dijous, 13 d’octubre del 2016

Itinerari personal

No m'agrada massa parlar de "memòries" i per això he aplicat com a títol la manera com descriu l'autor del llibre, en Jordi Puig i Martín, sociòleg i músic : "recull d'un itinerari personal" d'un home savi i conseqüent que és el Pare Joan Botam.

El Pare Botam és un home que acaba de cumplir els noranta anys de vida. Ha estat sempre un activista pacifista, pioner de l'ecumenisme i promotor del diàleg interreligiós. Manté una serenitat i una bonhomia que parlar amb ell, el diàleg es fa curt i transmet aquell alleujament que a vegades necessitem per aclarir les nostres boires cotidianes.

Va desenvolupar un important paper en la "Caputxinada", de la qual s'ha commemorat enguany els 50 anys, i ens explica també fil per randa el desenvolupament d'aquells fets, que amb la seva peculiar manera d'esquivar les escomeses del règim, com a lluitador antifranquista, va poder sortir-ne personalment il·lès.

El recull de la seva trajectòria que descriu el llibre, comença amb un retrat de la seva infantesa al seu poble natal de Les Borges Blanques, per això també és conegut encara per molts, pel seu nom religiós Fra. Salvador de les Borges. Les seves trapelleries i malifetes com a nen de poble, ens les comenta, amb una gran dosi de picardia, i que deu-n´hi-do com a vegades es comportava!

La duresa de la guerra també va marcar part de la seva vida infantil tant com la post-guerra amb l'entrada dels nacionals. La descripció que va fent, també ens dóna llum a les experiències que van haver de soportar la gent del nostre país.

A partir del moment dels descobriment de la fe, la seva vida va donar un tomb i va haver de lluitar també amb la oposició paterna, que li anava posant pals a les rodes.

La seva tossuderia va guanyar, i va aconseguir seguir el camí que s'havia marcat, amb una formació de diversos anys, passant per Arenys de Mar, Salamanca, Roma, Baviera, en institucions dedicades a l'ecumenisme, acompanyant a rutes internacionals de Pax Christi l'any 1956 com a Consiliari i promotor, d'entre les seves activitats, i finalment va retornar al servei de la seva Comunitat, no deixant de promoure l'ecumenisme per mitjà de diàleg, entre les diverses religions.

Home de ment oberta i dotat d'una gran intel·ligència, el qual ha fet de la seva vida un compromís per la cultura, el diàleg i el país. Un exemple de persona sàvia i senzilla que ens fa pensar i reflexionar, cada vegada que escoltem les seves paraules.




***

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Tardor teatral

Tardor i Teatre, dues paraules unides les quals m'evoquen que encetem una nova temporada, després de la letàrgia estiuenca que sembla ja llunyana, per tornar a les manifestacions culturals que l'estació daurada ens proposa.

Aquest cap de setmana hem obert la veda teatral amb dues obres força diferents. La primera podriem titllar-la de clàssica amb matisos de renovació escènica, i la segona, és més aviat un espectacle teatral fruit dels dramaturgs iniciats a la Sala Beckett, i que han estat ben acollits com a teatre independent.



El Padre ha estat una bona manera de començar. No havia vist mai actuar en teatre a l'actor Héctor Alterio, i tenia força interès en aquesta obra, atès les bones referències obtingudes i també de que fós una obra del jove dramaturg francès Florian Zeller. Actualment estic gaudint molt amb autors francesos i crec que és una cultura que no deixa de tenir un pes específic pel conreu de la nostra ment.

Malgrat ser un  tema espinós ja que la pèrdua de la realitat degut a la vellesa, es cada vegada més realista, la farsa teatral està molt ben lograda amb situacions força ambigües, contradictòries, amb personatges cambiants i duplicats, que en cap moment ridiculitza el fons de la qüestió.

Es barreja el drama, la comedia, també el thriller, donant llibertat absoluta a l'espectador per pensar el significat de les situacions que l'autor ens presenta. Tot un repte teatral.

És una obra escrita per un actor i Hector Alterio, que ratlla ja la norantena, en fa un bon treball, acompanyat per cinc actors de la Companyia que el van acollint a cada acte, els quals, conjuntament,  aconsegueixen un resultat d'una posada en escena molt digna que té un final que encara que és realista no deixa de ser dolorós.


***

L'última nit del món un espectacle de Llàtzer Garcia el qual està inspirat en escriptors d'històries curtes i ciència ficció com Matheson i Bradbury.

L'autor que com he dit, iniciat a l'Obrador de la sala Beckhett, ens presenta tres històries. Inclouen fantasia, somnis impossibles, ciencia ficció i reptes personals.

La Sala FlyHard al barri de Sants, de reduïdes dimensions, acull aquesta Companyia d'actors els quals fan un treball esplèndid, d'un complicat espectacle. Al tenir els actors "a tocar" i que a vegades has d'encongir les cames a primera fila per deixar pas lliure a l'actuació, l'espectador es troba dins mateix dels problemes dels personatges.


Potser vaig trobar que el text, malgrat la intenció d'una suposada ciència-ficció, et mostra massa una realitat cotidiana, no fictícia, els resultats del qual al meu criteri, els considero una mica eixuts sense massa moments generosos per distendre una mica a l'espectador.

Repeteixo el treball excel·lent dels actors. Un treball coral, brillant, gent nova sorgida d'aquest reguitzell d'actors que tenim al nostre país i que ens dóna moltes satisfaccions. Molt distints dels nous actors comparses de l'obra de El Padre.  Crec que el nostre teatre encara marca diferències.


***