Olor de Colònia. Sílvia Alcàntara
Per ser l'opera prima d'aquesta autora, realment no et deixa indiferent. És una novel·la que atrapa al lector fins la darrera pàgina, i els nusos de la trama es van desfent poc a poc, deixant veure el pas del temps en una societat tancada amb unes relacions angoixants pròpies d'una època i un temps de postguerra.
Sembla que la Sílvia Alcàntara va poder experimentar la vida en una colonia fabril durant la seva infantesa, i per això l'escrit està ben documentat en relació al tema d'aquella vida tant tancada, d'uns treballadors en que les generacions anàven entrant i sortint dels mateixos llocs de feina durant anys, i que la seva aspiració era anar adquirint la categoria superior a mesura que passava el temps.
M'ha fet recordar, en quan a argument, a les novel·les dels nostres escriptors/ores de la primera meitad del segle passat, describint aquelles relacions de veïnatge, que unes de les feines principals que tenien, era fer safareig continu de la comunitat on vivien i amb els seus amors i desamors no sempre correspostos ni duts a terme.
L'estructura dels capítols és força interessant. Són curts, i sempre acaben amb les mateixes paraules en les que comença el següent, malgrat que els personatges siguin uns altres, i el temps també. És una tècnica emprada que m'ha agradat.
Poca cosa més puc comentar, que no sigui recomenar la seva lectura sense desvetllar-ne més coses, només que atès que he tingut alguns dies d'insomni, m'he trobat a les tres de la matinada, intentant llegir-ne un capìtol més.
***