divendres, 8 d’agost del 2008

República Popular de la Xina


Avui comencen els Jocs Olímpics de la Xina.

La cerimònia inaugural de llum i color ha estat d’una bellesa i qualitat digne d’un conte de fades.

Els vestuaris i coreografia molt treballats. Els atletes voladors semblaven trets de la pel·licula “Tigre I Dragon”

D’aquesta potència mundial, se n’ha parlat abastament en els darrers anys, i no seré jo, qui en parli políticament, de sobres coneguda la seva trajectòria anti-democràtica i violadora dels drets humans.

La visió que teniem de la Xina, fa unes dècades, en el meu cas, va ser per mitjà de les novel·les de la Pearl S.Buck els anys seixantes, que eren d’una Xina rural i familiar.


En vaig llegir una colla de llibres, d’aquesta escriptora, en els quals reflectia aquesta vida rural del país en el que ella va viure quaranta anys.


Explicava molt el fet de tenir molts fills perquè després aquests puguéssin cuidar dels pares quan es fessin vells, i conservar les terres. Per això, la política després, de Mao Tse-tung, del fill únic, i de la Revolució cultural, desplaçant persones d’una regió a l’altra, va portar molt d’enrenou a la Xina, ja que desmuntava tota la societat.

Gao Xingjian, escriptor xinès guardonat amb el Premi Nobel de l’any 2000, en la seva novel·la “La Muntanya de l’Ànima”, arrossega el lector a un immens viatge per una Xina oculta a la recerca amorosa i espiritual, retrobament dels orígens de l’home i de la civilització xinesa.

És un retrat profund de la Xina a través de la seva història. És un llibre díficil de llegir i d’interpretar. Va acabar d’escriure’l el 1987, i el 1989, després dels fets de la plaça Tian An Men, la seva obra va ser prohibida a la Xina i li van embargar l’apartament de Pekín. Vaig llegir-lo en la seva versió catalana editada per Columna el 2001.

Actualment la Xina ha passat de ser un país íntegrament agrícola, a un país que comença a industrialitzar-se. Esperem que no sigui una disbauxa i es procuri pel medi ambient que prou desestabilitzat el tenim tots.

….Jo no hi creia pas en els miracles, de la mateixa manera que no creia, inicialment, en el destí, però quan un es troba en una situació desesperada, en què pot tenir esperança si no és en els miracles?....

Frag. de La Muntanya de l’Ànima

1 comentari:

rebaixes ha dit...

Això que escriviu no son rampells.
Gràcies per les lliçons, Anton.