Barcelona Suites

L'enciclopèdia diu que, en música, la suite és una "composició instrumental formada per una successió de diverses peces -normalment, de característiques contrastades però en la mateixa tonalitat -concebuda per a ser interpretada íntegrament i en l'ordre donat" ... Així s'enceta la Nota editorial d'aquest llibre que no és ni una antologia ni òbviament una obra musical.

Podem gaudir d'un recull de contes escrits per onze autors contemporanis, alguns més coneguts que d'altres, però tots ells d'una qualitat indubtable a nivell creatiu i literari.

Amb aquest volum s'estrena la nova editorial "Univers" per homenatjar la mítica "Biblioteca Univers" que Carles Soldevila va dirigir abans de la guerra des de la Llibreria Catalònia, amb Antoni López-Llausàs com a editor, malauradament desapareguda el 2013, l'ubicació de la qual encara perdura dins nostre.

La intenció de l'Editorial és, també, publicar llibres d'aquí cap al món i del món cap a Catalunya, per això aquest primer volum consta de relats de ficció amb Barcelona com a teló de fons.

Com a lectora de llibres de contes, m'atreveixo a comentar que he trobat força fascinant aquest recull. Desconeixia alguns dels joves autors, força brillants, els quals es mereixen que els llegim, atès que tenen un gran potencial creatiu amb una escriptura moderna i activa que no decau en cap moment, deixant al lector ben desconcertat al finalitzar els relats, i a punt per reflexionar sobre el que acaba de succeir en unes poques pàgines.

Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler

Tots ells són els creadors d'aquestes onze històries de personatges anònims que conviuen en un mateix espai ciutadà, i que ens mostren diferents maneres de viure en els moments actuals.

***

Placidesa i qualitat literària

M'agraden els relats curts i per això gairebé sempre en faig una doble llegida amb alguns mesos de diferència, ja que en els volums publicats, a través d'aquests contes, els autors fan un retrat de temàtiques concretes i els lectors hem d'anar digerint-los un a un, reflexionant-hi pausadament en tot el que els escriptors volen transmetre'ns. Per tant s'han de llegir aquestes lectures amb un cert respir, contrariament a les novel·les o els relats autobiogràfics, atès que si aquestes darreres són amenes, el desig d'arribar al final no té aturador.

Jordi Punti aquesta vegada amb el títol d'AIXÒ NO ÉS AMÈRICA, ens fa un retrat d'històries de personatges adults que busquen el seu lloc al món, i ens presenta nou relats molt versemblants, de gent que han superat o no, desamors i contradiccions en la seva evolució com a persona adulta.

En la narració d'aquests contes, trobem tipus de persones extretes de la vida real, amb les quals qualsevol es pot sentir identificat. Gent eclèctica i peculiar però que alguna vegada hem pogut conèixer o coincidir en algun lloc.

Al final d'aquest volum, l'autor ens comenta com van néixer les narracions, algunes de les quals, les més antigues, tenen disset anys, i després de la seva recuperació, algunes d'elles s'han reescrit per fer-les més llegidores, i s'han guanyat el dret de sortir en aquest recull.

També ens diu Jordi Puntí, que la lectura i revisió dels contes l'han fet adonar d'una coindidència no prevista: la música hi juga un paper destacat, que no sempre és merament decoratiu o atmosfèric. Mentre preparava el recull, li va semblar que el títol havia de reflectir aquesta presència constant i es va decidir per Això no és Amèrica, escrita i gravada per David Bowie i Pat Metheny, una cançó que li agrada per la calma que transmet.

La mateixa calma que ens ha transmès, amb la lectura i qualitat de la prosa dels seus contes.

***

Maletes perdudes i maletes recuperades

La cara d'incertesa que mostrem tots quan esperem les maletes en una cinta transportadora de l'aeroport, fa un canvi sobtat quan veiem aparèixer la nostra, adornada amb les cintes de personalització volejant, esborrant les imatges d'interrogació que havien passat per la nostra ment mentre vèiem passar motxilles espallufades, carrets de criatures o paquets embolcallats amb plàstics aïllants.

La pèrdua d'una maleta et deixa realment estupefacte, l'experiència només l'hem tingut per sort una vegada i encara varem poder-la recuperar al cap de dos dies, intacta, a la recepció d'un hotel de Sicília, malgrat que durant 48 hores en S. va haver de demanar roba interior a un company per sobreviure. L'alegria de tornar a trobar la maleta va ser com recuperar un fill pròdig. A hores d'ara ja prenem les precaucions adients per si ens torna a passar.

Aquestes situacions me las ha fet recordar la lectura de la novel·la Maletes Perdudes de Jordi Puntí, en la qual, un dels fils conductors és el tema que ocupa el títol emprat, i que pels viatgers són situacions que resulten veritablement incòmodes i es van repetint dia rera dia en els aeroports mundials.

La novel·la ironitza àcidament situacions molt ben trobades i un guió original i fresc. És un relat molt ben estructurat a més de ben documentat, i que a través de la galeria de personatges que desfilen per les seves pàgines, et va recordant els fets d'una post-guerra espanyola i d'una Europa que va començar a canviar arran dels fets del Maig del 68 a París.

Crec que és una novel·la que es mereix el guardó de "Llibreter de l'Any " que va ser atorgat ahir dia 22 pel Gremi de Llibreters de Catalunya amb la nova categoria de Literatura Catalana, per la seva capacitat narrativa i l'original estructura.

Justament avui he acabat la seva lectura que com a la revetlla de Sant Joan, acaba metafòricament parlant, amb un espetec final de petards i coets .

***