divendres, 23 de gener del 2015

La cultura del vermut

No ens haviem adonat que fa pocs mesos, al costat de casa teníem un dels locals vermuteros més emblemàtics de la ciutat dels últims temps. DALT DE TOT germà petit de MORRO FI i MITJA VIDA. El jovent que tot ho sap ens l'ha fet descobrir i realment val la pena treure-hi el nas, ja que els productes són d'elaboració pròpia i de bona qualitat. L'entrada al local és modesta, però a dins té tot l'encant minimalista d'un lloc de trobada, per desconnectar de la rutina diaria de la vida cotidiana.

La producció d'aiguardent a Catalunya es remunta al segle XVIII, quan la producció de Reus era molt important i s'exportava un 60% als països nòrdics. Al segle XIX ja les exportacions de vermut català elaborat amb herbes aromàtiques va ser comercialitzat i conegut a tot Europa, per la qual cosa la cultura del vermut a casa nostra ha estat sempre preàmbul de dinars festius i culminació de passejades familiars dominicals abans del retorn a casa.

No podem oblidar de que no hi ha Festa Major a ciutats i pobles que no es dediqui un dia al "vermut".  No hi ha lloc ni llogaret que el vermut sigui obviat en les seves Festes patronals acompanyant als seus veïns amb música i xarangues.  Les escopinyes, olives i patates xips no hi manquen en cap taula, alegrant aquests moments de participació col·lectiva de xerinola.

Sembla que torna a estar a l'alça entre els joves aquesta pràctica, atesa la moda de les tapes suculentes que acompanyen aquesta beguda popular i que la gastronomia catalana ha ajudat amb la seva aportació.

He descobert  també informació a la xarxa de la RUTA DEL VERMUT que fan alguns col·lectius els caps de setmanaque inclou la visita i degustació a diversos locals dels barris barcelonins de Gràcia, Poble-sec i Sant Antoni,  visitant bodegues antigues o modernes, per donar a conèixer d'una manera festiva, aquests locals que han estat símbol d'aquest costum nostrat. A totes les cultures existeix una beguda que identifiqui el lloc on ha estat elaborada a través dels segles. Als paísos anglosaxons és la cervesa la "reina" de les reunions i trobades populars, i a la mediterrània ens ha quedat potser en el nostre ADN les bacanàlies romanes heretates de les festes dionisíaques de l'antiga Grècia en honor al déu Dionís. Si és així, benvinguda la cultura del vermut!

***


dimarts, 13 de gener del 2015

Rebomboris i bullangues

Per Nadal/Reis ens vam autoregalar alguns llibres, un dels quals ha estat la novel·la Mariona de la Pilar Rahola, la qual tenia un cert interès en llegir-la degut a que la ubicació dels personatges era a la Vila de Gràcia, els fets històrics dins del segle XIX i amb l'incentiu afegit del nom de l'autora.

Precisament és aquest incentiu el que m'ha resultat decebedor, ja que malgrat que la novel·la ja està a la seva tercera edició, penso que aquest èxit ha estat més pel nom de l'autora (com diu la meva companya Maripepa en el seu bloc), que pel seu contingut. La col·laboració personal en mitjans audio-visuals són bàsics per aconseguir a vegades resultats no merescuts.

Estic molt d'acord amb la Maripepa, que la Pilar Rahola no ha estat encertada en aquest relat. No perquè sigui periodista, atès que he llegit novel·les escrites per periodistes força reeixides, però si que crec que ha volgut exposar fets històrics, fent breus pinzellades reiteratives i atapeïdes dins el context, i el resultat ha estat accelerat i discordant.

El personatge de la Mariona i els del seu voltant, els veig com uns personatges extrets de les obres de'n Guimerà, tant pel seu tarannà com pel dramatisme que els hi vol donar, en aquest cas no rural, ja que són fills del barri barceloní de Gràcia, però la escriptora els tracta de manera semblant a les dramaturgies "guimerianes" però evidentment sense l'encert del dramaturg, ja que resulten beneits i babaus indignes del moment històric que vol reproduir.

 L'autora no ha sabut plasmar gaire bé el pas del temps. Ha intentat el modern "flashback" el qual es perd entre línies sense massa enginy, amb força desconcert pel lector. Penso que ha volgut escriure una novel·la ambiciosa per fer descobrir les bullangues del segle XIX en boca dels protagonistes, però que el resultat al meu parer, no ha estat gens satisfactori.

A la meitat del llibre, en el capítol on es desfermen per tot el territori les revoltes per les protestes de les lleves, està carregat de noms de militars, revolucionaris, cites dels diaris, xifres de joves de cada població afectada, tot un batibull d'informació, la qual cosa costa d'assumir, i gairebé et deixa sense alè. Tot comprimit en 11 pàgines que una vegada enllestit el tema, has de deixar anar la respiració. Aquesta és la dinàmica de tota la novel·la, la qual m'ha semblat com he dit abans, disbauxada i amb manca d'interès.

En quan a la prosa, la veritat, no sembla que sigui d'una persona experimentada en l'escriptura. Potser ha estat la intenció de voler arribar a tothom, amb la inclusió de cançonetes i dites de l'època, però als que ens agrada trobar novetats en la lectura, aquest relat no ha estat gaire aconseguit, he arribat a pensar que podria ser un relat dirigit a un públic juvenil, però ni tant sols això, ja que he llegit novel·les per aquest públic molt més acurades que aquesta que suposadament és per adults.

Com a positiu només he trobat que ha fet interessar als lectors, a revifar els coneixements dels conflictes socials que es van esdevenir en la segona meitat del XIX, però d'una manera reiterativa en excés i massa densa i carregosa en quan a l'exposició dels fets. Feia molt temps que no havia hagut de llegir capítols d'una novel·la en diagonal i passar directament a l'epíleg.

***


dissabte, 10 de gener del 2015

Turó de la Rovira

Estem immersos una vegada més en les altes pressions amosfèriques. Inversió tèrmica amb baixes temperatures i boires a les planes, i altes a les muntanyes.

Envejant les fotografies que la gent envia als programes del "temps" de les televisions, ens hem desplaçat una altra vegada al Turó de la Rovira per veure si en podíem fer-ne també alguna de xula i a més, contemplar el panorama de la ciutat des d'un lloc elevat que malgrat la contaminació evident, era esplèndid i fins i tot la neu del Pirineu se'ns mostrava a la llunyania. És curiós i distret intentar reconèixer edificis i barris. És una bona manera de sortir del "cau" i gaudir d'un espectacle que només a mitja hora de casa i amb el transport públic que et deixa ben a prop, a més de estirar les cames, arribes a un indret enlairat que a hores d'ara està força concorregut.


L'any 2011 varem pujar-hi en ocasió de la inauguració de l'espai, i vaig fer una entrada al blog (vegeu). Estava tot molt ben acondicionat i ajardinat amb rètols informatius de la memòria històrica. Avui ens ha sorprés que estigués tot vallat i en obres amb paviments aixecats, camins invalidats i substituïts per escales, la qual cosa ha fet que la pujada per arribar-hi hagi estat una mica dificultosa atès que ens hem embrancat per una drecera impracticable que al final ens ha dut al camí correcte. Tota una aventura per uns jubilats al voltant de la setantena, però que amb orgull hem demostrat que encara estem en forma. Realment hem estirat les cames ben estirades.

L'oasi del Restaurant Delicias del Carmel on serveixen suculentes tapes, ha estat un bon lloc per fer el vermutet abans del retorn a casa. Un petit plaer per recordar.

***


dimecres, 7 de gener del 2015

Horaris comercials

Ha aparegut al meu barri un comerç amb aquest rètol a la porta. Per ètica he esborrat el número de telèfono que consta a la darrera línia.  La persiana estaba abaixada, perquè era de nit, i em sembla recordar que hi ha un altre rètol al damunt de l'establiment anunciant: arts gràfiques.

El fet és que després de tants problemes a la nostra ciutat sobre els horaris comercials del passat desembre, i també el debat entre l'Ajuntament i botiguers, sobre les rebaixes/promocions que entren en el joc de terra de ningú, degut a la impugnació de la Llei del Parlament de Catalunya sobre els horaris comercials per part del Govern estatal, i malgrat que la majoria ha triat respectar les lleis catalanes, penso que la decisió del comerciant del rètol, ha estat de no fer cas a ningú i anar al seu aire.

Els establiments regentats per personal paquistaní que tots en tenim a prop, aquests romanen oberts els dies festius i també fins ben entrada la matinada, fent torns entre amics i familiars, acollint-se a ves a saber a quines normatives de metres quadrats dels locals. Ara que la globalització ens obliga a respectar maneres de viure diferent, no sé si les lleis són gaire efectives.  Aquesta gent ho tenen ben clar. Cop de telèfon i ja està! No ho creieu?

***

dilluns, 5 de gener del 2015

La gran cursa

En ocasió de la Diada de Reis, on els infants esperen amb delit aquesta Nit Màgica, vull retre homenatge a un nen que mai va poder gaudir d'un dia com aquest, que l'anomenaven Llullu i que el seu pare ens el va presentar en aquest  llibre, el contingut del qual, m'ha semblat també màgic i emotiu i exposarem a la propera sessió del Club de Lectura. No havia tingut ocasió de llegir-lo encara i agraeixo a Màrius Serra que hagi volgut compartir els seus sentiments a través d'aquests records.

Sempre he lloat als pares que han tingut la desgràcia de tenir un fill semblant al Llullu. La seva fortalesa és d'un gran coratge i la seva estimació per un ser que l'intel·lecte no hi juga cap paper, on no hi ha pensament ni llengua (paraules de'n Màrius), és digne d'admirar.

Llullu va viure nou anys. Havia nascut amb una greu paràlisi cerebral i els seus pares van viatjar amb ell a diversos països, fins i tot al continent americà i al cercle polar àrtic finès visitant al Pare Noël, amb un cotxet especial. Acompanyats també de la seva altra filla van recórrer de la millor manera possible, indrets que amb paciència i dignitat compartien amb aquests dos fills.

El llibre és un relat de moments. No té ordre cronològic, ja ens comenta en Màrius en el Prefaci, que ha volgut rescatar escenes concretes fixades en la memòria i posar-les en moviment. Cada capítol comença amb una petita síntesi anunciant el que seguidament llegirem. Cadascun consta de lloc i data de l'esdeveniment.

El lector s'endinsa en la lluita constant que els pares del Llullu amb duresa han d'afrontar, dignificant els drets del fill com a persona fràgil i dependent. El procés d'adaptació és dur, però les històries ens són explicades amb una gran sublimitat.

La sorpresa final de veure en Llullu movent-se i córrer, és d'una gran originalitat, digna del talent de Màrius Serra. La cursa final no deixa indiferent a ningú. Gràcies Màrius per aquest foliscopi.

***
BONA DIADA DE REIS

divendres, 2 de gener del 2015

Història negra

Començar l'any amb el comentari d'una lectura com aquesta, pot semblar una mica forassenyat i de mal averany, però ni de bon tros, tot és pura coincidència, atès que va ser a finals de l'any passat quan la vaig llegir, i m'he permès aquesta llicència, desitjant que sucessos com aquest no es produeixin sovint, i que veiem que malgrat el pas del temps, aquests sentiments malignes envers els altres, són de difícil aturador.

Existeix el periodisme d'investigació i en el cas del Pep Coll, també existeix l'escriptor interessat en esbrinar sucessos esfereïdors ocurreguts a la seva terra, just després de la Guerra Civil, i és el que ens ha demostrat en aquest llibre que va guanyar el Premi de la Crítica 2014 i Premi Creixells també 2014.

La infantesa de'n Pep Coll, va ser marcada per la matança d'una família de masovers que va commocionar a aquesta vall del Pallars Jussà l'any 1943. L'escriptor molt arrelat als seus orígens, l'any 2010 va ser arrossegat pels seus seus records d'infantesa, i li va faltar temps per ubicar-se a Pessonada al seu poble de la Vall de Carreu per entrevistar a les persones d'aquells indrets que encara eren vives, i fer un seguiment per intentar trobar l'entrellat d'uns fets que la justícia franquista no va saber, o no va voler resoldre.

La novel·la ens mostra un retrat biogràfic d'uns personatges que van intervenir en aquells fets, els quals els va relacionant a mesura que el relat avança, i va absorbint al lector en una història negra la qual es va desllorigant poc a poc no sense dubtes continus de com es debien esdevenir els crims. Hi han moments de forta tensió i emocions, que pot ferir susceptibilitats al lector degut a les descripcions que en fa l'autor dels instants durs de les agressions, les quals fan contenir la respiració i no deixen indiferents la cruesa dels actes.

El llenguatge propi del Pallars Jussà que l'escriptor empra en tota la novel·la, és d'un fort enriquiment literari, envoltat de mots que sovint s'han de consultar a l'enciclopèdia pels que ignorem el seu significat.

Pep Coll, un escriptor de casa nostra, conegut pels seus reculls de llegendes, ens mostra una vegada més el seu talent, per conduir-nos a uns personatges reals d'uns racons desconeguts, d'unes societats rurals tancades en elles mateixes, que malviuen amb pocs recursos, i amb totes les consequències que d'això se'n deriven.

***

L'autor ens presenta la novel·la amb una cita de l'obra:  "La Klaxon i el camí" de l'any 1931, del poeta Carles Sindreu, de la qual transcric un fragment:

& Corones mortuòries de catxú. Amb flors estampades. Neumàtics decorats. Una sola mida per a totes les penes. La pluja no pot fer altra cosa que envernissar més els colors. Una corona de ginesta pot esdevenir una corona de gira-sols. Tot depèn de les atmosferes........