La nimfa Maia

Hermes i la seva mare Maia
detall d'una àmfora àtica. anys 500 a. C., 

"És dubtós l'origen del nom d'aquest mes- Hi ha escriptors antics que creuen ésser un derivat de Maia, la mare de Mercuri, a qui els romans solien oferir sacrificis el dia primer. Antigament, a Anglaterra, es donava el nom de "Dia de Maig" al primer dia del mes, en que la gent sortia a fora a trenc d'alba a celebrar la vinguda de la primavera. S'estilaven en aquells temps les "Reines de Maig", unes nenes vestides amb molts adornaments, i a tot arreu s'aixecaven els "arbres de Maig" (o simplement maigs). El darrer d'aquests arbres, guarnit amb cintes i flors, fou col·locat a Londres l'any 1717. Entre els catòlics se'l coneix com el mes de Maria.

Refranys de Maig:

"No et treguis l'abrigall 

fins que el maig sigui avall."

"Qui a l'hivern té sempre calor

pel maig sent la fredor"

"Pel maig ton el pastor

de les ovelles el bo i millor"

Maig fred i ventós

d'una collita en fa dos"

"Faci sol o faci neu

per Sant Isidre i Sant Pancraç

faves i pèsols al cabàs".

Extret de "El Diari d'Edith Holden" 1906 (reproducció fascímil) 

***

Baixauli-2

No es pot concebre La cinquena planta sense haver llegit L'home manuscrit.

Una vegada més Manuel Baixauli ens sorpren amb la seva novel·la-mig-biografia. Set anys separen els dos relats. Després d'una setmana d'haver acabat L'Home manuscrit, l'autor va contraure una malaltia anomenada síndrome de Guillain-Barré que el va deixar paralitzat de cap a peus durant 42 dies, només amb una via de comunicació que eren les parpelles. "L'únic que em funcionava era el cervell, amb una lucidesa mortificant" recorda Baixauli.

La primera part de la novel·la narra aquesta experiència que el va dur a convertir-se en una pedra. Quan començava a recuperar la mobilitat al Sanatori de la Serra Calderona, va conviure amb uns personatges, els quals van contribuir a fer anar la seva imaginació daliniana per estructurar la segona part del llibre, on va intercalant contes, aforismes, dibuixos i fotografies deixant anar la fantasia del seu imaginari com a prosista.

Torno a trobar el Baixauli que ja vaig descriure en L'home manuscrit, d'una originalitat trangressora, i d'una qualitat extraordinària. És tot un luxe per la nostra literatura tenir un autor d'aquesta profunditat i estil com han dit diferents experts i que comparteixo completament.

Després d'haver-se vist immers en una crisi tant profunda, l'únic que volia, ens diu,  era "viure com si fos un regal" i gaudir de la felicitat en coses tan simples com respirar per si mateix i beure un got d'aigua. Aleshores va començar a escriure sobre el que li va passar.........

***

Sant Jordi

Ja sé que la Diada de Sant Jordi, és tot allò que a alguns no agrada, que si mediàtics, que si llibreters, que si massa roses, que si massa gent, que ara no és com abans, però, quin abans? Tots tenim els nostres records d'abans, quan teniem uns quants anys menys, com els tindran d'aquí uns anys els joves d'ara, i sempre els "abans" seran millors que els "avui". Que voleu que us digui, a mi encara em fa peça la Diada de Sant Jordi. Això de veure tants llibres al carrer un cop l'any fa goig. Malgrat que els que anem sovint comprant llibres  i aconseguim els nostres petits descomptes, sembla que deixar passar un Sant Jordi amb les mans buides de literatura, és com l'univers sense estrelles.

Els rituals ens els fem nosaltres i per mí el dia de Sant Jordi, és el dia d'anar a esmorzar al carrer, fora de casa, si pot ser també dinar-hi. És un dia feiner mig festiu en el qual la vida al carrer es fa notar. Avui la passejada l'hem fet pel barri, sense empentes i gaudint d'un sol esplèndid amb el qual el Sant ens ha obsequiat. Un Sant europeu i emblemàtic, icona de molts països, que està cavalcant des de l'edat mitjana. Com no li hem de retre homenatge?

Les il·lusions les anem mantenint, i seria lamentable que es perdessin, són aquests petits plaers que ens anem construint, i que malgrat tots els malgrats, hem de procurar conservar.

QUE TINGUEU UNA BONA DIADA

***

Colors Pasquals a la mediterrània

Després d'uns dies d'estada al sud d'Itàlia, m'ha quedat la imatge privilegiada d'una Pasqua florida exhuberant. Sembla que un hivern plujós ha fet que la primavera hagi resorgit amb un esclat de colors en els camps de Calàbria i Sicília. Potser més a Calàbria, la qual cosa ha fet que les nostres mirades no abastessin tot el que la natura ens oferia. El patrimoni arquitectònic quedaba absorbit per aquesta realitat. Només havia vist aquesta natura prolífera en el nostre Pirineu el mes de juliol, mai en un mes d'abril.

M'ha sorprès molt la regió de Calabria. Me la imaginava més dura i àrida. Res més lluny d'aquest pensament. És una terra molt fèrtil i amb una vida vegetal que no s'caba. Els cítrics, igual que a Sicília, omplen el paisatge. Encara pengen les velles taronges, que estan brotant les noves flors de tarongina perfumant l'entorn. Les llimones i bergamotes que serveixen per fer els licors típics de la zona, també es poden veure penjant dels seus respectius arbres. Grocs, taronges, vermells, diferentes tonalitats de verds, captiven al més indolent. La quantitat de figueres de moro també m'han deixat fascinada, proliferen arreu i els seus fruits són ben apreciats i comercialitzats.

També em va sorprendre la quantitat de fonoll florit que hi havia. Les branques són llargues amb la flor al capdamunt ben ufanosa. Res a veure amb el fonoll de les nostres contrades.

Els pobles de Calàbria, són molt pintorescos, gairebé de pessebre, enfilats al capdamunt de les muntanyes per protegir-se dels pirates que arribaven a les costes, mantenen una singularitat pròpia d'aquesta regió tant allunyada de la capital de la República.

A Sicília hi havia estat en un mes de Juliol fa deu anys, però res a veure poder anar-hi en un mes d'abril. El mar continua essent blau i també amb diferents tonalitats. Es van veient ratlles de matisos des de les platges fins a l'horitzó, que es van degradant fins a arribar al blau marí formant una ratlla perfecte en els dies que el vent del nord es fa sentir. Una bellesa marítima que es dóna en aquest mar mediterrani del qual els llatins en som hereus i que ens és difícil d'oblidar.

Aquests dies, l'Etna ens va regalar un mantell blanc, el qual va lluir tots els dies de la nostra estada, aportant també el seu punt de color primaveral.

I per posar punt i final, una meravellosa posta de sol a la ciutat de Reggio Calàbria, mentre assaboríem un deliciós gelat de festuc.

***

Esperant la Pasqua

Bona Pasqua

Quan em trobo a la bústia aquestes postals, m'animo. Ja s'acosta la Pasqua. Des de la República txeca el nostre vell amic ens recorda i ens torna a escriure. Fins quan? Quí ho sap!  Ja deu està molt a prop de la norantena i ell ens va recordant. Li tornaré a enviar una fotografia nostra, a ell li agrada i també va veient que anem posant anys. No ens podem comunicar obertament, però sabent que encara és viu, em reconforta.

Els millors desitjos

A Europa la Pasqua és també molt celebrada popularment. Vaig ser a Praga quan feia poc que la Primavera política d'aquell país va ser silenciada pels tancs rusos que els van invadir. Es preparaven per la Pasqua i recordo amb nostalgia uns carrers grisos i freds, sense turisme, i que l'únic color que hi havia eren els ous de gallina pintats un a un, i enganxats en una especie de pica-matalassos que segons costum popular, era una festa en la qual les dones empaitaven als homes amb aquest estri. M'en vaig emportar un de record, per explicar-ho a la família.

Cada país té els seus costums. A Polònia fan un àpat per esmorzar, que tot són viandes cuinades amb ous al qual hi és convidada tota la família i amics i fan molta gresca entorn a la taula. A Bélgica els ous els amaguen al jardí i els menuts han de fer una gimcana per anar-los trobant. Suposo que d'aquests costums n'hi deuen haver a més països, però els que he exposat són els que he conegut.

Imagino que a l'Europa freda l'arribada de la primavera els suposa un esclat d'alegria per la proximitat d'un estiu molt esperat i ben diferent dels nostres països de la mediterrània, ja que els nostres hiverns càlids són envejables. Per això la Pasqua és tant celebrada a tots nivells, malgrat que nosaltres tampoc ens quedem curts amb les nostres estimades Mones coronades amb els seus ous de xocolata.

***

Música i silencis

Quan et deixen en préstec una novel·la, intentes llegir-la el més aviat possible per poder-la retornar al seu propietari. En el cas de La Casa del Silenci de la Blanca Busquets, no ha calgut fer grans esforços per anar de pressa, la novel·la per ella mateixa ja et fa córrer d'una manera estimulant, i t'impulsa a continuar amb interès, per esbrinar la història que explica l'autora a través d'uns personatges força peculiars.

El comú denominador de tots ells és un objecte per interpretar música, un violí, un Stainer molt valuós que va passant per diverses mans, totes elles dins d'un mateix cercle dedicat a la música.

La història es va deixant anar, explicada pels seus protagonistes en primera persona, com un monòleg interior. Cada capítol parla un personatge diferent, el qual va lligant l'entrellat de la ficció que es va desenvolupant i va connectant-los entre ells. Com he dit, això fa que el lector vagi lligant caps a través de la saga d'aquests personatges ben construïts, amb les seves passions i els seus sentiments envers uns als altres.

Una novel·la moderna, ben escrita, d'un estil dels que m'agraden perquè el desenllaç de la qual no es comença a intuïr fins ben avançada la lectura, i pot ser gratificant pel lector que a més, li pugui agradar la música de Bach, ja que en tota la novel·la no deixa mai de sonar.

violin by J.Stainer

***

Girona aimada

Girona es mereix una visita de més durada que la que vam fer en una jornada.

Feia anys que no trepitjàvem aquesta ciutat i realment considero que dia a dia és digna d'un calificatiu de notable. La ciutat vella amb els seus edificis austers i emblemàtics quan es pot visitar sense festes tradicionals que els puguin eclipsar, llueixen esplèndidament mostrant les pedres antigues i noves que els seus habitants han sabut conservar per gaudi dels visitants que de tant en tant ens acostem per contemplar-les.

La Catedral de Santa Maria amb els seus tres estils barrejats, i al capdamunt de la ciutat, on la Història ens diu que també va servir de mesquita durant l'ocupació musulmana, i on previament els romans van fer seva ocupant el lloc estratègic de l'assentament de Gerunda, es força visible des dels punts alts de la vila, mostrant un conjunt de postal, juntament amb la Basílica parroquial de Sant Fèlix.

El dia no ens va acompanyar massa, malgrat que la pluja no hi va ser present, però els colors de les cases al costat del riu Onyar, amb les seves diferents tonalitats d'ocres i blaus, encara donaven aquell to que qualsevol pintor haria pogut una vegada més, reproduir.


La novetat per nosaltres va ser el Museu dels jueus al barri del Call el qual m'agradaria tornar a visitar, atès que també mereix una estada més extensa degut a la gran informació que mostra de la vida dels jueus a la ciutat abans de la seva expulsió. La joia de la corona va ser veure la recent troballa dels banys jueus per us femení, dins del recinte annex al museu. Nosaltres havíem vist els de Sicília, i ara aprofitant la visita, hem coincidit amb els de Girona, els quals teníem força interès per veure'ls.

També va ser interessant la visita al Museu d'Arqueologia de Girona ubicat a l'antic Monestir de Sant Pere de Galligants, el qual acull l'exposició temporal itinerant "Història d'un naufragi", de peces trobades en el vaixell enfonsat a la desembocadura de l'Ebre, procedent del conflicte bèlic de la "Guerra del francès" entre francesos i anglesos. La visita ens va ser comentada pel propi Director del Museu. Per casualitat fa una setmana varem visitar la desembocadura del Delta i la noia que portava l'embarcació també ens va fer esment d'aquesta troballa i es queixava de que aquests objectes no es poguessin quedar a les terres de l'Ebre. Vaig aprofitar l'avinentesa per preguntar al Director, quines intencions tenien després de que l'exposició hagués voltat per diferents indrets, ja que els habitants de les terres del sur reclamaven les peces. Doncs les seves paraules em van animar, atès que ja tenen contactes amb el municipi de Deltebre, per ubicar-hi aquestes restes ja que han de ser conservades en unes determinades condicions. La curiositat és que dins les dependencies del capità, hi havíen unes ampolles de vi, una de les quals plena de vi Fondillón, en bon estat de conservació, i que el mateix Director havía provat.

I després d'un dia de visites força interessants, varem agafar rumb, mai tant ben dit, direcció 100 kms. sud, cap a casa.

***

Patrimoni Modernista

No és el mateix veure l'Hospital de Sant Pau acompanyant malalts, com veure'l amb ulls de tafaner per descobrir tot el que s'ha recuperat durant la seva restauració.

Durant uns anys m'hi vaig passar moltes estones esperant resultats i proves per ingressos hospitalaris de la meva mare a urgències, a quí havíem de portar amb una certa asiduïtat en els seus darrers anys, i puc assegurar que aleshores no tenia esma de mirar enlaire, malgrat que coneixia mots racons i sabia que estava en un lloc emblemàtic.

Ara n'he pogut gaudir plàcidament d'aquesta contemplació, i hem aprofitat les "portes obertes" per no haver de pagar ben aviat l'import d'una entrada que es preveu una mica elevada, la qual cosa trobo força injust pels catalans, la majoria dels quals hem utilitzat aquestes instal·lacions en època hospitalària. Penso que les rutes modernistes de les nostres ciutats, els catalans hauriem de poder-les fer a preus raonables i fossin els turistes els que ajudessin a conservar-les amb les seves aportacions. Quan visitem altres indrets d'Europa, els forasters hem d'ajudar també a mantenir els seus patrimonis amb les nostres contribucions, ignoro si els habitants del lloc tenen avantatges en les seves visites la qual cosa no m'extranyaria en absolut.

Amb tot val la pena fer una escapada al recinte que malgrat les cues que diuen es produeixen, si es pot, es busca una hora intempestiva com hem fet nosaltres, just a l'hora de dinar, i es pot entrar i sortir les vegades que un vulgui sense empentes.

Dit això, penso que tenim un Patrimoni Modernista de gran qualitat i val la pena que les nostres institucions facin el possible per conservar-lo, els nostres descendents ho agrairan.

Per veure més fotografies, enllaceu a SorroBloc.

*** 

Literatura molt nostra

He llegit tres novel·les de la Sílvia Soler i continúa agradant-me la seva manera d'explicar el pas de la vida. L'estiu que comença també és la història de dues famílies que durant 50 anys han estat vinculades per una amistad de dues dones que van compartir  la il·lusió d'infantar paral·lelament dues criatures, les quals durant aquests cinquanta anys la vida transcorre al seu voltant.

L'ambient que descriu la Sílvia Soler en les seves històries, em recorda moltíssim les novel·les de la Mercè Rodoreda, i crec que ha rebut molt la seva influència. Les cases amb els seus jardins, les flors, les famílies gaudint d'aquests espais, els problemes familiars i personals i els desitjos de llibertat que els personatges van adquirint a cada moment. Al meu parer, la Sílvia és la Mercè Rodoreda del segle XXI.

L'estiu que comença es una novel·la molt nostra, d'una manera de ser molt nostra, de commemoracions molt nostres, de festes i tradicions també molt nostres, amb la qual podem identificar-nos a nivell familiar amb els ambients molt nostres i gaudir d'una cultura i idiosincràcia evidentment molt nostra. La prosa és molt digna la qual et fa gaudir també d'una lectura molt nostra. 

És una novela refrescant, no per l'estiu sino per la frescor que emana de les seves pàgines, la qual cosa fa que el pas del temps vagi transcorreguent plàcidament i dóna impuls al lector perquè arribi a un final, encara que previsible, per camins que la vida no et posa sempre fàcils.

***

Els dies "de"

No sóc massa partidaria dels dies "de", i menys si són de caire comercial, però reconec que els dies "de" de caire reinvidicatiu els accepto per recordar fets i aconteixements i commemorar moviments que en un moment donat de la Història van donar pas internacionalment a les posicions que actualment anem aconseguint, malgrat encara fortes mancances dins del segle XXI.

Ahir el Dia Internacional de la Dona Treballadora va tornar a encapçalar un d'aquests dies "de". Quan sembla haver aconseguit fites importants, ens tornem a trobar reinvidicant algunes posicions que tornen a recular. Les dones tornen a sortir al carrer manifestant-se, reivindicant els seus drets laborals i personals i fent palès de que encara estàn en aquest món.

De totes maneres hi han les dones silencioses que són les que voldria retre homenatge.
Són les dones que per motius familars, no han tingut oportunitats per adquirir uns coneixements que haguéssin omplert la seva vida. Les dones que han hagut o han de cuidar malalts amb una gran dosi de resignació. Les dones que suporten parelles indolents o maltractadores. Les dones que pateixen en silenci els entorns familiars i les actituds d'uns fills poc receptius i agressius. Les dones amb baixa autoestima que no saben o no tenen valor per afrontar situacions que les superen. I així aniria enumerant una i altra vegada, aquestes dones anònimes de la nostra societat que no sempre són vistes amb ulls reinvidicatius.

Aquest és el meu particular homenatge a aquest Dia Internacional de la Dona Treballadora.

***

Blanc i negre

Les grans distàncies recorregudes amb automòbils dónen per molt. És un tema que sempre ha estat inspiració de moltes pel·lícules, i més les americanes atès que és un país que tant el nord com el sud les seves planúries són immenses. En el cas del film recentment estrenat NEBRASKA es dóna aquesta circumstància de compartir un espai de carreteres per aflorar sentiments paterno-filials els quals estaven latents i realment ignorats.

Els estats de Montana i Nebraska petanyents als EE.UU. eren escenaris de moltes de les pel·lícules del llegendari oest americà d'indis i cow-boys, que havíem vist els infants de la dècades dels cinquantes i seixantes del segle XX els diumenges a la tarda. En aquests dos estats és on s'ubica el film NEBRASKA que amb qualitat diferenciada de les que havíem vist fins ara, s'està exhibint en els nostres cinemes.

Per començar, tornem a veure el blanc i negre i els crèdits al començament de la cinta. Els personatges són ciutadans anònims amb problemes cotidians, que en aquest món globalitzat aquests problemes no es diferencien d'un continent a l'altre. La condescendència d'uns fills envers un pare amb un grau de senilitat avançat amb addicció a l'alcohol, fan que l'acostament envers la seva persona sigui d'una magnífica tolerància.

El viatge cap a terres d'on prové la família paterna, és el recorregut de tota la durada del film. Les situacions que genera d'una forta sensibilitat, sorprenen a un fill que descobreix la història d'un pare la qual havia ignorat.

Podem veure una Amèrica la qual coneixem per alguns escriptors nord-americans, de pobles de gent gran a les quals els fills han deixat per anar a buscar indrets millors. Persones avesades a una vida solitària de jubilats entre la televisió i el bar. Pobles de grans extensions de granges de bestiar amb cases de fusta i porxades per veure passar el temps. Sentiments amagats i esperances truncades. Un món que existeix i que val la pena no deixar de costat. Un món que trobem a molts indrets del nostre planeta.


No és un film dramàtic, és un film real amb les seves dosis també d'humor, molt ben estructurat i allunyat de les clàssiques pel·lícules del american way of life.

El film compta amb cinc nominacions als Globus d'Or i amb 6 nominacions als Oscars.



Per acabar, una anècdota divertida. Vam estrenar cinema al barri: Balmes multicines amb 12 sales totes en versió original. Seients comodíssims, tecnologia punta, olor de nou i sonoritat esplèndida. A les set de la tarda d'un dijous, va començar la sessió amb només la nostra presència. TOT PER NOSALTRES. Al començar la projecció van entrar cinc persones més, i així vam estar fins a la paraula FIN. 

***