Ha estat com un regal de Nadal, l'encaixada de mans entre Estats Units i Cuba després de 55 anys de boicot econòmic i d'hostilitats. Crec que el moment ha estat propici i així s'ha pogut consolidar. Penso que el motiu també ha estat el d'una obertura de mercats a un país mancat de molts productes, donant aires nous per ampliar les fronteres d'interessos i oportunitats comercials. Positivament parlant, una llibertat somniada pels hereus d'una Revolució que ja havía tocat fons.
Llegint la Història mundial, veiem que els canvis en els països es van produint a base de generacions, i 55 anys són molt pocs anys a simple vista, però quan s'està a dins vivint-ho i patint-ho, són una eternitat. El poble ho sap prou bé i la dictadura cubana ha mostrat la seva cara oculta retenint a la gent per evitar la fugida de persones i el dret a aquestes a decidir una vida millor.
Recordo perfectament els titulars de La Vanguardia de l'any 1959 anunciant la fi de la dictadura de Batista, que per cert, tinc en ment una fotografia de l'entrada dels revolucionaris amb creus i rosaris penjats al coll, i que no he trobat enlloc. Podia haver estat en algun suplement monogràfic que a hores d'ara ignoro si es podria trobar en alguna hemeroteca. Es por visualitzar una d'aquestes portades del dia 2 de gener de 1959 en aquest
enllaç.
He trobat una imatge significativa que m'ha agradat, de la Revolució i del Che Guevara que va ser icona i és encara, després de décades de generacions que l'han anat sobrevivint.
Tot just a l'any 1959, en plena adolescència, començava a entrar en el món laboral i tampoc és que els joves estiguéssim massa ben informats políticament dins d'una dictadura franquista, malgrat que un esdeveniment com el que va ser el triomf d'una revolució contrària al règim espanyol, se'n parlava força a les famílies.
És per això que a vegades penso que han passat els anys, i encara mantinc ben lúcides imatges de sucessos que han transcorregut al llarg de la meva vida, i que sembla que faci quatre dies que han succeït. M'ha n'adono també, que era molt jove quan vaig començar a tenir us de raó adulta, comparant-ho amb els adolescents d'ara els quals considerem molt infantils. Potser és que el fet d'haver compartit amb famílies perdedores les visicituds d'una post-guerra de lluita cotidiana per la supervivència, i l'haver de col·laborar econòmicament a la unitat familiar, ens va fer madurar d'una manera més avançada.
***
