Coral Espígol ens va deleitar amb un concert el diumenge a la tarda a Santa Maria de Corcó (L'Esquirol), ens varem quedar a la fonda del poble a dormir per poder sortir l'endemà, a fer una passejada per la natura tardoral, ja que des de la ciutat no es pot captar l'esplendor dels colors d'aquesta estació de l'any.

Des del poble de Rupit que en dilluns al matí els únics visitants que circulaven a primera hora érem nosaltres.....

....hem fet una petita caminada fins el salt de Sallent i aquesta és una mostra de la nostra visita.

Arbres de color d'òxid, una mica d'aigua, i plumalls de color blanc, ens han acompanyat pel camí, ah! i uns tímids galzerans ens esperaven en un raconet.

El fred habitual d'aquesta comarca, era lluny de sentir. En ple anticicló, i caminant, hem hagut de treure'ns els abrics i circular en màniga curta gairebé a finals de novembre!.

Els que ja no tenim obligacions laborals, és una delícia poder fer "cap de setmana" de diumenge tarda a dilluns migdia.

***

Inquietuds compartides

Després de tres anys de convivència literària, hem pogut dur a terme una trobada personal tot saborejant una xocolata calenta.

Quan trobes una persona que inicialment preveies que podien haver-hi coses en comú, i realment acabes constatant-ho és realment un alleugement del teu sentit de la perspicàcia femenina.

Cansada de demagògies intel·lectuals, utopies i pedanteries que ens envaeixen cotidianament, trobes algú que arribant a la setantena, ha pogut desenvolupar la llibertat personal, sense gaires mitjans econòmics i amb unes ilusions de viure, d'una gran magnitud. Sense família present però amb capacitat de trobar-se sempre acompanyada, ha fet un camí no exempt de contratemps ni de patiments que encara la fa créixer constantment com a persona. Això et fa veure amb claretat que no és qui més té, qui més troba la felicitat.

Seguint el fil d'Ariadna a l'inrevés, varem trobar amistats en comú, activitats clandestines amb coneixences mútues de la darrera etapa de la dictadura, i moltes inquietuds compartides.

No deixa de ser sorprenent que l'atzar a vegades faci convergir dues persones, procedents d' indrets diferents i que quan es troben resorgeix la il·lusió d'anar aprenent de l'altre d'una manera senzilla, el gaudi de la vida. Val la pena no deixar escapar aquest moment màgic.

***

Kosher al Priorat

M'ha cridat l'atenció el reportatge del Diari AVUI d'avui diumenge sobre la producció d'un vi el·laborat segons la tradició jueva. Sembla ser que aquest vi s'el·labora a la comarca del Priorat, concretament a un celler de Capçanes, i m'he informat a través del Sr. Google de que és un 2% de la seva producció, la qual es ven íntegrament a EE.UU.

Segons diu l'article de l'AVUI, ara hi ha un productor i director de cinema interessat en iniciar un rodatge sobre la història d'aquesta comarca, que ha assolit un gran prestigi vinícola degut a l'esforç de la seva gent. Realment, els que vam veure aquells pobles els anys setantes, sense gairebé carreteres i els seus vins no es podien comercialitzar, degut a la seva densitat, es mereixen un treure's el barret davant la seva evolució. De totes maneres, tota evolució es paga d'alguna manera, la seva geografia també ha canviat. Arreu es visualitzen les terraces amb grans extensions de vinyes, configurant uns turons que tampoc tenen res a veure amb els que abans es veien, i que eren poblats d'arbredes i matolls i que a hores d'ara s'han tranfigurat considerablement.

Esperem veure el film costumista i que sigui un encert pel bon marketing del celler de Capçanes.

***

L'art d'avantguarda del S.XX - 3

Aquesta setmana la tallerista ha considerat nomenar el tema del dia UTOPIA? .

Hem començat la classe parlant del moviment modernista que coneixem sobradament en les nostres latituds. Aquest moviment que es va escampar com una taca d'oli pels països europeus, la seva influència va arribar també a Catalunya, quan a la resta d'Espanya encara imperava el neo-classicisme.

A Barcelona, després de l'enderrocament de les muralles va esdevenir el Pla Cerdà per ampliació de la ciutat (vaig parlar-ne en un post anterior), una mica com a la ciutat de París el Pla Haussmann, i quan encara no existien els "arquitectes", aleshores eren mestres d'obra, es van anar construint els primers edificis amb façanes d'estètica repetitiva i s'anava trencant amb el neo-classicisme, fins que l'art modernista ens va envair, i van ser els ja els nous arquitectes que, bevent de l'art europeu, van poder esplaiar-se amb les seves genialitats, d'acord amb el suport de la burguesia que volien mostrar el seu estatuts en els edificis, en els quals vivíen, i es coneixen encara amb el nom dels propietaris mecenes.




Es treballa amb elements naturals i tot tipus de disseny queda esquitxat. Formes exòtiques i sensuals, ornamentacions en edificis en les colònies tèxtils que aquesta burguesia havia construït en el nostre país. Aquesta cultura modernista ubicada a tot Europa, va ser la gran revolució del segle XX i va haver-hi molta demanda d'arquitectes i dissenyadors.

Tota aquesta activitat, va començar a desmoronar-se amb els moviments socials obrers, ja que aquests es van considerar explotats i va començar a sorgir la voluntat de reduir costos i trencar amb la idea el·litista. S'havia de simplificar l'arquitectura ja que això representava un estalvi de sufriment del treballador, i va començar a aparèixer el moviment Futurista, per construir amb senzillesa i minimalisme, ja que l'arquitecte és l'artista que s'adequa a la funcionalitat. Es pot viure sense pintures i sense ornaments, però no es pot viure sense un sostre.



Adolf Loost arquitecte austríac (1870-1933) va ser un dels pioners de l'arquitectura moderna. Aquesta casa de Viena, és considerada la primera construcció d'art modern.

Walter Gropius va fundar el 1919 a Alemania l'escola de disseny, art i arquitectura Bauhaus.

D'aquest grup d'artistes, va començar a sorgir l'art d'avanguarda que després del tancament de l'escola per part dels nazis l'any 1933, els seus components es van escampar com a refugiats europeus arribant molts d'ells fins als EE.UU. Chicago va ser una de les ciutats on van poder exhibir les seves obres, ja que van poder experimentar amb els nous materials per a la construcció, com l'acer i el formigó i es podien fer grans finestrals de vidre i edificis de grans alçades, en espais encara verges. De totes maneres, molts d'aquells dissenys a Europa no es van poder dur a terme per manca d'espais i van quedar dissenyats en els papers.

Ludwig Mies van der Rohe és també un dels més destacats arquitectes avanguardistes, i un dels darrers directors de l'Escola Bauhaus, molt conegut a casa nostra per ser l'autor del pavelló alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929 , que podem veure reconstruït en la seva ubicació inicial, des del 1986 .

*

L'evolució de l'art en totes les seves manifestacions, ha anat sempre acompanyat també de l'arquitectura i això és el que ens ha volgut demostrar la nostra tallerista, de com les formes es transformen sempre dins d'un context polític i social de les èpoques.

Joseph Albers

Paul Klee

***