dissabte, 19 d’octubre del 2013

La revolució no serà tuitejada

És el títol de l'obra de teatre que el Lliure de Gràcia ha presentat per començar la temporada i que estarà a la cartellera fins el 27 d'octubre.

El Lliure de Gràcia és el nostre "teatre de capçalera" des de la seva inauguració l'any 1976. Una raó és per proximitat, i l'altra pel tomb escenogràfic que va fer en aquella època el teatre contemporani en català, arran del projecte de teatre estable del seu creador Fabià Puigcerver a aquesta antiga seu de la Cooperativa La Lleialtad, on recordo haver assistit de ben petita, al teatre amateur que es feia aleshores.

Aquesta temporada ha començat amb l'obra de tres joves dramaturgs de casa nostra, Jordi Casanovas, Guillem Clúa i Pau Miró, i serveix també per a la presentació de La Kompanyia d'enguany que donarà vida a diversos personatges de les obres programades.

Vaig anar a aquesta representació, amb no gaire bona predisposició, després d'haver-ne llegit alguna crítica no massa reexida i també per haver rebut opinions negatives, les quals em mereixien una certa credibilitat. Potser per això, hi vaig posar tota l'atenció possible i no em va desagradar del tot, malgrat que aquesta obra podia haver sortit més rodona ja que el missatge que els autors volen donar, li manca alguna guspira, que fa que el públic no surti del tot satisfet. El meu parer és que li manca esclat de brillantor en les historietes que s'expliquen i que no s'acaben d'arrodonir. 

Malgrat ser un dia feiner, la sala estava força plena i la majoria de gent jove. El tema de la comunicació virtual, força atractiu per aquest tipus de públic, fa que l'interès es propagui entre aquests joves usuaris d'aquestes tecnologies, i també pels que no som tant joves però que hi estem una mica immersos. Penso que el referent dels seus creadors, també és un punt que atrau als espectadors, malgrat que en aquesta ocasió l'espectacle queda curt.



Els actors, també força joves, alguns dels quals hem vist en actuacions televisives, a alguns els falta potser encara una mica més de professionalitat, la qual cosa amb el temps en guanyaran, com els que van començar a treballar al Lliure fa més de 35 anys i que alguns dels quals són ara actors consagrats tant a casa nostra com a fora. Sempre crec que tenim un bon planter d'actors, que es preparen a fons i assoleixen diferents registres amb molt bona predisposició.

***




dimarts, 15 d’octubre del 2013

Terratrèmols induïts

Fa dies que no se'n parlava dels terratrèmols del Baix Ebre, i tenia previst fer-ne un apunt. Ni tant sols l'havia començat a redactar quan he llegit a El Punt Avui+ que Ecologistes en Acció han presentat una denúncia a la fiscalia perquè paralitzi les activitats i evacuar el personal que hi treballa, atès el risc d'explosió per escapament de gas que presenta un estudi del CSIC d'experts en navegació marítima.

El diari ARA del dissabte dia 12, presentava també un article força interessant sobre uns terratrèmols als EE.UU. fa ni mes ni menys que 51 anys, els quals van durar 20 anys ocasionats per injecció de residus tòxics líquids als afores de Denver. Malgrat que en aquell cas no es tractava de gasos sino de residus, posava de manifest els elevats riscos d'aquestes pràctiques d'emmagatzematge a pressió. Després d'un any d'haver-se cancel·lat la injecció de líquids al subsòl, encara es va produir un terratrèmol de més intensitat. Sembla que la història va estar envoltada de polèmica des del primer moment.

També va haver-hi activitat sísmica a l'estat de Colorado envers unes pràctiques similars l'any 1962. L'article explica tota la història des del seus inicis i malgrat la decisió d'aturar el projecte, la situació va continuar empitjorant i després d'un any i mig de suspensió, durant tres mesos van tenir dos sismes de 5,3 i 5,2 graus,  i  entre els anys 1963 i 1967 es van enregistrar fins a 1.300 terratrèmols.

Amb els anys la tendència va decaure però no va desaparèixer, i aquest darrer polèmic pou va ser segellat amb ciment per l'exèrcit el 1985. Sembla que al 2011 es van tancar a Arkansas quatre pous que injectaven fluids de gas natural després de registrar-se centenars de terratrèmols, i això és ARA MATEIX!!!!!!!

Estaven ben informats els tècnis de la plataforma Castor quan van començar les activitats?, O com es fa sempre, en aquest país, van tirar pel dret sense experiències contrastades o estudis previs?..... que Déu ens agafi confessats!.

***



divendres, 4 d’octubre del 2013

L'aprenent

Fa uns dies en el programa de TV3 "Els matins" va ser entrevistat el Sr. Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, autor de les publicacions Delenda est Hispania, Escucha Sefarad i d'Addendum. En el transcurs de l'entrevista, i sobre el tema de la cultura organitzativa del treball a Catalunya, va al·ludir la figura de l'aprenent que ja s'ha perdut i que s'hauria de tornar a implantar.

Puc parlar d'aquesta figura atès que jo vaig ser "aprenenta" quan encara no havia complert els 14 anys. El meu pare em va contractar per la seva modesta empresa, i poder contribuir una mica més a la minsa economia familiar. Malgrat que no em va fer gens de gràcia, atès que m'agradava anar a l'escola i vaig fer tots els possibles per tractar d'evitar-ho amb rotundes negatives, de res em va servir i ben pre-adolescent vaig haver d'incorporar-m'hi.

Recordo les meves passejades pel Raval i pel barri de Ribera repartint paquets als "recaders" del carrer Tantarantana i als clients del pare. Com que aquest carrer tot eren recaders, i a més del sexe masculí, i no hi havien noies circulant, la meva vergonya era evident, no cal esmentar de quina manera ho passava.

L'aprenent s'encarregava a més de netejar el taller una vegada acabada la jornada laboral, i plegava una mica més tard. Aquest afer vaig tenir el privilegi d'estalviar-me'l atès que havia de seguir el curs no acabat, a l'escola nocturna, condició "sine qua non" que va imposar als meus pares la mestra de primària.

Un parell d'anys més tard, vaig ascendir a portar l'administració, i va ser quan vaig ocupar-me de gestionar la feina dels nous aprenents, la qual cosa em divertia atès que erem gairebé de la mateixa edat i jo els podia "manar" essent una noia. Recordo que la borsa de treball dels aprenents estava a un edifici de la Rambla Santa Mònica, on després es va ubicar la UGT, i que aleshores pertanyia a la Falange, on els aprenents una vegada contractats havien de anar a fer "formació obligada" de tant en tant i llavors l'empresari es quedava unes hores o dies, no recordo, sense treballador.

De totes maneres la millor formació que tenien era dins de la feina. Els anaven ensinistrant passant per diverses categories professionals fins arribar a Oficial 1a. El pare tenia bons operaris formats i sempre era un maldecap si algun trobava un lloc millor. De totes maneres la gent es mantenia molt fidel i ocupaven molts anys el mateix lloc de feina.

Tornant a l'aprenent, crec que era una bona manera de crear llocs de treball i de fomentar els oficis. Estic d'acord amb el Sr. Albert Pont que introdueixi aquesta idea per que a més, entra també dins la nostra idiosincràcia com a país de petites i mitjanes empreses. Estic contenta en que s'hi pensi altra vegada, i més en aquest camí que s'ha començat per tirar endavant les nostres estructures organitzatives, d'aquest molt difícil nou projecte engrescador i que, evidentment, no hi ha marxa enrera.

***