diumenge, 28 de novembre del 2010

Avui tenim eleccions al Parlament de Catalunya

Mai havia hagut de fer cua per depositar el meu vot a les urnes i avui s'ha produït. Jo diria que  això és positiu. Ignoro encara quina participació hi haurà, però mentre estava esperant m'ha semblat que tothom hi anava com si anés a una festa. Si, crec que votar és com una Festa. Respecto els qui han optat per no fer-ho, però crec que en una societat democràtica hem de fer valer els nostres drets. No sempre ens agraden els candidats que es presenten, però també es pot treballar per fer canvis en les lleis electorals i seria bo no haver de rendir-nos a un partit determinat, ja que moltres vegades ens agraden persones que militen en algún partit que no és de la nostra corda.

Dit això, penso que els governants cometen errors, però, quí no comet errors a la vida cotidiana?

Els militants dels partits es discuteixen i barallen, però quina família no té problemes entre els seus membres?

També hi ha persones que entren a la política per enriquir-se i els interessa un borrall ajudar al poble que l'ha votat. Però aquest poble té quatre o cinc anys per veure que la seducció del personatge l'ha enganyat i no tornarà a confiar-hi. Quin amic o familiar no ens ha fet el mateix amb la seva seducció i després hem hagut de posar-hi remei?

La política és un reflex de la vida que continuament estem vivint. Els líders són fotocòpia d'aquesta societat. Podem confiar-hi o no, però ALGÚ ha de fer la feina de governar-nos. No tenim la millor democràcia, però és una democràcia. La nostra participació com a conjunt de la societat, l'hem de fer valer. Després ja tindrem temps per a protestar i decidir si ens hem equivocat o no. Els catalans volem tenir el dret a decidir i hem de fer-ho a les urnes.

***

dimecres, 24 de novembre del 2010

El camí dels bons homes

Dins del Camí dels bons homes que va de Montsegur a Berga hi ha palaus i castells dels nobles catalans que es poden visitar, on els càtars entre els segles XI i XIII es refugiaven en la seva migració fugint de les persecucions a les que estaven sotmesos. Alguns varen poder sobreviure gràcies als senyors feudals del nostre país, que els donaren aixopluc en els seus palaus fent-los passar per presoners els quals els tenien ubicats en les masmorres i així podien passar desapercebuts pels seus perseguidors.

Un d'aquests palaus, el Palau de Pinós el vàrem visitar aquest darrer cap de setmana.


L'any 1990, l'Ajuntament de la Vila de Bagà el va comprar, i inicià la restauració per condicionar-lo com a espai per a funcions culturals, entre altres. Hi ha un museu sobre la interpretació del catarisme als baixos de l'edifici. Va ser força interessant la visita comentada, i també les pintures que es van  restaurant del seu interior. Vàrem captar amb la màquina de fotos algunes d'aquestes pintures les quals ens van impressionar per la seva originalitat.

Aquest palau, amb el temps va sofrir diverses reformes i va anant canviant de mans fins al segle XVIII, i ara aquesta restauració està comportant molta dedicació als estudiosos, atès que estava molt malmès.

Ara però comença a donar fruit i val la pena dedicar una visita a la vila, que a més del seu patrimoni cultural, el seu entorn i la seva gastronomia, mereix una escapada turística.



***

dimarts, 16 de novembre del 2010

Patrimoni de la Humanitat

Ahir parlava de la Cultura tradicional i popular catalana. Avui ens han donat una gran notícia molt desitjada des de Nairobi!

CASTELLERS I CANT DE LA SIBIL·LA : Patrimoni de la Humanitat



FELICITATS!!


ENHORABONA!!

 ***


dilluns, 15 de novembre del 2010

Folklore

Dissabte varem desplaçar-nos a Vilanova de Bellpuig, convidats per la Federació Catalana d'Entitats Corals, per a gaudir d'una activitat de cant coral dins del cicle Catalunya Coral 2010.

Haig d'agrair la vetllada que l'Ajuntament ens va proporcionar, a més de la presentació de l'esbart del poble, el qual ens va oferir un ball popular dedicat justament a Vilanova.

Sempre que assisteixo a la representació de les danses d'un esbart, o d'un grup folklòric de qualsevol país, reconec la importància que pot tenir, però fer només d'espectadora, gairebé sempre em deixa indiferent. Recordo els dos anys que vaig treballar al Servei de Cultura Tradicional del Departament de Cultura de la Generalitat, que un company de feina, molt implicat en la cultura popular, em comentava que l'essència d'aquests balls no estàn en els esbarts i grups, si no, en el que es balla a les places dels nostres pobles i que la gent pot gaudir-los d'una manera espontània.

Recordo una anada a Les (Val d'Aran) a la festa de la crema d'eth Haro per la revetlla de Sant Joan, que tot el poble més els forasters, amb criatures i tot, varem estar ballant al voltant del tronc encès força estona, fins que gairebé va desaparèixer el foc. Realment li dono la raó. Va ser una experiència inolvidable.

Haig de dir que tampoc m'agraden les competicions sardanístiques ni les sardanes ballades amb les colles rígides que sembla que s'hagin de trencar. M'agrada anar a ballar sardanes i posar-me a les rotllanes amb la gent heterogènia que li agrada compartir la Festa.

Sé que cada any, el Departament de Cultura, a través del CPCPTC, organitza cada estiu a les Valls d'Àneu, unes jornades dedicades als balls al carrer, a més d'altres activitats, però la majoria de participants són mestres docents, que dediquen els seus aprenentatges a les seves escoles, i  traspassar-los als nens. Seria bo, que en les Festes Majors de pobles i ciutats, es fomentés aquest gaudi per a tothom i així es podria conservar aquest Patrimoni que no quedés només a les aules de primària.

Una de les entitats que fomenta les danses folklòriques d'arreu del món, és el Centre Artesà Tradicionàrius, ubicat al barri de Gràcia. Hi assisteix una gran afluència de públic de totes les edats, els fan classes d'aquests balls i molt sovint s'organitzen trobades amb música en viu. Crec que aquestes activitats funcionen més pel boca-orella que la pròpia divulgació. Una vegada a la setmana assistir a l'aprenentage d'aquests balls, puc dir-vos que és realment divertit i evites les anades al gimnàs sempre més avorrit, i es conserva l'agilitat.

Per concloure aquest apunt penjo un petit vídeo de la dansa que ens van oferir els joves de Vilanova de Bellpuig.

 

***

dijous, 11 de novembre del 2010

Un alicient pel record

M'han combatut molt sovint des de jove
però mai m'han vençut.
Uns llauradors han llaurat la meva esquena,
hi han obert solcs ben llargs.
Salm 129

Després d'un any d'haver visitat la ciutat d'Istanbul, encara vaig recordant els seus carrers, i la seva gent per mitjà de les lectures que el nostre guia ens va recomanar. Avui he acabat de llegir MORT A ISTANBUL, de Petros Màrkaris.

És una novela de gènere negre, l'argument de la qual no té més alicient que trobar l'assessina, perquè és una dona anciana, exiliada grega, que torna a la seva ciutat per fer la seva justícia a una sèrie de personatges. No desvetllo res que no sigui desde el principi conegut pel lector.

Com totes les d'aquest gènere és distreta. La única cosa per mí  complicada ha estat els noms dels personatges que van sortint, noms grecs i turcs, que feina he tingut per anar seguint el fil del parentesc que tenien amb la protagonista.

Amb tot, la importància que ha estat la lectura d'aquest llibre per mí, és la d'anar recordant els llocs que l'autor descriu de la ciutat, a mesura que els policies la van reseguint amb els seus cotxes. Suposo que aquesta era la intenció del nostre guia quan ens la va recomanar, a més, tractant-se de que l'acció es basa dins d'un grup de turistes grecs que visiten l'antiga Constantinoble, i es van relacionant amb turcs del país, els quals els acompanyen pels llocs característics, m'han fet sentir molt identificada.

Ha estat important també, la descripció que es fa a la novel·la dels recels en la relació personal de grecs i turcs, que la història ha fet que esdevinguin enemics, arran de l'exode massiu de 1955 de grecs del territori turc, i que actualment en resta una petita comunitat, en la qual s'endinsa el comissari protagonista per trobar-ne el desllorigador. Un apunt interessant és aquest, en el seu argument.

Crec que en un futur la tornaré a rellegir, ja que m'han quedat coses al tinter. Ja se sap, aquest tipus de relats són a vegades embolicats i costa anar seguint el fil dels aconteixements.

***

diumenge, 7 de novembre del 2010

Fent història

Serveixi aquest apunt per honorar al meu pare que ens va introduir a l'art de Gaudí. Avui he pensat molt amb ell en relació a la Consagració del temple de la Sagrada Família. Els diumenges de la nostra infantesa els pares ens portaven a passejar per la ciutat i anàvem molt sovint a la Sagrada Família i al Parc Güell. Llavors no hi havia turisme i sense empentes el pare ens explicava els ornaments, les figures, i els projectes de les futures façanes que l'arquitecte havia ideat. També ens comentava de com l'Antoni Gaudí havia estat un incomprès i havia mort en la soletat. Jo era una criatura i sempre em va quedar la imatge impactant de les seves explicacions quan ens deia que havia estat atropellat per un tranvia.

Quan miràvem les torres, que aleshores només n'hi havien quatre, ens deia que ni ell ni nosaltres veuriem el Temple acabat. Les seves profecies no s'han complert del tot. Avui he pogut viure la Consagració de la nova Basílica amb tot el seu esplendor. Es possible que no vegi mai les torres que queden per fer, però ja estic satisfeta amb l'esdeveniment històric que avui hem viscut.

Per Sant Esteve farà 16 anys que el meu pare va morir.

Quan en els nostres viatges turístics visitem esglésies i catedrals, ens fem "creus" dels segles que es van necessitar per a construir-les. Avui dia amb els suports informàtics, els professionals ho tenen molt millor per escurçar els temps de construcció. Potser si que encara veure les torres que falten!
El que més m'ha agradat saber, és que durant molt anys, malgrat que tots els documents i plànols de'n  Gaudí es van malmetre per un incendi en el seu estudi durant la Guerra Civil, per mitjà d'alguns dibuixos trobats, s'ha intentat esbrinar les intencions de la construcció del temple, i dels estudis de la seva obra i de la seva mística personal per poder anar seguint com el fil d'Ariadna, tot l'entrellat de la seva genialitat.


El que si que no podem dubtar, és que en Gaudí va ser un geni, i estimaba el seu país, i ens ha deixat un llegat molt important amb totes les seves obres considerades i admirades arreu. Gràcies a aquesta consideració s'ha pogut fer possible el seu somni. 



  ***

dijous, 4 de novembre del 2010

Com un infant amb sabates noves

Així estic en aquest moment. Vaig d'estrena amb el meu nou portàtil. La meva eina imprescindible! Qui ho havia de dir fa uns quants anys enrera,  (ja més de 20) quan varem començar a tractar a la feina amb aquestes maquinetes infernals que ara sembla que les hagis tingut tota la vida.

El meu pobret Toshiba s'ha anat morint, encara va respirant, però tant poquet a poquet, que cada dia a l'hora de despertar-se li costava temps i temps i jo m'enfadava per la seva mandra. Volia que els Reis Mags em fessin el regalet nou, però no he pogut esperar a enviar la carta, i ha hagut de fer-me l'obsequi Sant Carles Borromeu que sempre m'ha tractat molt bé. 

Per influències familiars, m'he passat a MAC. Ara, a més de coincidir en un  moment que tinc feina d'ordinador a nivell d'aportacions voluntàries, haig de familiaritzar-me amb un nou sistema. De totes maneres ja estic acostumada a anar canviant, ja que en època laboral, sempre anàvem progressant i deixant enrera diferents tipus d'ordinadors. Des de aquells tractaments de textos Wordplex, passant per IBM S-36 i AS-400 i seguint amb Windows, ja no m'importa ara provar amb MAC.

Puc dir que començo a estar-ne encantada en només 24 hores. Això d'obrir i tancar tant ràpid a més de que sigui nou de trinca, m'encanta. És un MacBook Pro, moníssim i lleuger. Encara no he fet proves suficients per anar-lo descobrint, però pinta bé. Ara només em dedico a Internet i correu electrònic, ja que encara no he traspassat els arxius personals de l'altre.

Be, aquest apunt és per provar com funciona el blog des de la meva nova pantalla, o sigui que bé. Ja aniré penjant més cosetes, ara m'espera l'obligació.

***

dilluns, 1 de novembre del 2010

La paciència s'acaba

Sí, als italians se'ls està acabant la paciència amb les disbauxes del seu primer ministre. A més de les festes nocturnes amb noies joves, els delictes d'abús de poder podrien costar-li el càrrec, la qual cosa ja seria hora de que l'oposició es posés les piles per demanar la seva dimissió d'una vegada. L'empresariat també està indignat per la mala imatge que Berlusconi ofereix del país, considerant que cal un sentit de la dignitat i un canvi de rumb.

Aquests comportaments no s'haurien de tolerar en les democràcies. Ja en tenim prou amb els casos de corrupció que van sortint com bolets.

En el cas d'Itàlia, sempre que hem viatjat a aquell país, tant els guies com algún dependent que hem creuat alguna paraula sobre el tema del seu dirigent polític, tothom en diu "pestes" i desitgen un canvi. Així doncs, amb aquesta prepotència embaucadora és com aquest individu aconsegueix sortint-se'n de tot i continuar estant al cap de munt d'un país. Suposo que això de ser la persona més adinerada d'Itàlia li dóna poder per haver arribat a on està.

Em pregunto si és satisfactòria aquesta vida, quan fins i tot està rebent crítiques de les seves mateixes filles. Hi han sectors que aquests personatges deuen agradar, i més si serveixen de model de "latin lover" mediterrani.

***