Música i silencis

Quan et deixen en préstec una novel·la, intentes llegir-la el més aviat possible per poder-la retornar al seu propietari. En el cas de La Casa del Silenci de la Blanca Busquets, no ha calgut fer grans esforços per anar de pressa, la novel·la per ella mateixa ja et fa córrer d'una manera estimulant, i t'impulsa a continuar amb interès, per esbrinar la història que explica l'autora a través d'uns personatges força peculiars.

El comú denominador de tots ells és un objecte per interpretar música, un violí, un Stainer molt valuós que va passant per diverses mans, totes elles dins d'un mateix cercle dedicat a la música.

La història es va deixant anar, explicada pels seus protagonistes en primera persona, com un monòleg interior. Cada capítol parla un personatge diferent, el qual va lligant l'entrellat de la ficció que es va desenvolupant i va connectant-los entre ells. Com he dit, això fa que el lector vagi lligant caps a través de la saga d'aquests personatges ben construïts, amb les seves passions i els seus sentiments envers uns als altres.

Una novel·la moderna, ben escrita, d'un estil dels que m'agraden perquè el desenllaç de la qual no es comença a intuïr fins ben avançada la lectura, i pot ser gratificant pel lector que a més, li pugui agradar la música de Bach, ja que en tota la novel·la no deixa mai de sonar.

violin by J.Stainer

***

Girona aimada

Girona es mereix una visita de més durada que la que vam fer en una jornada.

Feia anys que no trepitjàvem aquesta ciutat i realment considero que dia a dia és digna d'un calificatiu de notable. La ciutat vella amb els seus edificis austers i emblemàtics quan es pot visitar sense festes tradicionals que els puguin eclipsar, llueixen esplèndidament mostrant les pedres antigues i noves que els seus habitants han sabut conservar per gaudi dels visitants que de tant en tant ens acostem per contemplar-les.

La Catedral de Santa Maria amb els seus tres estils barrejats, i al capdamunt de la ciutat, on la Història ens diu que també va servir de mesquita durant l'ocupació musulmana, i on previament els romans van fer seva ocupant el lloc estratègic de l'assentament de Gerunda, es força visible des dels punts alts de la vila, mostrant un conjunt de postal, juntament amb la Basílica parroquial de Sant Fèlix.

El dia no ens va acompanyar massa, malgrat que la pluja no hi va ser present, però els colors de les cases al costat del riu Onyar, amb les seves diferents tonalitats d'ocres i blaus, encara donaven aquell to que qualsevol pintor haria pogut una vegada més, reproduir.


La novetat per nosaltres va ser el Museu dels jueus al barri del Call el qual m'agradaria tornar a visitar, atès que també mereix una estada més extensa degut a la gran informació que mostra de la vida dels jueus a la ciutat abans de la seva expulsió. La joia de la corona va ser veure la recent troballa dels banys jueus per us femení, dins del recinte annex al museu. Nosaltres havíem vist els de Sicília, i ara aprofitant la visita, hem coincidit amb els de Girona, els quals teníem força interès per veure'ls.

També va ser interessant la visita al Museu d'Arqueologia de Girona ubicat a l'antic Monestir de Sant Pere de Galligants, el qual acull l'exposició temporal itinerant "Història d'un naufragi", de peces trobades en el vaixell enfonsat a la desembocadura de l'Ebre, procedent del conflicte bèlic de la "Guerra del francès" entre francesos i anglesos. La visita ens va ser comentada pel propi Director del Museu. Per casualitat fa una setmana varem visitar la desembocadura del Delta i la noia que portava l'embarcació també ens va fer esment d'aquesta troballa i es queixava de que aquests objectes no es poguessin quedar a les terres de l'Ebre. Vaig aprofitar l'avinentesa per preguntar al Director, quines intencions tenien després de que l'exposició hagués voltat per diferents indrets, ja que els habitants de les terres del sur reclamaven les peces. Doncs les seves paraules em van animar, atès que ja tenen contactes amb el municipi de Deltebre, per ubicar-hi aquestes restes ja que han de ser conservades en unes determinades condicions. La curiositat és que dins les dependencies del capità, hi havíen unes ampolles de vi, una de les quals plena de vi Fondillón, en bon estat de conservació, i que el mateix Director havía provat.

I després d'un dia de visites força interessants, varem agafar rumb, mai tant ben dit, direcció 100 kms. sud, cap a casa.

***

Patrimoni Modernista

No és el mateix veure l'Hospital de Sant Pau acompanyant malalts, com veure'l amb ulls de tafaner per descobrir tot el que s'ha recuperat durant la seva restauració.

Durant uns anys m'hi vaig passar moltes estones esperant resultats i proves per ingressos hospitalaris de la meva mare a urgències, a quí havíem de portar amb una certa asiduïtat en els seus darrers anys, i puc assegurar que aleshores no tenia esma de mirar enlaire, malgrat que coneixia mots racons i sabia que estava en un lloc emblemàtic.

Ara n'he pogut gaudir plàcidament d'aquesta contemplació, i hem aprofitat les "portes obertes" per no haver de pagar ben aviat l'import d'una entrada que es preveu una mica elevada, la qual cosa trobo força injust pels catalans, la majoria dels quals hem utilitzat aquestes instal·lacions en època hospitalària. Penso que les rutes modernistes de les nostres ciutats, els catalans hauriem de poder-les fer a preus raonables i fossin els turistes els que ajudessin a conservar-les amb les seves aportacions. Quan visitem altres indrets d'Europa, els forasters hem d'ajudar també a mantenir els seus patrimonis amb les nostres contribucions, ignoro si els habitants del lloc tenen avantatges en les seves visites la qual cosa no m'extranyaria en absolut.

Amb tot val la pena fer una escapada al recinte que malgrat les cues que diuen es produeixen, si es pot, es busca una hora intempestiva com hem fet nosaltres, just a l'hora de dinar, i es pot entrar i sortir les vegades que un vulgui sense empentes.

Dit això, penso que tenim un Patrimoni Modernista de gran qualitat i val la pena que les nostres institucions facin el possible per conservar-lo, els nostres descendents ho agrairan.

Per veure més fotografies, enllaceu a SorroBloc.

*** 

Literatura molt nostra

He llegit tres novel·les de la Sílvia Soler i continúa agradant-me la seva manera d'explicar el pas de la vida. L'estiu que comença també és la història de dues famílies que durant 50 anys han estat vinculades per una amistad de dues dones que van compartir  la il·lusió d'infantar paral·lelament dues criatures, les quals durant aquests cinquanta anys la vida transcorre al seu voltant.

L'ambient que descriu la Sílvia Soler en les seves històries, em recorda moltíssim les novel·les de la Mercè Rodoreda, i crec que ha rebut molt la seva influència. Les cases amb els seus jardins, les flors, les famílies gaudint d'aquests espais, els problemes familiars i personals i els desitjos de llibertat que els personatges van adquirint a cada moment. Al meu parer, la Sílvia és la Mercè Rodoreda del segle XXI.

L'estiu que comença es una novel·la molt nostra, d'una manera de ser molt nostra, de commemoracions molt nostres, de festes i tradicions també molt nostres, amb la qual podem identificar-nos a nivell familiar amb els ambients molt nostres i gaudir d'una cultura i idiosincràcia evidentment molt nostra. La prosa és molt digna la qual et fa gaudir també d'una lectura molt nostra. 

És una novela refrescant, no per l'estiu sino per la frescor que emana de les seves pàgines, la qual cosa fa que el pas del temps vagi transcorreguent plàcidament i dóna impuls al lector perquè arribi a un final, encara que previsible, per camins que la vida no et posa sempre fàcils.

***

Els dies "de"

No sóc massa partidaria dels dies "de", i menys si són de caire comercial, però reconec que els dies "de" de caire reinvidicatiu els accepto per recordar fets i aconteixements i commemorar moviments que en un moment donat de la Història van donar pas internacionalment a les posicions que actualment anem aconseguint, malgrat encara fortes mancances dins del segle XXI.

Ahir el Dia Internacional de la Dona Treballadora va tornar a encapçalar un d'aquests dies "de". Quan sembla haver aconseguit fites importants, ens tornem a trobar reinvidicant algunes posicions que tornen a recular. Les dones tornen a sortir al carrer manifestant-se, reivindicant els seus drets laborals i personals i fent palès de que encara estàn en aquest món.

De totes maneres hi han les dones silencioses que són les que voldria retre homenatge.
Són les dones que per motius familars, no han tingut oportunitats per adquirir uns coneixements que haguéssin omplert la seva vida. Les dones que han hagut o han de cuidar malalts amb una gran dosi de resignació. Les dones que suporten parelles indolents o maltractadores. Les dones que pateixen en silenci els entorns familiars i les actituds d'uns fills poc receptius i agressius. Les dones amb baixa autoestima que no saben o no tenen valor per afrontar situacions que les superen. I així aniria enumerant una i altra vegada, aquestes dones anònimes de la nostra societat que no sempre són vistes amb ulls reinvidicatius.

Aquest és el meu particular homenatge a aquest Dia Internacional de la Dona Treballadora.

***

Blanc i negre

Les grans distàncies recorregudes amb automòbils dónen per molt. És un tema que sempre ha estat inspiració de moltes pel·lícules, i més les americanes atès que és un país que tant el nord com el sud les seves planúries són immenses. En el cas del film recentment estrenat NEBRASKA es dóna aquesta circumstància de compartir un espai de carreteres per aflorar sentiments paterno-filials els quals estaven latents i realment ignorats.

Els estats de Montana i Nebraska petanyents als EE.UU. eren escenaris de moltes de les pel·lícules del llegendari oest americà d'indis i cow-boys, que havíem vist els infants de la dècades dels cinquantes i seixantes del segle XX els diumenges a la tarda. En aquests dos estats és on s'ubica el film NEBRASKA que amb qualitat diferenciada de les que havíem vist fins ara, s'està exhibint en els nostres cinemes.

Per començar, tornem a veure el blanc i negre i els crèdits al començament de la cinta. Els personatges són ciutadans anònims amb problemes cotidians, que en aquest món globalitzat aquests problemes no es diferencien d'un continent a l'altre. La condescendència d'uns fills envers un pare amb un grau de senilitat avançat amb addicció a l'alcohol, fan que l'acostament envers la seva persona sigui d'una magnífica tolerància.

El viatge cap a terres d'on prové la família paterna, és el recorregut de tota la durada del film. Les situacions que genera d'una forta sensibilitat, sorprenen a un fill que descobreix la història d'un pare la qual havia ignorat.

Podem veure una Amèrica la qual coneixem per alguns escriptors nord-americans, de pobles de gent gran a les quals els fills han deixat per anar a buscar indrets millors. Persones avesades a una vida solitària de jubilats entre la televisió i el bar. Pobles de grans extensions de granges de bestiar amb cases de fusta i porxades per veure passar el temps. Sentiments amagats i esperances truncades. Un món que existeix i que val la pena no deixar de costat. Un món que trobem a molts indrets del nostre planeta.


No és un film dramàtic, és un film real amb les seves dosis també d'humor, molt ben estructurat i allunyat de les clàssiques pel·lícules del american way of life.

El film compta amb cinc nominacions als Globus d'Or i amb 6 nominacions als Oscars.



Per acabar, una anècdota divertida. Vam estrenar cinema al barri: Balmes multicines amb 12 sales totes en versió original. Seients comodíssims, tecnologia punta, olor de nou i sonoritat esplèndida. A les set de la tarda d'un dijous, va començar la sessió amb només la nostra presència. TOT PER NOSALTRES. Al començar la projecció van entrar cinc persones més, i així vam estar fins a la paraula FIN. 

***

Passatge Sant Felip i voltants

Sempre que vaig a la farmàcia, ho faig creuant pel Passatge de Sant Felip. Cada època de l'any ens acull amb els seus millors vestits florals. Ara hi trobem florides les mimoses. Hi ha un arbre esplèndid que avui estava de luxuria. Llàstima que no portava la màquina de fotografiar, i he hagut d'utilitzar el mòbil que no és precisament de la darrera generació, ja que serveix per trucar i poca cosa més, per la qual cosa la imatge és poc reexida. També he trobat un taronger que feia força patxoca.

Aquest passatge és un dels que van ser contruïts a meitats del segle XIX quan encara Sant Gervasi de Cassoles era municipi independent. Les cases unifamiliars que encara es conserven amb els seus jardinets, són un oasi pels seus habitants i també pels que sóm afortunats de passar-hi per traslladar-nos d'un carrer a l'altre del barri. Potser per això el nostre nucli d'habitatges que van ser contruïts just davant del Passatge, rep el nom "d'Edifici Oasi". Per això o potser per l'antic Monestir de Sant Joan de Jerusalem que albergava les monges Santjoanistes i que el barri anomenava "les joanes" (d'aquest Monestir ja en parlaré algún dia en un altre apunt, amb una mica més de profunditat). És una llarga història força interessant i que mereix una especial dedicació. De moment reprodueixo una fotografia d'aquest monestir que va ser enderrocat totalment l'any 1974, els terrenys del qual, actualment l'ocupem un centenar de veïns des de l'any 1979.

Foto de meitat del segle XX

Aquest era l'hort de les monges i a hores d'ara és un pati interior ajardinat amb accés només pels veïns, amb una àrea infantil de jocs pels infants i bancs per passar-hi l'estona. A l'estiu és un lloc privilegiat per portar-hi les criatures petites i compartir veïnatge. Recordo les revetlles de Sant Joan amb criatures i pares llançant petards de tota mena, mentre les mares ens amagàvem darrera les barreres ajardinades. Quí podia imaginar-se que un segle enrera havia estat un lloc de silenci i recolliment!

M'hagués agradat conèixer el barri tal i com el descriu en les seves novel·les la Mercè Rodoreda. Sempre que camino pels passatges que encara es conserven, amb les seves cases ajardinades, recordo els seus relats plens de fragàncies florals.

***

Històries apassionants

Vaig tenir una gran alegria fa quinze dies quan el traductor al català d'aquests dos llibres me'ls va regalar, després de saber que havia traduït un dels autors contemporanis que darrerament m'està seduint. Un d'ells potser encara no havia arribat a les llibreries. El meu agraïment va ser total, atès que per un lector quan et regalen un llibre és com un infant quan estrena sabates noves.

Història d'Irene consta de tres relats, en els quals el mar n'és protagonista. El primer és d'una gran imaginació mitològica, entre la fantasia, la filosofia i la poesia. És un escriptor que en poques pàgines sap dir moltes coses. Deixa sempre una incògnita per resoldre al final del relat, la qual va donant-li voltes entre savieses de la vida i llenguatge poètic que fa gaudir al lector de tot el bagatge que com a home mediterrani i amant del mar, porta a dins. De Luca és napolità i la seva gran passió és el mar que no deixa de mencionar-lo en totes les seves obres.

També les al·lusions a la segona guerra mundial hi son presents en la seva literatura, ja que Itàlia va ser molt sacsejada en aquells anys. Precisament en la segona història que ens presenta en el llibre, són les vivències relatades del seu pare Aldo de Luca destinat a Albània, i ens mostra una vegada més els neguits que van haver de soportar uns homes per la seva supervivència, la qual va ser recolzada per l'esperança d'un mar el qual els va esdevenir taula de salvació.

El tercer relat és amarg però a la vegada valent. És d'una exquisida riquesa expressiva. I una vegada més el mar captiva al qui sempre n'ha estat enamorat.

El crim del soldat és un relat en dues parts. Les dues estan connectades fins al punt que fins a la cloenda del llibre el lector no ho percep, ja que es van entrecreuant diferents fils entre passat i present fins a arribar a un desllorigador final. Erri de Luca és una persona summament culta i ho demostra en els seus escrits. En aquest relat torna a sorgir el tema de la guerra i de les conseqüències que aquesta porta en el ésser humà. La diàspora dels jueus a l'Europa del 1939, és el fet que el porta a parlar-ne en aquest llibre per mitjà d'un ex-soldat que d'una manera autodidacta s'endinsa en la literatura jiddisch. El mateix de Luca és coneixedor d'aquesta llengua també d'una manera autodidacta, i amb aquest escrit potser ha volgut plasmar un dels seus coneixements.

M'agrada llegir a Erri de Luca per la seva cultura, per la seva qualitat literària, pels seus escrits vivencials, per la seva prosa, per la seva destresa, per la seva poesia i riquesa de vocabulari i per la seva gran passió per la Mediterrània.

***

Film metafòric

He trobat que La Plaga és una pel·lícula plena de metàfores. Sembla que no passi res però van passant coses. És un plaer que els actors no siguin actors professionals. Neus Ballús, l'arquitecta del guió i de la direcció ja ho va dir. No es tanca en que alguna vegada es proveexi d'actors d'ofici, però que a ella li agrada treballar amb gent del carrer.

En aquest film ens exposa els temes que estem vivint en la nostra societat actual, la soletat, la crisi que ha portat a la precarietat laboral, la desesperació, i la contínua recerca de feina per anar subsistint amb pocs mitjans.

Evidentment no és una película alegre, però si que conté una gran dosi d'humanisme que ens transmeten els personatges. Em recorda molts dels films europeus que hem anat veient, i que ens mostren la benevolència de reduïts col·lectius que passen desapercebuts per les majories.

La vida a pagès sempre ha estat dura, però la desmostració que ens fa la Neus Ballús de la família protagonista que lluita amb una plaga de mosca blanca per salvar la collita, és molt realista i amb poques opcions per resoldre-ho.

Ara bé, la plaga de veritat, és aplicable a les persones que malbaraten els diners publics, dins un sistema el qual estan portant a la fallida per les importants corrupcions que duen a terme uns dirigents sense escrúpols. Cal treballar a fons i construir una nova societat que pugui defensar els més dèbils. No hem d'esperar que una tempesta s'endugui la plaga. Ensulfatar a temps és el que preval en aquest moment.

Els guardons de La Plaga a nivell europeu, han estat ben merescuts, i l'homenatge a la senyora Maria, que patia per la por de no poder fer la pel·lícula, és d'una gran exquisidesa.

***

La princesa rossa

Hi havia una vegada una princesa rossa i el seu marit ros que vivien en una mansió amb piscina i jardí, en una bonica ciutat mediterrània rodejats de quatre fills rossos i ben alimentats.

Els estius tenien un palauet en una de les illes més boniques del mediterrani i es passejaven amb força patxoca en un iot junt amb la seva família rossa i ben alimentada, amb gran esplendor reial i competint en regates acompanyats d'una elit de persones de gran prestigi econòmic i financer.

Però ai las, aquesta princesa rossa estimada per tothom, de cop i volta es va veure involucrada en afers obscurs de blanqueig de capitals i negocis fraudulents, en els que el seu estimat marit ros l'havia enterenyinat.

Com a dona bojament enamorada d'un home ben plantat i ros,  i amb una ceguesa infinita en els negocis que aquest duia a terme per complaure-la de manera com ella estava acostumada, va callar i va haver de deixar la mansió, per allunyar-se dels seus perseguidors i se'n va anar lluny del seu àmbit, en un país petit però tranquil en companyia dels seus fills rossos i ben alimentats.

Ah, però la justícia va continuar perseguint-la i no la va poder evitar, i després de debats de si la princeseta havia de donar comptes de les malifetes del seu marit ros, o no, es va envoltar de prestigiosos homes de llei per a la seva defensa i amb el cap ben aixecat va tornar del país petit però tranquil i es va afrontar a les acusacions de les quals n'era objecte. 

El final d'aquesta faula, encara és un interrogant. Se'n sortirà la princeseta rossa i podrà tornar a la seva mansió amb el seu marit ros, i amb els seus fillets rossos i ben alimentats?

Conte inspirat en: In Royal Drama

***

La Candelera riu

... i el fred és viu.

Aquesta festa d'antiga tradició judeocristiana, enguany ens ha justificat la dita d'una manera precisa. La festivitat de la Candelera va ser molt popular anys enrera, la qual recorda el relat evangèlic de la Presentació de Jesús al Temple, seguint els ritus de la tradició jueva, que havíen de complir els pares als vuit dies de naixement del primogènit.

També és dia d'atenció i veneració de les personas d'edat avançada, com a custòdia dels valors familiars, recordant els dos vellets del mateix relat evangèlic Simeó i Anna, que veient l'Infant el preconitzen "com a llum de les nacions" (Lluc 2, 12-26).

Recordant als ancians, aprofito per comentar la projecció del film "AMOR" a la Filmoteca de Catalunya, a la qual vaig assistir ahir, amb una afluència mai vista de públic. Com s'indica a l'enllaç, va ser guardonada en més de setze premis entre el 2012 i el 2013.

És un pel·lícula d'un dramatisme real i d'una situació que a qualsevol persona li pot arribar a la tardor de la seva vida. Només una estimació profunda envers l'altre, pot ajudar a anar superant els entrebancs d'una dedicació plena tant a nivell físic com espiritual. Són situacions imprevisibles en les quals el sofriment va incidint en l'estat mental de quí vol respectar el testament vital de l'altre, i que pot arribar a una incomprensió familiar per les decisions adoptades, les quals suposen força dificultats per complir amb els desitjos de la persona amb la qual s'ha mantingut un projecte de vida, i el qual està arribant al seu zenit.

El tema que ens presenta en aquesta cinta Michael Haneke, és el debat d'una societat com la nostra, per l'allargarment de l'esperança de vida que s'uneix al deteriorament de la seva qualitat i dignitat.

És un film emotiu, dur, d'una qualitat interpretativa extraordinària, digne dels premis obtinguts.

***

Almenys, que pugui ser glaç d'un llarg hivern

i esperar fondre'm sota un sol etern

Joana Raspall (1982)