La producció d'aiguardent a Catalunya es remunta al segle XVIII, quan la producció de Reus era molt important i s'exportava un 60% als països nòrdics. Al segle XIX ja les exportacions de vermut català elaborat amb herbes aromàtiques va ser comercialitzat i conegut a tot Europa, per la qual cosa la cultura del vermut a casa nostra ha estat sempre preàmbul de dinars festius i culminació de passejades familiars dominicals abans del retorn a casa.
No podem oblidar de que no hi ha Festa Major a ciutats i pobles que no es dediqui un dia al "vermut". No hi ha lloc ni llogaret que el vermut sigui obviat en les seves Festes patronals acompanyant als seus veïns amb música i xarangues. Les escopinyes, olives i patates xips no hi manquen en cap taula, alegrant aquests moments de participació col·lectiva de xerinola.
Sembla que torna a estar a l'alça entre els joves aquesta pràctica, atesa la moda de les tapes suculentes que acompanyen aquesta beguda popular i que la gastronomia catalana ha ajudat amb la seva aportació.
He descobert també informació a la xarxa de la RUTA DEL VERMUT que fan alguns col·lectius els caps de setmana, que inclou la visita i degustació a diversos locals dels barris barcelonins de Gràcia, Poble-sec i Sant Antoni, visitant bodegues antigues o modernes, per donar a conèixer d'una manera festiva, aquests locals que han estat símbol d'aquest costum nostrat. A totes les cultures existeix una beguda que identifiqui el lloc on ha estat elaborada a través dels segles. Als paísos anglosaxons és la cervesa la "reina" de les reunions i trobades populars, i a la mediterrània ens ha quedat potser en el nostre ADN les bacanàlies romanes heretates de les festes dionisíaques de l'antiga Grècia en honor al déu Dionís. Si és així, benvinguda la cultura del vermut!
***