Catifes tardorals al Montseny

Fa tres anys vaig fer una petita crònica semblant a la d'avui. Veig que sóm gent de constums fixes i fem escapades que ens han agradat i que repetim periòdicament. Què puc comentar que no hagués dit abans? Poca cosa diferent. Potser que cal encertar el moment.

Enguany ha estat una mica més aviat, i hem pogut comparar els colors, sempre sorprenents i admirables.


Els fotògrafs amateurs ens saludàvem i comentàvem experiències de la recerca de moments idonis que són difícils d'encertar, atesa la varietat climatològica. A vegades inesperadament et trobes en indrets òptims sense haver-los buscat intencionadament.

Malgrat ser un dia laborable, a Santa Fe sempre hi ha gent. Els autocars d'escolars no fallen mai i les criatures amb motxilles i entrepans sempre estan disposades a alegrar les arbredes.

La nostra volta muntanyenca ha estat circular, en solitari i fins i tot anyorant la piuladissa d'ocells que en un dia tan plàcid, no es deixaven sentir, i potser deurien estar ben al damunt de les arbredes, en les branques, les fulles de les quals anaven aclarint-se progressivament per encatifar els camins. Un minúscul bolet ens ha servit de model per il·lustrar també el nostre àlbum fotogràfic.

La tornada per Sant Marçal la natura ens ha volgut obsequiar una vegada més, amb uns colors potents que malgrat no haver-los oblidat, no hem pogut evitar una breu parada per a la seva contemplació.

I per arrodonir un dia de tardor, mai com una discreta, humil i fràgil branqueta d'alzina amb el seu fruit, la qual ens ha acomiadat d'un indret per anar recordant.

***

La paraula contrària

Erri De Luca (vegeu) ha estat finalment absolt de l'acusació d'incitació al sabotatge d'una línia d'alta velocitat projectada a la vall de Susa. Aquest escriptor fidel als seus principis, s'ha posat al costat dels habitants d'aquesta vall que defensaven una causa d'impacte mediambiental greu, amb riscos per a la seva salut, degut al que podia comportar foradar unes muntanyes farcides d'amiant i urani.

Una petita editorial SEMBRA Llibres, de l'Associació d'Editorials Independents, ha volgut fer-ne ressò editant aquet petit llibre de 72 pàgines, on De Luca respon al seu procesament en defensa de la llibertat d'expressió.

En el interessant capitol INSTIGACIONS, ens fa una exposició de diversos intel·lectuals amb noms i cognoms, de l'esquerra italiana i d'altres indrets, que durant anys, i a través de la paraula escrita,  es van posicionar en contra d'interessos partidistes i donaven suport a les lluites socials. Alguns fins i tot van engegar una recollida pública de fons, dins la clandestinitat, per ajudar a països com Xile després de l'enderrocament del govern de Salvador Allende. Fa menció també d'altres escriptors que amb la paraula, i les seves crítiques provoquen reaccions impensables en alguns sectors i es pregunta si aquests són casos d'instigació.

Al·ludeix també en aquest capítol, a la lletra de l'himne de La marsellesa que incita a pendre les armes contra el tirà. L'autor del text espera de fa dos segles una denúncia per instigació. (Això m'ha fet pensar també en la lletra dels Segadors ???? )

Amb tot, el llibret és una clara defensa de la llibertat d'expressió i de la relació entre la cultura i les lluites socials. Després d'aquesta lectura, ens adonem que actualment el nostre entorn no està massa distanciat d'aquestes lluites. Erri de Luca ens torna a obrir els ulls a la realitat.

Acabo amb el pròleg a càrrec de David Fernàndez que no es pot ometre, i destaco aquest darrer paràgraf:

Afortunadament, els peixos mai no tanquen els ulls. I els elefants sempre tenen memòria. Per això estem amb Erri. Erre que erre. I per això aquesta paraula amotinada solidària de nosaltres: estem amb tu, amic. Contra el silenci del poder, el contrapoder de la paraula.
Lliures com el vent; ni muts ni a la gàbia; juntes podem.   Països Catalans, febrer de 2015. [sic]

***

Fets del 15 d'octubre del 2015

Ahir em va cridar l'atenció un twit del Diputat europeu Ramon Tremosa, molt actiu a twitter, que ens mostrava una vinyeta publicada fa cent anys. 

Això em va donar la idea de recollir alguns twits del que estem vivint el dia d'avui perquè sense cap dubte, passarà a la Història, la qual es va repetint, malgrat que els anys es vagin succeint.

Emotiu ha estat el poble davant el Palau de Justícia, acompanyant al President Artur Mas a la imputació a la qual està sotmès, sense moure's un pam, esperant més d'una hora la sortida del nostre representant electe.

Un dia que ha coincidit, volgut o no, amb la commemoració dels 75 anys de l'afusellament del darrer President de la Generalitat Lluís Companys, els primers anys de la Dictadura, amb un simulacre de judici, que encara no ha estat comdemnat pels governs democràtics espanyols.

Un testimoni fefaent d'uns governs hereus d'una Dictatura que no ha fet net, és el desitg de sotmetre Presidents sota una jurisdicció fiscal estatal sense qualitat democràtica, sorgida d'unes clavegueres sense escrúpols, actuant sota aquests governs que es treuen del damunt responsabilitats polítiques.

La sortida de la compareixença del nostre President, actualment en funcions, davant el TSJC, testimonia uns fets rebutjats per una gran part del poble.

Desitjo que el TSJC s'oblidi de la inhabilitació del nostre President i tal com vaig apuntar també ahir amb un twit personal, dins el programa de matins TV3 i que agraeixo que l'haguéssin publicat, confio plenament en el nostres conciutadans per tirar endavant un procés, que pacíficament i democraticament hem començat.

***

In Memoriam

Fr. Fidel de Montefrio

1922-2015

Que la vida, Senyor, 

sigui bella com les

flors de l'estiu,

i bella la mort

com les fulles de tardor.

El meu dolor

s'ha tornat pau

amb el capvespre

entre els arbres

silenciosos.

R.Tagore

Fa deu anys et varem començar a estimar. Varem compartir experiències i viatge al país dels grans filòsofs, on varem gaudir d'un espectacle inolvidable al Cap Súnion.

Has estat el meu jardiner i amic.

La germana mort franciscana se t'ha emportat. Diumenge no ens vam adonar que t'acomiadaves. Et recordarem.

Missa de Sant Francesc 4.10.2015

Montefrio (Granada)

***

Centenari de Neus Català

6 d'octubre de 1915/ 6 d'octubre de 2015

"Vull veure-ho tot.

Veure-ho per poder-ho explicar.

Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.

Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral amb les dones, les grans oblidades, que van

morir als camps de la mort.

El meu pare em deia de petita: "No abaixis mail els ulls per ningú, mai"

Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant un nazi. Era la meva manera

de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l'insomni, ... 

Els nazis em van pendre la son, però no em van pendre la llibertat ni la vida."

***

Poc podia esperar-s'ho arribar a cumplir 100 anys, una persona sobrevivent d'una barbaritat criminal del segle XX.

Els que hem visitat alguna vegada un camp de concentració nazi recuperat, puc dir que hi ha un abans i un després. No deixa indiferent trepitjar aquells indrets, escenaris de tant sofriment, malgrat que ja han transcorregut 70 anys. 

Gràcies Neus pel teu testimoni.

***

Tardor de teatre

Com inauguració de la temporada de teatre, i per anar fent boca, ahir varem anar a presenciar la comèdia "Caiguts del cel" al Teatre Condal de l'autor francès Sébastien Thiéry, adaptada pel nostre dramaturg Sergi Belbel.

Haig de dir, que no les tenia totes, després d'haver llegit algunes crítiques i també d'opinions d'algun amic. El cas és que em va agradar prou i em va resultar força distreta. Vaig sentir alguns comentaris del públic a la sortida, i vaig constatar que l'efecte televisiu de cara als actors és força important. Crec que si això permet que els teatres s'omplin, i el públic reticent aflori a l'art dramàtic, bingo!

En quan a l'obra, és original, i la metàfora de la cobdícia està ben plasmada.

Ens agrada ocupar sempre les primeres files per veure la gesticulació facial dels actors. Puc dir que en Jordi Bosch està extraordinari. Desenvolupa tots els registres que dónen lloc a cada estat d'ànim i els seus gestos són impecables, frustat, cobdiciós, desenfadat, etc. No diria tant de la seva parella l'Emma Vilarasau que ens torna a demostrar massa exageració i gesticulació histriònica. Els secundaris Carles Martínez i Anna Barrachina, com ens tenen acostumats, també estan impecables en els seus papers.

Buscant a Google informació sobre l'autor francès Sébastien Thiéry, amb sorpresa he trobat que va ser guardonat amb el premi Molière de cultura d'enguany, i que es va presentar a recollir-lo lluint la seva nuesa com a motiu de la seva protesta al Ministeri de cultura francès. Com a curiositat enllaço l'article del Diari EL PAÍS que el 28 d'abril passat, en va fer ressò (vegeu)

M'ha semblat una manera divertida d'acabar aquest apunt.

***