dimecres, 13 d’agost de 2008

Mercè, Merceneta

Ahir vam anar Sant Antoni de Calonge per una celebració familiar.

Sempre que visito aquesta població, no puc evitar a recordar-me de la única amiga de l’escola que he tingut, la Mercè.

El seu pare, d’origen valencià, la nomenava “Merceneta”. Ens coneixíem des del quatre anys. Vam ser amigues sempre i anàvem juntes a tot arreu. Fèiem els deures a casa seva. Jo sóc morena i ella era rossa . Se l’emportava la seva tieta a estiuejar a Sant Antoni de Calonge, i jo esperava el retorn a l’escola, el setembre, perquè m’expliqués les seves aventures de platja (atès que jo no em movia de la ciutat) i em describís a les turistes que llavors començaven a arribar timidament a les nostres costes. Em sorprenia quan m’explicava com eren els vestits de bany que portaven, de dues peces! I es passejaven com si res!

El seu pare treballava al cinema “Chile” de Gràcia, i la seva feina era projectar les pel·lícules. Ella, filla única, cada dia anava amb la seva mare a portar-li el sopar, i llavors es quedava a la cabina, veient projeccions, fossin tolerades o no. M’explicava escenes “pujades de to”, (podeu imaginar en aquella època, quan les tisores feien estralls) quin tipus d’escenes! Res de res! També em portava algún tros de celuloide, i ens els guardàvem com un tresor (no us recorda “Cinema Paradiso”?) més o menys igual.

Ens vam fer grans. Es va quedar orfe de mare molt jove i jo vaig estar sempre al seu costat. Es va casar deu anys abans que jo. Vaig veure néixer els seus dos fills. Però va heretar la malaltia terminal de la seva mare i se’n va anar massa jove. No vaig saber mai que la seva malaltia fos incurable. Tampoc he sabut mai més res de la seva família. De totes maneres cada vegada que trepitjo la sorra de Sant Antoni, no deixo de pensar-hi.

Encara guardo una caixeta de fusta que em va portar una vegada, com a record de les seves vacances.


Al Club de lectura ens van donar per llegir el llibre de la Sílvia Soler, “L’arbre de Judes”. Exquisida novel·la que reflexiona sobre el pas del temps en les vides de la Sara i la Teresa, dues velles amigues que han mantingut el contacte, malgrat les diferències que les separen.

Es poden extreure reflexions interessants sobre l’amistat de dues noies