dilluns, 31 de desembre del 2012

Una perla per acabar l'any

Tafanejant per la xarxa, vaig trobar aquesta "perla" extreta d'una crònica que al·ludeix a una revista xilena. Vaig recordar el lèxic de les cròniques de la post-guerra espanyola i n'he fet un apunt:


El año nuevo o la noche de San Silvestre

En vísperas al nuevo año que comienza este domingo, la revista “Hoy” de enero de 1940 nos recuerda que la noche del 31 de diciembre también es conocida como “la noche de San Silvestre”. Acá les contamos por qué. 
 
Los minutos previos a la llegada de un nuevo año, tal como señala la revista “Hoy” de enero de 1940, propician aquel momento en que realizamos el balance del año anterior y renovamos la esperanza de que el próximo se presente aún mejor: “que será feliz. Que será el más trascendental de la vida. Y aunque los anteriores hayan sido iguales, ya que todos se componen de un sucederse de desdichas y alegrías, los abrazos de esta noche, que es puente de dos años, tienen este especial significado”.

El infaltable cotillón: gorros, serpentinas, cornetas de cartón, junto a las botellas de champaña descorchándose coronan estas fiestas. Ya la última noche de 1939, según prosigue la revista, en la Alameda el pueblo celebraba el comienzo de otro año con bailes en la calzada y abrazos entre desconocidos eufóricos y más alegres que en cualquier otro día.

En esta noche, sin embargo, no sólo se recibe al nuevo año sino también se conmemora “la noche de San Silvestre”, la muerte del Papa que llevaba ese nombre un 31 de diciembre del año 335. El papado de San Silvestre duró 20 años durante la época en que se acabaron las persecuciones a la Iglesia Católica y el Emperador Constantino permitió su libre culto. Fortaleció la religión y a él se le atribuye la construcción de la antigua Basílica de San Pedro en el Vaticano.

Según cuenta la revista “Hoy”, es en la Nochevieja que este santo cristiano pasa sobre nosotros vistiendo su tosco sayal de la época, aunque nadie lo vea: “con sus barbas blancas flotando al vientecillo tibio y la tiara papal en la venerable cabeza, el viejo Pontífice que pasó del Vaticano a la muerte en una noche como ésta, 335 años después de nuestra era, ha paseado su espíritu impalpable por sobre las cabezas de los hombres. Y los vio en la pasada noche del 31 – la noche de su muerte, de la muerte y renovación de todos los años, – bailar gozosos en un país, morir ametrallados en otro, sufrientes todos, pero siempre atenaceados por el deseo de la felicidad”.

 ***

Que tingueu tots una bona entrada d'any 2013, ja que ens espera un any complicat!

***

diumenge, 23 de desembre del 2012

La nit de Nadal


Margarida amb la seva mare, van de compres. Les compres que poden fer els pares de Margarida no poden ésser unes grans compres. Hi haurà però, les provisions necessàries per a celebrar la festa.

Arreu, les botigues són guarnides amb torrons i confitures, melons i raïm. Margarida s'hi atura i pensa en el Nadal dels nens pobres.

A la fira hi ha indiots que encanten. Oques blanques com la neu, ànecs i galls amb la cresta color escarlata.

La mare s'atura a una parada. La pagesa venedora li ensenya un indiot, l'hi fa sospesar i parla molt, perquè fa la propaganda. Quines coses més avorridores per a Margarida! Aquest indiot, més li plauria de veure'l amb les potes deslligades, com corre, com beu i com menja; i sobretot si estenia la cua, com un ventall.

Del conte MARGARIDA de Lola Anglada i Sarriera (1929)



BON NADAL 2012





***

divendres, 21 de desembre del 2012

Començo a decidir

Avui entrem a l'hivern i demà serà el dia que hi haurà el sorteig de la Lotería Nacional. Enguany segur que la sort no trucarà a la meva porta, atès que no he adquirit ni un sol número de la tant preuada loteria nadalenca. Potser és la primera vegada a la vida que no participaré en el sorteig.

No sóc gens aficionada als sortejos però sembla que en el clàssic tots hi hem caigut un dia o altre. Les imatges del senyor calb anunciant-nos la felicitat, ja fa temps que no les veiem i enguany han estat altra vegada canviades per les imatges d'un món futurista, que per cert, les he vist només al cinema, i realment és un espot molt bonic, i que deu haver costat força calerons, però ni així ha pogut engrescar-me. Ho tenia decidit!

Des de fa uns anys ha anat disminuint el meu interès en tenir alguna participació i només per inèrcia mantenia el dècim de la feina, que anava a buscar puntualment cada any des de la meva jubilació i així em servia d'excusa per veure als ex-companys. Aquest any he decidit acabar les visites. Molts dels ex-companys han estat dispersats i allunyats del seu lloc habitual de feina, altres han demanat trasllat i molts dels que queden ara en el meva antiga ubicació, que també ha estat traslladada,  la majoria em són pràcticament desconeguts.  Hi han hagut retallades i molts canvis, l'ambient ja no és el mateix i la gent està trista i no només per motius econòmics. Per això a hores d'ara em sento incòmoda, malgrat això reconec que alguns potser els agrada la meva visita. Per tant, fent la reflexió de que els diners que hauria d'invertir tantejant la sort, anirien a parar, com sempre, a unes arques on no tenen fons i amb destinació insegura, ras i curt,  he decidit no comprar ni un euro de Lotería Nacional. Ja ni ha prou de regalar dinerons a qui no s'ho mereix, i menys en aquests moments!

En el nostre país cada vegada es necessiten més diners, el govern central incompleix els seus deures, no vull col·laborar en una aportació voluntària del que és aquesta Loteria, i el poc que pugui estalviar prefereixo invertir-los ben invertits en les persones que realment els necessiten, la meva gent, i a casa meva, per tant, començo a decidir.


***

divendres, 7 de desembre del 2012

FER SOROLL!!!

El Crit - Edvard Munch (1893)
Jo vinc d'una Escola que ens explicaven la Història començant per "el Imperio romano", i acabaven amb el "Triunfo del Movimiento Nacional", fent especial èmfasi, en "Los reyes Godos" i "el Reinado de los Reyes Católicos" amb la conquesta de Granada.

Jo vinc d'una Escola que les matemàtiques acabaven amb "la raíz cúbica".

Jo vinc d'una Escola que l'aritmètica arribava als "quebrados" amb nocions "de álgebra".

Jo vinc d'una Escola on la Geografia física de la Península eren las "Cordilleras Ibéricas", i la Geografia política, "las regiones españolas".

Jo vinc d'una Escola on la literatura eren les nostres pròpies "composiciones".

Jo vinc d'una Escola on els àlbums dels treballs escolars, eren "calcados" damunt els vidres de la classe, d'unes plantilles prèviament confeccionades.

Jo vinc d'una Escola que no era pública ni mixta, i sense cap alumna de parla castellana, amb professors de Lleida, Girona i Tarragona, i fèiem les classes exclusivament en "castellano".

Vaig tenir el privilegi de tenir una família culta, amb uns pares instruïts en les escoles de la República, per pedagogs que van ser apartats de les seves competències, i que van reforçar part de la meva cultura obrint-me camins per estimar la meva llengua parlada, i que amb classes semi-clandestines i lectures de la petita biblioteca familiar, l'escriptura vaig anar perfeccionant-la.

No vull aquella Escola pels meus néts. Vull l'Escola de la meva filla construïda amb esforços després de la democràcia. Vull alçar la veu en contra del projecte del genocidi cultural que s'està preparant al nostre país. Vull fer soroll, molt soroll, fer el que calgui per no tornar a aquella Escola alienada, dirigida i amb manca de creativitats personals. 

ANIMO A TOTHOM A REBELAR-SE, I A FER INSUBMISSIÓ. ARA HO PODEM FER. NO PODEM ESTAR CALLATS, HEM DE FER SOROLL, MOLT SOROLL.........

***


dilluns, 3 de desembre del 2012

Cartes de Nadal

El preludi de Nadal arriba quan rebo un sobre molt ben engalanat procedent de Dinamarca. En el seu  interior, la felicitació d'un vell amic del meu pare que sempre se'n recorda de felicitar-nos per Nadal i per Pasqua.

El meu pare fa divuit anys que va traspassar, l'any vinent cumpliria cent anys, era de la generació de Joan Sales i Pere Calders. El vell amic deu tenir-ne vuitanta i molts i el seu pols, cada any tremola més i la lletra cada vegada és més il·legible, pero ell no falla, va enviant-me el seu testimoni de vida.

Ell és de Txèquia i va emigrar a Dinamarca quan aquell país tenia les fronteres tancades. Ignorem com ho va fer, però va deixar fills i dona i va marxar. A hores d'ara ja pot tornar al seu país i conviu amb la família que s'ha multiplicat. No tenim altra comunicació que aquesta, ja que ell no escriu en anglès malgrat que les meves respostes informant-lo d'afers familiars i cotidians són en aquest idioma i sé que s'ho fa traduir. Només m'envia alguna vegada fotos per les que dedueixo com està.

El meu pare es comunicava amb ell en esperanto, ambdós el sabien, fins i tot l'amic va venir de visita a Barcelona diverses vegades, però jo només el vaig veure un cop, sembla però, que no vol tallar el fil de la relació, i continua enviant-me correspondència. Quan trobo a la bústia el sobre acolorit, em torna la imatge del meu pare i tinc la sensació de tenir-lo altra vegada al costat. És possible que algún dia no rebi més cartes i potser ningú em farà saber res del que ha passat. Em quedaré sense notícies. El trobaré a faltar!


***

divendres, 30 de novembre del 2012

Segle de les llums i de grans pensadors

Novena classe de: Història de Catalunya a través de l'art.


Lluis XIV-Pintura: Hyacinthe Rigaud

Fent un salt en la Història ens hem posicionat a finals del XVII i endinsat al XVIII, fent especial esment a Lluis XIV, el Rei Sol, i la seva cort versallesca, pel seu llarg regnat de rei absolut, i que el seu règim va influenciar força als reis europeus imperants. L'Antic règim, anomenat pejorativament pels revolucionaris francesos  després d'aquells absolutismes europeus, va culminar amb la Revolució Francesa el 1789.

Aquells reis controlaven els impostos i el comerç internacional i que amb noves vies de comunicació amb el Nou continent, passant per les Costes d'Àfrica, va esdevenir el comerç d'esclaus per treballar especialment en els cultius de les terres americanes. Es calcula que de 10 a 15 milions de persones van ser esclavitzades i tretes dels seus llocs d'orígen, entre el 1650 al 1860.

Atès el gran moviment marítim que s'esdevenia, les classes privilegiades donaven "patents" a pirates perquè assaltessin naus enemigues, i la pirateria va ser una manera de viure legalment de productes que es transportaven d'una banda a l'altra.

Veient que la societat havia d'avançar amb nous coneixements, Lluis XIV, va instaurar la Societat de les Arts i Ciència, i va facilitar la investigació de nous mètodes per a l'agricultura.


Instauració Societat -Pintura:Charles Le Brun (1619-1690)

Camperols-Pintura Pieter Brueghel el Vell. Segle XVI

A les nostres terres les normes que regien aquesta agricultura eren caduques, i els camperols subsistien com en èpoques medievals, amb fortes repressions, per la qual cosa les sublevacions a Catalunya i a València eren constants.

A Espanya va morir el rei Carles II, el darrer  de la Casa dels Austries, el qual havia mostrat sempre la seva feblesa física, potser deguda a  un grau de consanguinitat familiar del 25,4%. Sense descendència i amb un fort conflicte internacional per la successió, va començar la Guerra de Successió que va durar 14 anys i de la qual, els estats de la Corona d'Aragó en van sortir greument perjudicats amb els setges borbònics i van haver de capitular a favor del nou rei Felip V, el qual va abolir tos els drets de la Corona d'Aragó, mitjançant el Decret de Nova Planta.

13 mesos de Setge a la ciutat de Barcelona


La primera meitat del segle XVIII va ser el Segle de les llums i de grans pensadors, pel resorgiment de filòsofs com Isaac Newton, Voltaire o John Locke, que defensaven el pensament i la raó i l'estat de la persona perquè tingués accés a l'educació, fossin quins fossin els seus orígens. Aquests pensaments influiran en certa manera a les monarquies per donar un tomb a la llibertat de pensament i la tolerància religiosa.

Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia, serà el monarca que proposarà canvis i defensarà la monarquia parlamentària, amb els tres poders separats, mentre les altres monarquies europees encara van seguint essent absolutes.

Tres fets importants a destacar a partir de la segona meitat del segle XVIII:

La guerra de la Independència americana al 1776; la signatura de la Constitució americana establerta pel president George Washington el 1787, la qual afectarà a tot el món; i la Revolució francesa el 1789 que portarà un abans i un després en les estructures socials i al panorama mundial.


La classe varem acabar-la mencionant i recomanant l'exposició: "Indianes 1736-1847", de la qual vaig publicar-ne un apunt el mes de juny passat en aquest mateix blog. Aquest periode va ser de gran esplendor pels catalans després de la derrota del 1714. El país va resorgir amb aquelles manufactures, amb un comerç arribat de terres asiàtiques i posteriorment distribuït a Europa. Aquesta capacitat de tirar endavant, és un do que ens omple d'orgull com a poble i que considero no hem d'oblidar.




***


dimarts, 27 de novembre del 2012

Sumes i restes

Ja ha transcorregut un dia de l'endemà.

Els números són els que són i la fotografia de la forquilla és la que el poble ha volgut que fos. Mai tant ben enfocada i sota el meu punt de vista, és la fotografia ben definida i representada del nostre país.

La gent vam sortir al carrer amb força i ganes de definir-nos. Una participació històrica. Hi han opinions de que no calia, políticament parlant, de tornar a fer uns eleccions tant aviat, però crec que així podem saber on estem posicionats. Necessitàvem saber-ho per tirar endavant les nostres aspiracions.

Els catalans sempre hem hagut de saber aritmètica, ja hem nascut comptant, els "números" son sempre el nostre "fort", i ara  tornarem a sumar i restar i també dialogar i pactar que és el que el país necessita, desitjo i espero, obviant interessos de partits. Les sumes i les restes no les podem fer des de casa, les han de fer els que han optat per assumir la responsabilitat de tirar el país endavant. Nosaltres ajudarem a atiar el foc del que vaig parlar en el meu anterior apunt. Crec que es pot fer, i encara han de parlar els que el dia 11S van aconseguir omplir els carrers de Barcelona amb les seves reivindicacions i la força de molta majoria.

La premsa mediàtica que ens vol ensorrar, que vagin dient, i calumniant, i fent les seves càbales amb uns números que no sumen, però, penso humilment que val mes que creguin que estem acabats políticament, però com sempre, resorgirem com l'Au Fènix de les cendres per poder decidir lliurement el nostre camí com a poble. 





***

diumenge, 25 de novembre del 2012

Foc Nou

 Foto: Philippe Bourseiller
Semblava llunyà però ha arribat el dia de començar a fer Foc Nou!

 Un matí festiu i de Festa, no es trobava cap taula per fer un cafè, ni cap cafè per fer un vermut al sol. Tot era ple a vessar i les cues per votar no les havía trobat mail. Nosaltres no n'hem fet però n'hem vist de llargues a altres col·legis electorals.

La intuició no m'ha fallat mai, i espero que aquesta vegada tampoc ho faci. Voldria que hi hagués força participació i demostrar la nostra capacitat de reacció davant de conspiracions pròpies d'una visceral caverna mediàtica i anti-democràta,  que s'amaga darrera de somriures hipòcrites mancats de tota seriositat. Demà serà l'endemà. Començarem a treballar de valent. 

 Les cendres s'han de començar a soterrar i el Foc Nou a atiar.

***

dimecres, 21 de novembre del 2012

La Història segueix...

Cinquena, sisena i vuitena classe de: Història de Catalunya a través de l'art.


Atès que no m'ha semblat gaire rellevant exposar els temes de les darreres classes, ja que varem anar donant voltes sobre els primers comtes catalans, i de com es va anar configurant el nostre país a partir de Guifré el Pilós i el poder de les Abadies, per tothom sobradament conegut, he optat per saltar l'Edat Mitjana per comentar alguna cosa de l'Edat Moderna, quan el Renaixement italià a finals del segle XV va esdevenir un punt d'inflexió. L'home comença a qüestionar-se moltes coses i Copèrnic comença a divulgar que la terra és rodona.

Va ser una època força important a nivell cultural. Els nobles italians comencen a interessar-se per omplir els seus Palaus d'art pictòric i tapissos, el tema i la tècnica dels quals, ha esdevingut un tomb del que va ser l'art medieval. Tornen les figures de la mitologia grega i romana, copiades de les restes que es troben en les excavacions que s'han fet per construir noves ciutats, atesa la demanda d'espai que a resultes de les croades de l'Edat Mitjana va comportar un desplaçament de gent per tota la mediterrània.
Rafael Sanzio  (1512-1514)

Mentre a les regions italianes el moviment cultural anava eixamplant horitzons, en el nostre país va esdevenir la Unió de Castella i Aragó amb una política de pactes amb casaments europeus i perfilant monarquies cada vegada més i més absolutistes, amb les conseqüents manques de canvis i amb immobilismes centristes.

A Catalunya anàvem fent la "viu viu" amb revoltes i amb les nostres institucions allunyades d'aquells Reis que tenien en ment anar expulsant jueus i conquerint terres als àrabs instal·lats a la Península. Després de l'època dels Grans Conqueridors, les riqueses d'or i plata expoliades del Nou Món, van fer desestabilitzar els països i es van invertir en guerres al vell continent.


Carles I
La dinastia dels Austries ens arriba al Segle XVI, quan el nét dels Reis que van expulsar als àrabs, va ser l'hereu de l'Imperi germànic per part de pare i hereu del Regne castellà per part de mare. Va ser educat en terres del Nord d'Europa i poques vegades venia a la Península per controlar les possessions. Sembla que tampoc parlava gaire l'idioma de Castella i amb problemes força rellevants que va haver d'afrontar tant a Europa com a Castella, com revoltes per evasió de riqueses (Los Comuneros de Castilla), Germanies a Mallorca i a València de camperols i artesans, protestes religioses de l'Església reformadora luterana,  i guerres de territoris amb el rei Francesc I de França, que per cert, va ser el protector de Leonardo da Vinci, el qual va morir en aquelles terres.


La treva de Niça de 1538, entre Francesc I de França i Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic, i mediada pel Papa Pau III. Pintura de Taddeo Zuccari.


Felip II
El seu fill va ser qui va centrar per fi la Cort a Madrid ben entrat el segle XVI. Va ser quan construeix El Escorial per residir-hi, i el decora ja amb pintures d'artistes italians i grecs que van arribar a la Península per aportar els seu art. Va iniciar la contrareforma, impulsà la Inquisició i va expulsar als moriscs al nord d'Àfrica, al territori berber. "La armada invencible" va ser creada per lluitar contra els seus adversaris i van fer història les Batalles de S. Quintí contra els francesos i de Lepant contra els turcs, amb les quals les riqueses del regne van quedar molt malmeses.


La "Batalla de Lepant". Paolo Veronese. 1528-1588

Reflexionant sobre aquesta part de la Història, he fet mentalment un paral·lelisme amb la història recent que estem vivint, i no estem massa allunyats d'aquells reis absoluts que feien i desfeien, i malbarataven les riqueses que havien adquirit amb mitjans no gaire ortodoxos. Les corrupteles estavan a l'ordre del dia i el poble quan es cansava, iniciava revoltes i protestes. La Història segueix.....


***



divendres, 16 de novembre del 2012

Passejada pel Montseny


Ahir dijous varem preveure sortir a desintoxicar-nos una mica de la campanya electoral, que per cert, deu-n'hi-do quina campanya més "bruta" i desagradable s'esta duent a terme. El lloc escollit per veure natura tardoral amb arbres vermells, va ser com no, el nostre estimat Montseny.

No ens va decebre, vam tenir sort, malgrat que als llocs de més alçada, les fulles ja les varem trobar a terra, les parts més baixes eren d'una bellesa esclatant. Costa de trobar el moment idoni en que la natura ens obsequia amb les seves transformacions. Mai la meteorologia és idèntica, i d'un any per l'altre les dates són impossibles de preveure, tot és qüestió de sort i anar-ho a intentar quan es troba un moment oportú dins dels dies previsibles.

Sense presses i amb esperit tafaner, varem arribar a Santa Fe on una colla d'infants estaven sota les sequoies esmorzant i gaudint d'un dia fantàstic, plàcid i sense vent, amb les seves motxilletes, i asseguts als bancs de pedra, rient i jugant alhora.

Varem començar a caminar damunt els tous de fulles seques, per un camí fàcil i sota la fageda força pelada ja de fulles degut a les ventoleres que ens van dir que hi havien hagut el dia anterior, en direcció a la Font dels Passavets.

Nosaltres caminant vam arribar a la font, però de sobte, vaig quedar-me astorada de tantes garrafes de plàstic amuntegades al voltant, esperant torn per ser emplenades, i ben a prop també una bona quantitat de cotxes, els ocupants dels quals eren els propietaris de les garrafes que feien cua per emportar-se per tota la setmana aquella aigua tant fresqueta i deliciosa. Aquells cotxes havíen arribat per la carretera amb els jubilats que havien també sortit a escampar la boira. Varem haver de demanar permís per omplir la nostra petita ampolleta que portàvem a la motxilla.



Varem desfer el camí, aquesta vegada per la carretera fins a buscar el nostre mitjà de locomoció i seguir aventura a la recerca d'arbres grocs. I tant que en vam trobar! .Una mostra de les fotografies les penjo en aquest apunt i la resta en el meu altre blog "Lluna de Març" en el qual acostumo a donar-hi un toc de poesia adient.


Per acabar la nostra volteta, i atès que el dia s'enfosqueix aviat, varem fer "parada i fonda" a un restaurantet de Seva. Que bé, un dia sense haver de cuinar!

Campanar de l'església de Seva


Ceràmica de la porta del forn de Seva, signada per Rissec de La Bisbal





 Ceràmica de la porta de la carnisseria de Seva també signada per Rissec de La Bisbal















***

dilluns, 12 de novembre del 2012

Narrativa americana

Aquest ha estat el primer llibre que hem llegit al Club de Lectura aquesta temporada. Una novel·la de 350 pàgines la qual m'ha costat una mica d'arribar al final. Fins ben bé a l'equador del relat no he començat a trobar-li el sentit. La ironia que l'autor fa servir fins ben entrada la narració,  no m'acabava d'omplir per més reflexions que em feia i més aviat m'avorria. La literatura americana no és massa de la meva devoció i d'aquest autor no n'havia llegit cap novel·la.

La prosa és lineal i costa d'arrencar. A mesura que Irving va presentant els personatges, veus que són estrambòtics i protagonistes de situacions peculiars. Al  meu entendre, molt americanes i allunyades de la nostra visió més europeista de les circumstàncies.

Si no hagués estat que m'esperava la posada en comú de la seva lectura, potser l'hagués deixat a la meitat. Ara però, això és molt subjetiu i en el fons m'alegro de no haver-me decidit per aquesta opció, ja que com he dit al començament, la intenció de l'autor de fer crítica d'uns mitjans de comunicació que es basen només en els "reality shows", m'ha fet interessar en acabar la lectura.

Hi ha algún capítol, sobre la vida del personatge d'el metge cirurgià especialista en transplantaments de mans, que mentres el llegia, em semblava que era per omplir el relat, però al final entens els motius del perquè l'autor s'ha allargat amb el tema, amb una reflexió interessant d'aquest professional als seus alumnes de la facultat de medicina de Harward, sobre el "fracàs professional".

De totes maneres el llibre és per explicar-nos com un presentador d'èxit de programes televisius de "reality shows" de màxima audiència,  li és arrancada una mà per una mossegada de lleó, fent un reportatge en directe. Atesa la seva personalitat desdibuixada, les seves relacions personals amb les dones el porta a una situació límit de la qual se'n vol sortir.

El que he trobat interessant, són els agraïments finals els quals van ajudar a l'autor a inspirar la realització d'aquesta complexa obra. Un detall que val la pena no passar per alt.

***


dissabte, 10 de novembre del 2012

Moment històric

Caram! Obro la finestra i apareix l'estelada al davant. La Carme ha canviat la quadribarrada per l'estelada. Ja en veig cinc al carrer. Això s'anima! Només portem tres dies de campanya i van apareixent. Penso que podrem decidir obertament ben aviat i no podem deixar-ho refredar. Tinc una amiga a la qual li havien concedit un viatge de l'Imserso el dia 23 i ha renunciat per no deixar d'anar a les urnes el dia 25 i això que és jubilada com jo i tampoc té por a quedar-se sense pensió. El poble volem dir la nostra. Serà un dia important. Els canvis engresquen i qui més qui menys, en tenim ganes!

Aquesta campanya ens motiva a seguir als candidats com mai ho havíem fet. Ens fan riure moltes bajenades i sembla impossible que no vegin que quan més gruixudes les diuen, més ganes de portar la contrària tenim el poble. Moltes pors s'han reduït i els canvis experimentats pels escèptics són espectaculars. Ens ha vingut tot tant ràpid que moltes vegades ens supera! És un moment històric! Aprofitem-ho!

***
 

dijous, 8 de novembre del 2012

Observacions matineres

Si no hagués estat pels nostres protectors de la salut, els quals ens citen en hores matineres, no hagués pogut observar el centre de la ciutat a quarts de deu del matí, d'un dia qualsevol. L'eixample barceloní ben assortit de botigues de tota mena, ens dóna la benvinguda. Sóm pocs els vianants a aquesta hora. Els treballadors ja estan al seu lloc habitual, i els que circulem com jo amb ganes d'aprofitar l'avinentesa, ens embadalim amb qualsevol cosa com el lleó esperant la seva presa.

No porto la càmera, però la foto que m'ajuda a configurar aquest apunt, l'he fet amb el mòbil. No massa bona però si que m'ha sorprès poder-la captar, atès que feia anys que no havia vist en plena ciutat aquesta icona del nostre servei de correus.

He comprovat que en el metro la lectura encara supera als que es distreuen amb l'Iphone. Quatre seients ocupats, dos Iphone + un llibre electrònic + un llibre en paper. Al davant, quatre seients ocupats, un Iphone + un lector de revista + un llibre en paper + un badoc. Ja no era l'hora d'entrar a treballar, però l'afluència de públic era com sempre ben considerable. Al metro no hi ha tants tafaners com al bus. No és tant divertit mirar per les finestres, tot és fosc i negre, i per això els usuaris ens distreiem com podem. A mí m'agrada observar a la gent, m'ho passo bé i més quan els trajectes són curtets. En la meva època laboral havia llegit força en el metro, ja que no tenia totes les hores del món per fer-ho en un altre indret, ara però, començo a tenir més temps i per això m'aprofito de practicar aquest esport de l'observació, el qual trobo fascinant i recomanable!

També he pogut comprovar la quantitat de senyores que circulen amb bus. Els busos van força plens de jubilades a aquestes hores les quals suposo que fan activitats diverses amunt i avall. Aquí si que l'efecte tafaner és d'un 90%. El 10% restant són les converses bis a bis, de tant en tant però algún mòbil sona per assabentar-nos de la vida de molta gent.

Ja hi han els llums de Nadal instal·lats però apagats en els carrers principals. D'un any per l'altre no recordo els dissenys, però si que he vist aquells plafons plans que una vegada il·luminats amb colors cridaners, semblen la Feria de Sevilla amb plena activitat. Lamento aquesta manca de creativitat, i més a una ciutat que diuen que és la ciutat del disseny. Penso que hi pot haver il·luminació amb Leds una mica més atractiva malgrat la crisi. Que hi farem!

I després d'aquest passeig, m'he sentit com una enquestadora abans de les eleccions, donant possibles estadístiques de comportament de la gent que compartim espais a la via pública.

***

dissabte, 3 de novembre del 2012

Tardor a la Segarra i al Solsonès


La llar de foc ben encesa pels nostres bonc amics acollidors, ens esperava la vigilia de Tots Sants a la població de Torà on ben assortits de moniatos, castanyes, panellets i Mistela, varem aterrar amb d'altres amics, per passar-hi la vetllada que ens ocupa. El fred es feia sentir però la il·lusió de trobar una bona casa calenteta en un poble medieval per passar-hi la nit, i celebrar la tradició, ens va revifar amb força i ben carregats d'avituallament calòric, ens hi varem presentar.

La reunió en bona companyia no té desperdici. Parlant i menjant,  sen's va fer ben de matinada.

L'endemà el sol tardoral lluïa escolant-se per les finestres, i amb un bona coca de poble i cafès en llet, ens varem treure la son que encara no volia desaparèixer de les nostres cares.

Varem aprofitar el matí fent una mica de turisme per la contrada, on la tardor es deixava veure i sentir. Els camps començaven a verdejar i els arbres a groguejar, també la fresca matinera ens obligava a mouren's, la qual cosa va permetre que ens arribessim al Santuari del Miracle que en el nostre cas, amb "mea culpa" no hi havíem estat mai.

Aquest Santuari benedictí regentat per quatre monjos de l'Abadia de Montserrat, al bell mig de la natura solsonenca, és un espai de força interès patrimonial i espiritual. La nostra sorpresa va ser, retrobar-nos amb el nostre bon amic Jordi  C. el monjo que va ser testimoni del nostre casori i que també varem retrobar anys enrera en una visita també al Monestir de Cuixà. Després de forces alegrois i abraçades, ens va fer la gentilesa de passejar-nos per l'interior de les dependències i mostrar-nos les belleses dels quals en tenen la custòdia.


El dinar en una masia del territori de "Les Masies", va culminar l'estada de la nostra visita llampec a un  territori el qual no tenim massa explorat, però que és una part de la nostra terra tant diversa i peculiar que tenim i que val la pena d'escapar-s'hi.

Com deien els antics celtes, ha començat l'època de la foscor. Després de les collites cal arreplegar-se en els caus respectius i esperar que la natura torni a desvetllar-se de la dormició, per fruir-ne una vegada més del seu despertar.

 

***

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Piulades i piuladisses

Som a la tardor i les piulades generen entusiasme. Sóc nova a Twitter. Les eines 2.0 les tenim per fer-les servir per quan un creu que li són de profit que és el que ara m'ha fet entrar-hi. Tenim tanta informació sobre els fets polítics que estem vivint d'una manera accelerada, que rebre aquestes piuladisses són realment estimulants. Malauradament no tinc gaires seguidors, però aixó no descarta que de tant en tant generi alguna piulada retuitant algun tema que em sembli interessant.

Així com el facebook personalment el trobo una mica de "revistes del cor", en llenguatge col·loquial,  pel que respecta a la informació exhibidora que molta gent "penja" de la seva vida i miracles, que no acabo d'entendre, i en el qual no m'hi trobareu de moment, el Twitter el trobo més interessant pel que com he dit, t'arriba informació de primera mà escollint bé la font que interessa, a més dels hasthtag que es creen, alguns dels quals, veritablement divertits.

Aquestes eines i les que aniran sortint, són per poder triar el teu mitjà de comunicació que més s'adapti als teus interessos i el dret a decidir també el tenim a la xarxa. Tot això és bo si se sap utilizar-ho sense voler acaparar-ho tot, ja que pot ser una gran bogeria!

Em va agradar una piulada de fa uns dies, la qual comparava de quina manera quedaria España (con ñ) sense Catalunya, amb la "poma d'Apple", la qual he aprofitat per decorar una mica més aquest apunt .

I aprofitant que parlo de piulades, ahir em va tornar el tallarol al balcó. Ja feia dies que tenia l'esquer posat en forma de molletes de galeta, hum!!!! que bo!! ....i ha picat.!



***

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Amalgama de cultures

Tercer i quart dia de classe del taller: Història de Catalunya a través de l'art.

L'interès que m'ha portat a fer aquest taller, és per conèixer les transicions culturals de les diverses migracions dels col·lectius que han arribat al nostre país al llarg dels més de 2000 anys d'història. Els segles ens determinen els imperis concrets, però les transicions són importants respecte a l'art.

Els grecs van ser poseïdors d'un alt nivell cultural, ens van aportar el seu bagatge intel·lectual i arquitectònic el qual els romans van anar transformant amb millores substancials de vies de comunicació i aglutinant coneixements de diferents llocs d'Europa que conquerien. Ens van deixar grans obres arquitectòniques i la seva organització i jerarquització de l'Imperi. La seva desfeta però va arribar per les moltes intrigues de poder que van anar succeint i que va culminar amb la divisió d'Orient i Occident.

Roma i Constantinoble van ser les dues capitals segregades de l'Imperi, i que el cristianisme va ser determinant a orient amb l'art bizantí, el qual, va beure de l'art oriental amb mosaics de figures estàtiques plenes de contingut il·lustratiu de fets cotidians i religiosos. Una mostra de la influència de Bizanci la tenim a les nostres terres en aquest frontal d'altar d'Avià, datat cap el 1200, que resta actualment en el MNAC. La posició de Maria és clarament d'aquesta influència.


Els pobles germànics es van anar introduint en les terres de l'Imperi. Eren gent forta i guerrera i en el segle V van entrar a Roma, i van seguir introduint-se a la península ibèrica pels Pirineus, els quals van adquirir part de la cultura romana i van barrejar el cristianisme amb la seva pròpia cultura implantant el sistema feudal o edat mitjana.

 L'art visigòtic entre els segles V i VIII, fa una transició de l'art romà al paleocristià amb influència bizantina. Les esglèsies de Terrassa en son un clar exemple.


En època visigòtica i següents, l'analfabetisme dins el poble era total i les jerarquies, per mitjà de l'art pictòric que va anant evolucionant cap a l'art pre-romànic, describia més el missatge "que volien transmetre" que "com ho volien transmetre".

Després d'un periode de transició que provenia de l'art bizantí, el romànic a Catalunya es va anar desenvolupant entre els segles XI i XIII. Les seves empremtes les trobem per tot el territori en formes arquitectòniques de gran bellesa, d'inspiració romana amb esglésies d'influència llombarda amb campanars quadrats i àbsis amb arcs de mitja punta.

 


 Els frescos pictòrics reben la influència també de Bizanci.



Coincidint amb aquesta expansió, en els segles VIII i IX l'Imperi Carolingi anirà creant els comtats catalans a la frontera dels Pirineus amb el nom de la Marca Hispànica, que van ser els predecessors dels comtes catalans, originaris de la dinastia carolíngia, els quals frenarien l'expandiment de l'Islam que venien anexionant territoris des de la mort de Mahoma l'any 632.

Aquells pobles eren d'un gran refinament cultural, experts en matemàtiques, arts artístiques, escriptura, etc. i contrastaven amb els pobles que trobaven a la península els quals els seus objectius eren les lluites territorials constants, la religió i la repoblació de les terres que anaven conquistant. L'Església des dels monestirs va ser compiladora de les cròniques i també ajudava amb contractes de vasallatge a donar assistència jurídica a la població i al seu feu.



Un dels comtes catalans que els historiadors ens han fet arribar més les seves gestes, va ser Jofre o Guifré "el Pilós", nomenat pels reis francs per repoblar la vall del Ter, va ser l'iniciador de la dinastia dels Comtes de Barcelona, amb la creació de monestirs per difondre el cristianisme per anar conquistant les terres dels àrabs. El seu fill va ser el primer abad del Monestir de Ripoll i la seva filla abadessa del monestir femení de Sant Joan de les Abadesses, dos exemples d'arquitectura romànica del nostre país de gran prestigi.

Ripoll

Sant Joan de les Abadesses

I amb força diàleg politico-cultural de diverses tendències, vam acabar la classe, esperant el proper dia continuar amb la llegenda del possible origen de les barres catalanes atorgat pel rei dels francs damunt l'escut del Comte de Barcelona, Guifré el Pilós.

Va ser una experiència dialèctica per no oblidar.

***