dimecres, 27 d’octubre del 2010

In Memoriam

 A Joan Solà


 
Te'n vas anà amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitadó, al marxà a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats....

Joan Maragall (Octubre, 1895)


***

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Tornar a la quotidianitat

Viatjar fora de temporada té els seus avantatges però també els seus inconvenients. Quan es torna a la vida quotidiana, encara que només hagi estat  una setmana, te n'adones que han passat més coses de les que et pensaves. Políticament parlant, hem trobat canvis en el govern central, campanya electoral de partits per les eleccions del 28 N, encara que oficialment no toqui, et trobes també amb el correu electrònic ple d'anuncis d'actes de tota mena als quals t'agradaria  haver-hi pogut assistir, però que evidentment ha estat impossible, estrena de pel·lícules que no es poden perdre i que has de córrer a veure-les al tornar per si de cas les treuen aviat de cartellera. Veus que hi ha hagut molta bellugada a tot nivell mentres tu has estat per aquests móns de Déu veient monuments que ens han deixat els nostres avantpassats, i altres maneres de viure, malgrat les nostres aparents semblances.

Ara bé, això no passa quan es viatja en el mes d'agost. Quan tornes, trobes que tot està igual de com ho has deixat. El mes d'agost no compta i és del tot inhàbil culturalment i políticament parlant. Que hi farem!.Els que ens quedem, ens hem de conformar en fer passejades pels barris buits de la ciutat per descobrir-hi raconets no vistos.

 
Aquests dies hem descobert les ciutats de la Emília- Romagna. És una regió que no hi ha tan turisme com d'altres del Nord d'Itàlia, els guíes ens ho han confirmat, i menys en aquestes dates, fins i tot alguns habitants jubilats i encuriosits com nosaltres, se'ns han atansat per a preguntar-nos al bell mig del carrer, la nostra procedència, malgrat que fóssim un petit grupet.

Ciutats força interessants de cultures romanes, medievals, i bizantines molt diferents de les que pertanyen a la veïna Toscana, la qual encara no l'hem visitada.

Ara però, tornem a la quotidianitat i a posar-nos al dia dels esdeveniments, i anar paint i recordant el dia a dia de les nostres visites per mitjà de les fotografies i recull de vivències.

 
Obra de Michelangelo Buonarroti


Penjo unes poques fotografies ja que com sempre en el Sorrobloc es farà una mica el detall del nostre recorregut.

***

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Festa Nacional de València

Avui dia 9 d'octubre és la Festa Nacional valenciana i comentant-ho a l'hora de dinar, ha aixecat el cap la tieta de 87 anys a la qual li estem aquests dies fent de cangur a l'Empordà, i m'ha recitat això:


Via barons penseu d'anar en nom de Nostre Senyor Déu
i així endavant amb el nom de Santa Maria als llavis!


La tieta té el cap claríssim i encara recorda frases escolars i te a la seva mestra ben present quan els hi explicava la Història de Catalunya, fins i tot com anava vestida, desgraciadament el cos no l'acompanya, i el cap li cau. Però quan ha sentit el nom de Jaume I, el cap se li ha posat dret i m'ha dit el que he reproduït. Ignoro si és correcte, fins i tot ella m'ha dit que potser hi faltava alguna cosa, però aquí ho deixo per si em llegeix algún valencià que m'ho pugui verificar, ja que segons m'ha dit, aquesta frase la deia el Rei Jaume cada vegada que entraba a una ciutat conquistada.

Serveixi aquest apunt per desitjar als nostres veïns valencians una bona "DIADA".

***

dimarts, 5 d’octubre del 2010

EL ROIG I EL NEGRE

Aquesta és la novel·la que m'ha entretingut gairebé tot l'estiu. Després d'haver-me'n parlat una amiga lectora tot berenant, en una de les nostres trobades que ens agrada fer i comentar-nos les nostres coses.

De vegades un clàssic ve de gust llegir-lo i més quan encara no ho has fet. Sthendal va ser un dels més grans escriptors europeus del segle XIX tot i que sembla que al seu temps va ser molt poc reconegut.

Quan es llegeix aquesta literatura, t'agrada a anar una mica més lluny a la història i a revisar l'època en la qual passen les accions. En aquest cas, retrocedeixes al temps post-napoleònic de la França revoltada per un sistema de polítiques intrincades i on el clero ostentava un gran prestigi i la societat dels rics tenien grans privilegis. Això és el que ens va explicant Sthendal en el seu relat a través del seu protagonista, un noi jove provincià que vol prosperar en aquella societat i que no és conscient de la seva trajectòria equivocada fins que han transcorregut 600 pàgines de la novel·la.

Te n'adones que després de dos segles, les ambicions humanes, els complots polítics, els negocis foscos, les hipocresies i els bon vivant, continuen a les primeres pàgines de la nostra societat.

Com diu la contraportada del llibre: Stendhal configura un fresc impressionant que trascendeix el document històric per atényer veritats universals sobre la condició humana.


M'agradat la traducció de Ferran Toutain que a més d'una nota inicial informant de les edicions  que hi han hagut des de la primera el novembre del 1830, i de com han anat evolucionant les traduccions amb les notes a peu de pàgina i comentaris al marge de l'autor al llarg de tots aquests anys, ens informa de la fiabilitat d'algúns dels epígrafs que encapçalen els capítols de la novel·la i que són en bona part deutores de les edicions franceses d'Henri Martineu (La Pléiade) i Beatrice Didier, de l'edició castellana de Fàtima Gutiérrez (Cátedra) i de les edicions angleses de Catherine Slater (Oxford University Press) i de Robert M.Adams (Norton). Crec que s'ha de fer esment dels traductors, ja que d'ells depen en bona part el resultat de la satisfacció lectora.

***

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Poesia de tardor

 
Temps de boires i de fructificació suau!
Amic estimat del sol que madura
amb el qual conspires per carregar amb allau
de fruita les parres que cap als ràfecs pugen;
per aclaparar de pomes l'horta molsuda del casal
i omplir totes les fruites de moixa saó;
per curullar els bots i inflar les avellanes
amb un pinyol dolcíssim, per aportar floració
a més i més plantes tardanes, a l'abella, per tal
que es pensi que la calor no ha de tenir final,
car l'estiu li ha deixat totes les cel·les colrades.

***