diumenge, 27 de novembre del 2011

Jocs perversos


Ahir varem experimentar "teatro del bueno" com diu l'inefable José Mourinho, però l'escenari d'ahir tarda no era entre professionals de la pilota, doncs va ser dins l'àmbit propi dels professionals de la nostra escena.

Jocs perversos són els que practica una parella, gaudint de la manca de respecte per la vida d'altres joves parelles, i encoratjats per excessos de alcohol i tabac, demostren les seves frustacions personals de 23 anys en comú, intentant arrosegar-los en aquest abisme d'una vida amb manca de valors.

Les dècades dels 50 i 60 del segle passat, van ser cultiu als EE.UU d'una societat amb ganes de superació amb mètodes no del tot ortodoxos, segons visions que ens van arribar per mitjà del cinema i teatre des d'aquell Continent. El retrat d'una generació que sortia d'una Guerra mundial, i que van aprofitar els autors teatrals i literaris per projectar-lo en les seves obres.

Edward Albee ens ho va mostrar en "Quí té por de Virgínia Wolf" en la representació que ha programat el Teatre Romea de la nostra ciutat. És una obra dura, sobradament coneguda, i que és un repte pels actors, el lluïment dels quals pot ser espectacular, però pot caure amb l'histrionisme excessiu.

Actualment en el nostre país tenim un ampli ventall d'actors que considero d'una excel·lència comparable a d'altres de nivell internacional. En aquest escenari ens posen de manifest aquella societat malaltissa que el dramaturg va voler plasmar en l'obra teatral. Els quatre actors, ben dirigits per Daniel Veronese, van adquirint força a mesura que l'obra va avançant. Crec que en Pere Arquillué està genial i la seva actitud logra ser força creïble per l'espectador. En canvi, sota el meu punt de vista, Emma Vilarasau, malgrat que també està a l'alçada del paper que representa, potser sobreactúa en excés i no dóna la credibilitat que logra el seu acompanyant. El tàndem el complementen Mireia Aixalà i Ivan Benet, tots quatre però, logren destapar emocions internes de cadascún d'ells.

Agraeixo que darrerament les representacions no es parteixin amb entreactes, doncs crec que trenquen el ritme del seu desenvolupament.

En resum, una profitosa tarda de teatre i "del bueno".

***


dilluns, 21 de novembre del 2011

Ja tenim colors. Tindrem pacte fiscal?


Ahir vaig parlar de colors. Avui segueixo. Ja els tenim perfectament ubicats.

Aquest matí he rebut un correu amb la còpia d'unes pàgines d'un llibre de Geografia de Catalunya de l'any 1896, en el qual parla de les Balances Fiscals del segle XIX, les quals reprodueixo


Catalunya 1896



 Avui, després de les eleccions espanyoles amb la victòria aclaparadora del PP, he recollit també un parell de titulars de premsa:
Catalunya 2011

" El PPC assegura que "Catalunya ja no és una anomalia política" i que Rajoy allargarà la mà a tothom."

"Duran destaca que Catalunya ha votat el pacte fiscal i que Espanya "ens ha de tractar diferent".
HO ACONSEGUIREM? 

Volent no ser incrèdula i animar-me una mica, he buscat alguns esdeveniments ocorreguts al nostre país l'any 1896 i he trobat un parell de curiositats:


1896 - El govern espanyol prohibeix parlar en català per telèfon.
1896 - El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Orfeó Català. S'estrenà a Montserrat en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Va ésser prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960.
No he saltat de contenta, valoreu vosaltres mateixos...
 
***

diumenge, 20 de novembre del 2011

Colors







M'ha agradat el disseny de la portada del Diari ARA d'avui diumenge 20N, dia de les eleccions espanyoles.

L'editorial ens pregunta: "Quin color vols per a Catalunya?"

Crec que la resposta és fàcil. Jo crec que hauria de ser BLAUGRANA, ja que aquests colors són els que més entusiasmen al poble català.


Havent viscut la poca passió que ha despertat la campanya electoral, i la gran exaltació que desperta sempre la combinació blau-grana, jo no tindria cap dubte.

No valen els colors concrets, els matisos són sempre els més acollidors. De totes maneres crec que els pronòstics es faran realitat i haurem de tornar a lluitar amb el color blau. Aquesta nit ho veurem. Ja cal que comencem a bellugar-nos. És el color que ens volen imposar pels segles dels segles....... Tornaren a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer...



***


dimarts, 15 de novembre del 2011

Posada en escena diferent

1 de novembre de 2011

Faig un apunt que trigaré alguns dies a publicar-lo. Vull comentar el llibre del Club de Lectura, amb les meves impressions, abans de fer-ho amb els companys/companyes, amb els quals posarem en comú d'aquí quinze dies, ja que el tinc molt fresc i a més m'ha deixat un regust especial amb ganes de no esperar, malgrat que afegiré un segon apartat, amb més aportacions de les que jo hagi pogut reflectir en un començament, d'aquesta lectura tant interessant de comentar.

La primera novel·la de la Montse Benegas és l'obra triada per la nostra trobada mensual i que entre tots/es farem bullir l'olla en la nostra esperiència lectora. És un títol que fa pensar: Una dona incòmoda,  però jo també li posaria: Una dona infeliç.

Potser la incomoditat de la seva manera de ser de cara a la societat, no li proporciona la felicitat que tota persona vol trobar a la vida,  però no s'esforça en esmenar el seu comportament, malgrat que n'és conscient i manté una insatisfacció permanent.

Des de la seva adolescència manifesta una gran intel·ligència que utilitza per aconseguir dels seus pares tot allò que es proposa, a través d'un cert desequilibri personal. Aquesta actitud, amb els anys ella mateixa li posa nom: (indolència, anomia, psicopatia).

Intel·lecte i creixement personal no segueixen la mateixa línia d'equilibri, provocant qüestions de desordre alimentari i actituds inesperades. El seu estat li provoca defugir l'ajuda personal de professionals que els seus pares li van proporcionant, però quan els té, la seva actitud rebel i intel·ligent, sap capgirar la situació per aconseguir el que es proposa, que és la recepta per consumir pastilles, les quals segons ella, l'ajuden a tirar endavant.

En un ambient paternalista potser de manca d'estimació, arriba a la Universitat sense massa esma, triant uns estudis amb una certa indolència per mimetisme patern.  És una noia brillant per estudiar i que amb un esforç relatiu va aconseguint també objectius dins l'àmbit laboral, però amb una misantropia en estat avançat i amb la recepta de píndoles a la butxaca, busca una felicitat que no troba.

Manté una freda relació amb els pares, malgrat la dependència econòmica, això si, quan les seves crisis toquen fons, i requereixen l'ajuda paterna, com a pares, aquests han de córrer a fer-se'n càrrec.

La seva vida transcorre també amb fredor, volent mantenir distància amb els companys i aïllant-se en el seu món solitari que anomena "petxina",  i deixant-se endur per l'addicció al tabac. No li manca ajuda material, ja que els pares van cobrint totes les seves necessitats. Envejada pels companys d'universitat i més tard també pels companys doctorants, a més de seduïda, va compaginant aquest ball de jocs de treball i seducció, només trencat per una sola amiga que perd en circumstàncies dramàtiques. És una persona que li costa estimar i compensa aquesta mancança amb actituds infantils i comportaments excèntrics per cridar l'atenció dels altres.

Hi ha un punt explicatiu a  la contraportada del llibre, que diu que vol ser també una crítica del sistema universitari actual per mitjà de la protagonista. Realment és així, ja que aquesta dona es manifesta prepotent i creu que ningú està a la seva alçada, però voldria creure que aquest tema, en les nostres universitats catalanes ja s'està eradicant, malgrat que potser quedi algun reducte de velles glòries aferrades a la poltrona.

Tota la novel·la està escrita en primera persona, té un esperit d'alts i baixos constant i a mi m'ha produït una certa angoixa, la qual m'ha arribat a voler acabar el relat amb impaciència, ja que tot ell porta el mateix ritme que els sentiments de la protagonista. Crec que l'escriptora logra aquest compàs vibrant, el qual m'ha recordat la novel·la "Vals" de'n Francesc Trabal guanyadora del premi Creixells de l'any 1936 i que vaig fer-ne un petit comentari en el blog.

Com deia al principi, deixo aquí l'apunt el qual ampliaré amb les opinions que resultin de la propera trobada.

***

Han passat quinze dies. El tema de la novel·la, com esperàvem  ha donat molt de sí, malgrat que han quedat moltíssimes coses al tinter, ja que un parell d'hores no són suficients per analitzar tot el que ha volgut dir l'autora. Una de les coses interessants que ha sortit, és que si la Montse Banegas és conscient de tota la problemàtica que ha posat sobre el paper, amb les contradiccions i irresponsabilitat de la protagonista del llibre.

Poca cosa més afegiré als comentaris inicials. Hem anat donant voltes sobre les carències emocionals del personatge i hem coincidit gairebé tots amb les analisis. Ha estat una sessió vibrant i amb la traca final de la nostra conductora fent-nos exposar un a un, com vèiem el futur d'aquesta noia. Ha estat realment esplèndida la capacitat de cadascún per posar un punt i final,  ja que l'autora havia posat un punt i seguit.

***

divendres, 11 de novembre del 2011

Filosofia de vida

Això és el que ens mostra en aquest llibre en Haruki Murakami, el qual es despulla davant els seus lectors amb un relat de com ell equilibra el seu cos amb la seva ment per mitjà de l'esport.

Va estar deu anys gestant aquesta idea que va dur a terme l'any 2008, recopilant experiències exportives des del any 2005.

Els que som "murakamistes" n'hem gaudit força amb les seves reflexions i amb la seva vitalitat a l'hora d'afrontar reptes. Amb una gran concentració i esperit competitiu, ordena la seva vida entre el fet de córrer i el treball metòdic d'escriure. A través de les seves sensacions a l'aire lliure, es comunica amb els seus lectors amb una manera de veure el món gaudint de l'espectacle de la natura en totes les seves dimensions.

[Així doncs, ara em trobo vivint en aquest món que de jove no em vaig poder imaginar. Quan hi penso ho trobo molt estrany. No sabria dir si tinc sort o no, però em sembla que no cal escalfar-s'hi gaire el cap. Per a mi -igual que per a tothom- fer-se gran és una experiència que no havia tingut mail, i els sentiments que em desperta també són sentiments que no havia tingut mai. Si fos alguna cosa que ja hagués viscut abans potser ho podria entendre amb més claretat, però com que no ho és em costa una mica. Per tant, l'únic que puc fer de moment és posposar qualsevol judici detallat, aceptar les coses tal com són i aprendre a conviure-hi. De la mateixa manera que accepto el cel, els núvols i els rius. Em fa l'efecte que en tot plegat hi ha alguna cosa còmica, una cosa que no em voldria perdre per res del món.]

De tant simple, ho trobo genial. !

***


I més......


Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Fa dos anys, el 2009, una blocaire molt apreciada, me'l va recomanar:

[Si t'agrada Murakami, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (no sé si està en català) és moooolt bona. És una novel·la amb una trama que enganxa, amb mescla de realitat i fantasia, però sempre versemblant, i amb molt, molt de simbolisme. L'he llegida aquest estiu, per recomanació del meu home que és murakamià fins a la medul·la i que la considera com la millor novel·la d'aquest escriptor.

Besets, i moltes gràcies pel teu comentari al meu bloc.

14 de setembre de 2009 9:20]

Doncs, si, tenia raó, la trama enganxa i les seves 900 pàgines, et passen en un tres i no res. Quan vaig adquirir l'exemplar de butxaca, encara no havia sortit l'edició en català, és per això que la traducció que poso és en versió castellana, que és la que he llegit. És un llibre "Murakami" en  estat pur.  No sé si és la millor novel·la però a mi m'ha agradat. Simbolismes, reflexions, molta fantasia, personatges estranys, però qui no és singular en el nostre món? Un còctel amb la cirereta final. Gens menyspreable.


***



dilluns, 7 de novembre del 2011

In memoriam

Avui hauries complert 89 anys.





Les teves flors










L'escola on et vas educar









La teva ciutat











La teva lectura















El teu poeta

PIRENENQUES
II
Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
    que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.
Joan Maragall







El teu poble d'adopció













amb les seves vinyes....










és la meva manera de recordar-te.....


***