Gats i cervesa

Bohumil Hrabal va ser un escriptor el qual sempre m'ha interessat i no em cansa rellegir les seves obres amb una certa asiduïtat. Em pregunto:

-Serà potser que la ironia amb la qual s'expressa en els seus relats no passa mai de moda?
-O potser és el surrealisme literari que fa servir, que marca una diferència amb d'altres escriptors?
-O també potser que els personatges que presenta són festius, donant un caràcter popular i fantàstic?
-I serà potser que els petits plaers cotidians que sempre ens agraden, ens els presenta amb una gran dosi de llibertat personal?

Les seves balades, contes i estils de vida que ens mostra, són fruit de la ment d'una persona polifacètica que va haver de conviure amb règims totalitaris de tots els colors i de totes les tendències. No en va, va començar  a escriure a prop del mig segle de vida, i potser aquestes vivències que ofereix en els seus escrits, són un cant a la llibertat esperada, tants anys retinguda en el seu intel·lecte.

El cas es que considero que és un escriptor d'una generació d'intel·lectuals, que van emergir del centre d'europa amb una forta dosi de filosofia personal i d'alliberament, que van haver de soportar represàlies d'un régim que coartava les llibertats de fets i de pensament.

Les seves obres van ser extensament traduïdes, i en català he rellegit aquesta edició que és de l'any 1991 admirablement traduïda per Monika Zgustova. El relat va ser escrit el 1976, i ens presenta a través de les peripècies d'una parella que regenta una cerveseria i de la gent que gira al seu voltant, la vida en una petita ciutat de Bohèmia.

He sabut que el títol original és Postriziny i a l'any 1980 el cineasta txec Jirí Menzel la va portar a la pantalla, i va competir al 38è. Festival internacional de Venècia l'any 1981. Sembla que alguns dels personatges de la novel·la estan inspirats en familiars de l'autor, i moltes de les anècdotes de l'oncle Pepet que protagonitza gran part del llibre, van exercir gran influència en l'obra literaria de Hrabal.

Les narracions que he llegit de Hrabal, sempre són en primera persona i els seus personatges una mica extravagants i divertits, amb un gran sentit de la llibertat que no els importa experimentar determinades situacions que es presenten en la vida cotidiana. Els gats i la cervesa són elements recurrents en la seva obra.

La prosa és excel·lent i el lector es troba immers en un univers irracional, a vegades caòtic evidentment surrealista.

Potser és la tercera vegada que el llegeixo, però m'ha vingut de gust fer-ho després d'haver llegit la darrera adquisició per regalar en aquestes Festes:

és evident que abans de regalar-lo he caigut en la tentació de llegir-lo. Va ser escrit l'any 1986 a Suïssa, i la traducció al català també amb grau d'exel·lència, per la mateixa traductora Monika Zgustova.  L'edició però és molt recent, octubre del 2016, i el vaig descobrir tafanejant a la llibreria Atzavara. Els gats i la cervesa són els elements recurrents en la seva obra.

És una balada de gats fascinant, també explicat en primera persona, aquesta vegada és el mateix escriptor el personatge principal, el qual ens diu que no és gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. 

És un relat que comença amb un grau de tendresa excepcional però que es va transformant en un relat angoixant pel lector, i accidentat pel protagonista. Hi han alguns moments d'una cruesa ben patent.

El valor literari d'aquest escrit és exquisit, com tota l'obra de Hrabal, amb una corrosiva ironia sense oblidar alguns moments inquietants i despietats, que suposen pel lector una cert neguit.

Amb tot, és una reflexió sobre prendre mesures no desitjades, però que el ser humà no té més remei que afrontar. Una barreja de sentiments no exents de culpabilitat i que sempre es pot trobar una justificació als seus actes.

Hi ha una frase de les que hauria subratllat si el llibre hagués estat meu, en la que que l'autor es compara amb un conillet:

Jo em sentia com aquell conillet, perquè a mi també moltes vegades a la vida m'havien jutjat per coses que no havia fet, m'havien jutjat pel sol fet d'existir i de gaudir rient; això, el fet de riure a cor que vols, la gent no m'ho perdonava mai, i no em van perdonar ni el fet de tenir bona salut i estar de bon humor; tampoc no em perdonaven que m'agradés la cervesa i que em prengués la vida de la mateixa manera com se la prenien Charlot i Harold Lloyd; per tot plegat eren molts els que s'afanyaven a jutjar-me.

Un bon raonament.

Agraeixo a Galaxia Gutenberg l'edició d'aquesta petita obra, i amb la bona traducció a la nostra llengua amb la que s'ha dut a terme.

***

Cinema: Jo he servit al rei d'Anglaterra

Ahir varem tornar al cinema, aprofitant la tarda calorosa i la manca de públic a les sales, per poder gaudir de la pel·licula: “Jo he servit al rei d’Anglaterra” (vegeu aquí).

Aquesta vegada he encertat haver llegit el llibre abans que veure el film, ja que sempre que ho faig a la inversa, és desastrós, ja que el plaer de llegir és fer volar la imaginació i fer-ho després de veure la versió al cinema, sempre tens a la ment les imatges que has vist projectades. M’ho vaig passar molt bé llegint la novel·la de Bohumil Hrabal, precisament no fa gaire temps.

Estic totalment d’acord amb el comentarista del Diari AVUI , “Desclot”, de que celebrem l’estrena d’aquesta pel·licula, molt ben lograda i a més després de que el llibre en aquests moments sembla que està exhaurit. Esperem que ara hi hagi alguna altra editorial que s’animi a reeditar-lo. (vegeu aquí)

La meva sèrie predilecta televisiva de tots els temps ha estat aquesta:. “Retorno a Brideshead”, (vegeu aquí) també versionada de la novel·la del mateix títol de Evelyn Waugh, i protagonitzada per un jove Jeremy Irons.

L'he vist sencera un mínim de quatre vegades. Una d’elles l’any 1992 durant els Jocs olímpics de Barcelona, que estàvem de vacances a la Vall d’Aran i una cadena televisiva la va reposar. Precisament vaig llegir la novel·la després d’haver vist la sèrie i per això faig constar que va ser un fracàs. La imaginació no vola al teu aire, sino que està veient la pel·licula continuament. Per això no sóc partidària de llegir els llibres després d’haver-ne vist la versió cinematogràfica. Ja estic esperant en “candeletes” la pel·lícula que estrenaran a la tardor a la pantalla gran, amb nous actors anglesos, i espero que no em defraudarà, ja que me la conec de memòria. (vegeu aquí)

Un altre llibre que vaig llegir després d’haver vist el film, va ser “Los puentes de Madison”, (vegeu aquí) basat també en la novela de Robert James Waller, i també em va passar el mateix, només m’imaginava en Clint Eastwood i la Meryl Streep. Si més no, aconsello llegir els llibres abans de veure les versions de cinema.

Un film que no em va agradar, va ser “La noia de la Perla” també basat en la novel·la del mateix nom de Tracy Chevalier

Només la salvava els quadres plàstics representant la pintura de Johannes Veermer.

El llibre molt ben escrit, descriu molt ben documentat, la societat holandesa del segle XVII, amb les classes socials molt ben delimitades. Crec que la pel·licula no va estar l’alçada.de la novel·la.

Parlant de “perles”, ens pensavem que en aquest mes d’agost no en trobariem, però de moment, en un parell de dies hem obert dues ostres cinematogràfiques i n’hem descobert.