Defectes i contradiccions

El motiu d'haver començat a fer de blogaire, va ser la inspiració que em va proporcionar la lectura del llibre de Ryszard Kapuscinski, "Viatges amb Heròdot", en un petit hotelet del Pallars Sobirà, tal com ho comento en la presentació del meu blog, enguany farà dos anys.

Amb sorpresa, llegeixo un article en el Diari Avui del dilluns dia 22, sobre la polèmica d'una biografia de Kapuscinski que sortirà a la llum a les primeries del mes de març a Polònia, escrita pel periodista Artur Domolawski, amic i deixeble de l'autor també d' "Èben", mort l'any 2007, que va ser considerat un dels millors periodistes del segle XX.

Sempre m'ha agradat el periodisme d'investigació, considero que per mitjà de la gent que ho ha exercit, s'han descobert moltes accions clandestines a nivell social i polític. També admiro als periodistes que han fet de corresponsals i han pogut anar-nos informant d'esdeveniments que succeeixen a diverses parts del nostre món. Ara bé, no sé fins a quin punt hi entra l'abús de confiança d'un amic que logra entrar en els arxius familiars, per esbrinar intimitats per desprès difondre-les sense el permís pertinent, en benefici propi assegurant-se un"best-seller" literari.

És difícil pensar que el Sr. Domolawski, com alumne privilegiat de Kapuscinski, després de tres anys de la seva mort, hagi decidit publicar aquesta biografia sense afany de lucre (això ho dic jo) només per fer una feina seriosa i dismitificar l'home que va ser testimoni de l'enfonsament de les colònies africanes, dels conflictes llatinoamericans, i de la Segona Guerra Mundial, amb els seus defectes i contradiccions. Em pregunto, quin ser humà hi ha que no tingui "defectes ni contradiccions"?.

***

25 SENSE ESPRIU (1913-1985)

Avui fa 25 anys de la mort del poeta de Sinera. Per iniciativa d'un grup de blogaires, al qual m'ha fet il·lusió afegir-m'hi amb la meva petita aportació, el mateix dia i a la mateixa hora fem un apunt d'aquesta commemoració.

Crec que aquesta iniciativa ha estat genial ja que hauríem de recordar sempre a les persones que han ajudat a configurar la nostra identitat com a poble, i que a vegades no són prou conegudes per les actuals generacions.

Jo recordo encara al poeta que va ser molt gelós de la seva intimitat, haver-lo vist fent passejades pels "Jardinets de Gràcia" davant del seu domicili en els darrers dies de la seva vida.


El tinc present també com a referent intel·lectual de la generació del meu pare (1913) junt amb Pere Calders (1912) i altres que van haver d'abandonar els seus projectes en ser mobilitzats per la Guerra Civil.

Després del conflicte bèl·lic, Espriu va decidir romandre a Barcelona. Altres components de la seva generació van haver d'exiliar-se. Fruit de la seva vida silenciosa neix la seva obra que va situar l'autor en un dels primers llocs de la literatura catalana.

També per a mí va ser la descoberta d'Espriu en plena Dictadura, en ocasió dels recitals de Raimon, el qual va musicar alguns dels seus poemes:

Petita cançó de la teva mort

La teva mare broda en el carrer de l'Om.
La teva mare broda, broda claror..........

I beg your pardon (Meditació entorn de la teoria atòmica)

Quan el centre del món
no ets ben bé tu
(per mes que en tinguis la il·lusió),
si et desvetllaven enmig de la nit
no vulguis preguntar-te per què vius:
distreu-te rosegant l'ungla d'un dit......

Indesinenter (Homenatge al Dr. Jordi Rubió) (1967)

Nosaltres sabíem
d'un únic senyor
i véiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l'afalac al ventre,
per la por,
s'ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó que té........

i el que va dedicar al cantant, agraint-li el seu treball, en homenatge a Salvat-Papasseit (1965)

Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes"...

Espriu va sentir precoçment la vocació literària i el seu primer llibre "Israel", escrit en castellà, va ser editat quan tenia només setze anys.

Malgrat ser un poeta de fama mundial, proposat més d'una vegada pel Nobel, sempre l'he tingut com un autor de difícil comprensió. Potser el Llibre de Sinera (1963) al ser portat al teatre per Ricard Salvat "Ronda de mort a Sinera" (1966) va fer créixer la popularitat de l'autor a l'abast d'un ampli sector de públic.

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res mes, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

Hi han alguns poemes que el públic possiblement ha comprès millor, en la seva obra La pell de brau (1960) sobre el drama històric de Sepharad (Espanya):

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.

La poesia d'Espriu és essencialment simbòlica, difícil de determinar. El seu univers es carrega d'ambiguitat, una de les marques de la seva poesia.

És un dels escriptors més significatius de la postguerra a Catalunya, i sens dubte un dels poetes catalans més importants de tots els temps. Li fou atorgat el Premi d'Honors de les Lletres Catalanes el 1972.

***

Oració en la teva mort

Per tu, tieta

Quan roures enyorosos
de verds marins comencen
crepusculars missatges,
volent-te foc, demano
nova claror, que siguis,
davant altars on cremen
ardents silencis d'ales,
encès cristall, més flama,
llum de cançó senzilla.

Salvador Espriu

***

Nathaniel Adams Coles "El Rei"

El nom artístic era Nat "King "Cole, nascut com Nathaniel Adams Coles (1919-1965) gran pianista de swing. Amb la introducció d'aquest músic hem reprès aquesta setmana el taller de Jazz .

Des de ben jove aquest músic nascut a Montgomery (Alabama) , negre sudista, va ser molt ben considerat per les seves aptituts musicals al piano. Fill d'un pastor d'església i germà d'un contrabaixista va començar a frequentar locals de jazz i va formar la seva pròpia Banda, formada per un trio (piano, contrabaix i guitarra), amb músics escollits . De família benestant era un home educat i culte, va començar les seves gires musicals a Chicago, junt amb el seu germà i va establir-se a Los Angeles on va formar el Nat king Cole Trio. El Grup Metronome All stars, que amidava la popularitat dels músics a través de les revistes, el va considerar diverses vegades el millor pianista dels temps.

Va rebre influències dels pianistes Earl Hines i Teddy Wilson. La seva tècnica musical i la seva velocitat i habilitat al piano va fer que tingués un gran èxit de públic en els locals habituals de l'època on va ser guardonat amb el sobrenom de "King", diuen que va ser quan una persona, després d'una actuació, li va posar al cap una corona de paper. Va participar en innumerables programes de radio i van ser molt sol·litades les seves actuacions.




Tenia una bona veu com a crooner, i malgrat que no era el seu objectiu cantar, va acabar cantant balades algunes d'elles ensucrades, per correspondre al seu públic fidel. Va ser de la manera que va ser més conegut arreu, atès que els anys cinquantes va desfer el trio i va dedicar-se a tocar el piano en orquestres de swing i a cantar, ja que guanyava més diners amb la seva faceta de cantant, que amb els combos.

Recentment, gràcies a la tècnica, la seva filla Natalie, va popularitzar el tema Unforgettable, cantant a duo amb el seu pare:



Va viure pocs anys, ja que va contraure càncer i als 46 anys va deixar-nos amb una bon record de la seva trajectòria artística i amb un gran nombre de gravacions musicals.

En la darrera època de la seva vida, la seva popularitat va arribar als països de parla hispana amb les seves balades en espanyol, malgrat que no coneixia aquest idioma ja que era íntegrament anglo-parlant. Així el varem conèixer en les nostres latituds.

***

Ateneuesfera 2.0

Una taula parada amb dolços de tota mena, ens va rebre ahir dissabte a la tarda per fer la tertúlia d'una trentena de persones convocades com Ateneuesfera amb l'objectiu de fer-la petar arran de iniciatives blogaires de tota mena. El marc va ser, com sempre en el lloc emblemàtic de l'Ateneu Barcelonès. Com sempre la bona predisposició de tothom i principalment del convocant i amfitrió, van fer que la reunió fos de gran interès en quan a l'exposició dels temes que en fan ressò en els seus blogs els nous blogaires convidats, i que van ser els primers en fer les exposicions.

Vam comprovar l'efectivitat de molts blogs que van començar amb objectius incerts i que es van desenvolupant cap a objectius fins i tot reivindicatius, amb molta força opositora a decisions polítiques, gràcies a la tossuderia dels seus creadors.

Una discrepància força animada va sorgir cap al final de la reunió arran dels 2.0. No perquè no es veiés la utilitat del Twitter a nivell professional, ja que va surgir un bon exemple aclaridor, sino que aquesta eina fós indiscriminadament utilitzada a nivell públic.

És la segona vegada de la meva assistència, moltes cares ens vam retrobar i altres, les noves que van assistir, van ser de força interès a nivell personal i tertulià. Potser encara hi mancava una mica de decisió a l'hora de fer preguntes, i moderació una mica més estricta per evitar protagonismes excessius, però crec que aquesta timidesa es podrà superar en les properes trobades, que espero no es facin esperar massa.

***

Blues i Murakami

....Llegeix molt concentrada. Pràcticament no aixeca els ulls del llibre. És un volum gruixut, en tapa dura, però com que du una sobrecuberta de la llibreria, no podem saber-ne el títol. Per la seva expressió seriosa, suposem que és un llibre difícil. No se salta res, sino que llegeix a poc a poc, com si mastegués una línia darrera l'altra.....

No és el què diu, sino com ho diu, el que enganxa de la literatura d'Haruki Murakami. Tres dies m'ha portat a llegir After Dark . Començo dissabte i l'acabo dilluns. 175 pàgines que m'han volat de les mans.

Dos adolescents amb problemes de soletat i comunicació passejant una nit pels carres de Tòkio sota llums de neó, entre carrers i places frequentant bars oberts tota la nit per subsistir i matar les hores fosques, fins que surti el primer tren de l'endemà. La noia no desitjant tornar a casa a dormir per un problema basat en l'argument que no desvetllaré, i la trobada amb un noi que ja es coneixien, company d'universitat de la seva germana, el qual assaja en un local a les nits, amb un grup de blues la seva música de jazz com a trombonista, van fent que transcorrin les busques del rellotge, capítol darrera capítol.

Tres personatges centrals. Històries secundaries que es barregen amb aquests personatges, algunes força desconcertants que barregen realitat i ficció, a l'estil cent per cent Murakami, el desenllaç de les quals no es produeiex i serveixen per fer pensar al lector. L'ambient de la cultura japonesa posada també en la boca d'aquests joves, fan que aquestes novel·les et facin acabar-les d'una tirada.

Una curiositat interessant es la forma narrativa. Un "ull" sobrevola l'espai i va explicant les escenes des de diferents angles a l'estil "travelling" d'una càmera filmadora.

Tal com ens té acostumats l'escriptor, ens ambienta amb música, en aquest cas de música de jazz. Un d'aquests temes, "Five Spot After Dark" amb el trombó de Curtis Fuller serviran per il·lustrar aquest apunt.

***

Blues de Kansas

En el segon dia del taller de Jazz, seguint el programa establert, s'ha parlat de l'escola de Kansas en quan als blues i les Big Band que es van formar a partir del 1930.

Kansas al Midwest dels EE.UU. va ser cuna de excel·lents músics de Jazz degut a la seva població d'afro-americans, que es van instal·lar a les poblacions d'aquesta part del país, un dels quals va ser Count Basie (1904 -1984) que va formar la seva orquestra aglutinant bons i diversos músics, formant una de les bandes que més èxits va conquerir entre els anys 1952 i 1978, i va despertar veritables entusiasmes amb el seu swing molt particular.

La classe va estar dedicada en exclusiva a aquest home, que va introduir un estil propi amb uns arranjaments musicals de gran qualitat de difícil interpretació per la seva conjunció instrumental.

Varem estar calibrant diversos temes amb les audicions, i el tallerista ens anava fent descobrir els sons dels instruments emprats i també ens va fer notar de com als inicis de cada tema, sempre començava amb la música d'un quartet i de mica en mica la resta de la banda s'anava incorporant.

Per acabar varem veure un DVD gravat un parell d'anys abans de la mort de Count Basi.

He trobat al You Tube uns dels temes que varem escoltar i que seguidament reprodueixo:

One O'Clok Jump

Aniré posant apunts d'aquest taller i algunes músiques a mesura que vagi assistint a les classes, així ens ajudarà a passar el fred amb aquests ritmes trepidants.

***

Comunicació no verbal

Encara falten uns mesos i ja ha començat la pre-campanya electoral per la Presidència de la Generalitat i pels components del Parlament.

Mai com ara la classe política en el nostre país havia estat tant desprestigiada malgrat que, sortosament, en la nostra societat democràtica tenim necessitat de trobar persones que vulguin tirar endavant les institucions. No sempre sorgeixen líders amb carisma, amb intencions netes de fer país. Sóc crítica amb les actuacions dels polítics però no m'ha agradat mai ser irrespectuosa amb els que ens volen a vegades "vendre la moto" de les seves intencions. He assistit a poques trobades on els candidats intenten exposar els seus programes perquè hi trobo molta demagògia i massa posades en escena perque els assistents s'impregnin d'eufòries desmesurades. Prefereixo més observar als candidats en les entrevistes televisives que els fan. Hi ha una comunicació no verbal en la que puc intuir el grau de netedat dels aspirants als alts càrrecs. Sigui el rictus facial, sigui la gesticulació de les mans, o en el meu cas, poso especial atenció en la mirada i en els ulls. Poques vegades m'ha fallat la intuició. Quan no veig claretat, no la veig.... hi ha alguna cosa que detecto que després el temps em dóna la raó. Serà perspicàcia femenina, suposo.

Quan haig de votar, m'ho penso molt, intento revisar la trajectòria del líder i de les persones que formen les llistes electorals, però no sempre he votat al candidat que el meu instint m'ha suggerit, ja que a darrera hora poden influir moltes coses, com opinions dels amics, o canvis de rumb de les campanyes, etc., però dins dels meus dubtes, ho faig a conciència donant-li un vot de confiança, si mes no, sé que serà per quatre anys, ja que aquest crèdit pot canviar dins d'aquest periode.

Així doncs, ja s'ha posat la directa, de totes maneres crec que les campanyes polítiques comencen sempre l'endemà de les eleccions, i romanen fins a les properes. Sempre estem en campanya electoral!!!

***