dimecres, 29 de setembre del 2010

29-S, Paral·lelismes i cites

La VAGA GENERAL d'avui em recorda les Setmanes Santes de la nostra infantesa en que quan posaves la ràdio, només emetia  música clàssica, com avui en les televisions, els documentalistes han tret la pols de les gravacions dels Concerts al Palau, trencats per la difusió d'algun noticiari sobre el seguiment de la vaga, i la retransmissió en directe del Parlament espanyol en que els polítics fan el seu paper cotidià.
 Red Balloons, per Jakob Esben H. ©
 
Les actuals processons de piquets de vaguistes que des de la matinada omplen els carrers per esbrinar quí ha tingut la gosadia d'anar a la feina  en un dia com aquest i informar-los sense violència, que avui "no toca" treballar, em recorden també les processons que veiem desfilar volguéssis o no pels nostres carrers i places.

El meu barri està en plena activitat. Tothom treballa com sempre, Bancs, supermercats, restaurants etc. Les petites botigues dels comerciants  colombians i pakistanesos estàn des de primera hora amb les persianes enlaire. Aquesta gent que obren diumenges i festius, no crec que ningú els vagi a incordiar, ja que gràcies al seu treball d'hores i hores al taulell, ens són de gran utilitat als veïns que sempre ens descuidem de comprar algun producte en els nostres proveïdors habituals, això si, els que han d'agafar transport públic per tornar a casa, avui excepcionalment tancaran a la tarda una mica abans.

És la primera vegada que no haig de pendre cap decisió sobre una vaga general. Gairebé em sembla impossible, després de més de 50 anys de vida laboral.

I com va dir sàviament dies enrera en una entrevista el poeta Joan Margarit, arriba un moment en que t'agrada veure transcórrer la ciutat davant teu,  enlloc de immiscuir-se en la seva quotidianeitat.

***

dissabte, 25 de setembre del 2010

Celebrant la tardor


Celebrant la tardor i avançant-nos un dia a les Jornades Europees del Patrimoni de Catalunya les quals promouen activitats als pobles i ciutats del nostre territori, els dies 24, 25 i 26 de setembre, hem visitat el Reial Monestir de Santes Creus que no ho havíem fet almenys des de fa més de vint anys.
 
Feia uns cinc dies que s'havía acabat d'enllestir la restauració de les tombes reials amb l'aixecament i estudi del cos de Pere el Gran, el sepulcre del qual per sort no havía estat profanat i que sembla que ha servit als científics per conèixer més la vida del segle XIII, encara que sembli mentida, i de com podia haver estat el rostre del monarca, segons varem poder veure en el documental que va emetre TV3 fa uns dies.



Les millores que hem trobat han estat substancials ja que, si no recordo malament, crec que només es visitaven els claustres, els dormitoris i poca cosa més.
   
 



A la galeria nord del claustre varem observar els capitells que com tants d'altres no tenen desperdici. La majoria d'imatges pertanyen a personatges fantàstics o mitològics com les harpies -esculpides amb cap de dona i cos d'ocell- o els "homnes verds". També s'hi troben monstres alats amb llargues barbes i cares humanes. Les representacions d'animals mostren porcs menjant glans, simis, òlibes i ocells rapinyaires.

 

Actualment es pot passejar lliurament també per les estàncies primitives situades justament al darrera del Monestir, així com l'auster cementiri del segles XII-XIX, reflex de l'austeritat i senzillesa de la reforma monàstica cistercenca, l'únic símbol que el presideix és una gran creu de pedra que acollia als difunts.




Enguany el Reial Monestir de Santes Creus celebra el 850è. aniversari del seu establiment en terres del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp). L'any 1160 a la vall mitjana del Gaià, Guerau Alamany de Cervelló i Guillem de Montagut van oferir a la comunitat cirstercense aquestes terres recentment conquerides a l'Islam perquè la zona reunia els condicionants adequats per aquest esperit i així s'establiren estrets lligams entre el monestir i llinatges nobiliaris de renom. Aquest vincle va arribar a la Corona i l'abat Bernat Calbó mantingué una fructífera amistat amb el rei Jaume I i després l'abat Gener va aconseguir atreure el favor de Pere el Gran. Després  comptà amb el mecenatge i la protecció de rei Jaume el Just i la reina Blanca d'Anjou. Ambdós foren enterrats en un dels dos magnifics monuments funeraris del creuer de l'Església i en l'altre, una joia arquitectectònica i artística hi reposa el rei Pere el Gran.


El Palau Reial encetà la seva construcció per iniciativa del rei Pere el Gran, però l'acabament data de l'any 1310. En l'època de Pere el Cerimoniós es van iniciar un seguit d'intervencions i ampliacions de mans d'alguns abats, amb l'objectiu de transformar la residència en palau abacial. No el vam visitar per dins però si la seva entrada que em va recordar les entrades dels palaus que tenim a Barcelona al carrer de Montcada, és a dir, un pati a cel obert, una escala d'accés i una galeria superior amb les estances articulades entorn seu. La galeria amb un seguit d'arcades sostingudes per esveltes columnes. La barana conté unes decoracions figuratives que representen animals. Tota l'estructura és la pròpia dels palaus d'època medieval.

I per acabar uns mosaics que embellien les estances de la sala de recepcions o de saló del tinell, que amb els anys va perdre la seva funció i al cap dels segles fou convertida en el refetor. Segles XVII-XVIII.



 


A la sortida varem coincidir amb tres parelles de gallecs que estaven visitant també el Monestir, amb els que varem intercanviar algunes paraules fent referència al ric Patrimoni de Galícia que precisament feia pocs dies que havíem visitat. 



***

divendres, 17 de setembre del 2010

Qüestions publicitàries


Darrerament em passa una cosa ben estranya. Hi ha anuncis de la televisió que no entenc.

No acostumo a veure'n gaires d'anuncis, ja que com la majoria de persones, quan es tallen les emissions per la publicitat, aprofito per fer feines domèstiques fins que la connexió amb el programa torna a iniciar-se. De totes maneres, desenganyem-nos, sempre n'hi ha algún i més quan el veus per primera vegada, que tens curiositat de contemplar i més quan hi surt algun personatge conegut o també, si n'hi ha algún d'encertat per la seva comicitat.

Això de no entendre'ls em fa ràbia, i fa que una altra vegada intenti fixar-m'hi a veure si el capto. Aleshores penso que potser és que els publicistes ho fan expressament perquè la temptació de fugir de pantalla sigui les menys vegades possible, i així aconseguir les fites que es proposen perquè el públic es vagi mantenint fidel a la cadena.

Després d'haver tingut l'oportunitat aquest estiu de veure la sèrie americana "Mad Men" la qual ha guanyat tres Globus d'or i 9 premis Emmy a la millor sèrie dramàtica, l'ambient de la qual gira a l'entorn del món de la publicitat, (que per cert recomano des d'aquí veure-la pel seu estil que reflecteix molt bé l'època viscuda en la dècada dels 60), em crec totes les estratègies que es puguin utilitzar a nivell publicitari.

Això és com quan vas amb bus per la ciutat i veus els edificis en procés d'arranjament tapats amb els corresponents enbolcalls, els quals són aprofitats per posar-hi tot tipus d'anuncis i que encara que no vulguis els ulls se te n'hi van. Dies enrera al cap de munt de les Rambles de Barcelona, a la mateixa entrada del metro, un munt de turistes fotografiava el gran cartell dels futbolistes guanyadors del mundial (els nostres) com si fos la façana de la mateixa Catedral.

Ara però, això de no entendre determinats anuncis, em fa pensar, si senyor... Li passarà a més gent?

***

diumenge, 12 de setembre del 2010

Per camins xacobeos

No, no hem fet cap camí a Santiago, però si que hem vist molts peregrins que el feien i fins i tot a la ciutat de Lugo, hem parlat amb dues valentes peregrines canadenques que pretenien fer 100 kms. i que no eren massa joves.

Tres vegades he estat a la ciutat de Santiago i no precisament en anys xacobeos. No ens agraden les multituds i tal com va dir en Gonzalo de Berceo, "todos somos romeros que camino andamos", i això és el que anem fent dia a dia en la nostra vida.

Podem dir que ja coneixem bona part de Galícia. Ens faltaven les províncies de Lugo i Ourense, que és per on ens hem bellugat durant 10 dies.

Des del nostre "camp d'operacions turístiques i culturals" de O Carballiño, lloc emblemàtic del "pulpo à feira", ( que per cert el poble mereix amb escreix aquesta qualificació), hem visitat la Ribeira Sacra, que contè un gran patrimoni d'esglésies romàniques, i Monestirs de diversos estils arquitectònics, alguns dels quals ara són Paradors Nacionals, però que es pot entrar a visitar-los sense cap compromís. La capital és Montforte de Lemos.


També ens ha agradat Ribadavia, capital del vi de Ribeiro, poble interessant pel seu passat semita, i des d'on passaven d'amagat molt jueus fugits d'Europa per dirigir-se a Porto (Portugal) per embarcar-se cap al continent americà.


El poble de Sant Estevo de Cea el teniem a prop i varem poder veure els antics forns de pa, que actualment té denominació d'origen com a "Pan de Cea", un pa molt apreciat, pastat amb farina gallega de color torrat, que es conserva molts dies i no perd la seva gran qualitat.

Hem passejat en catamarà pel "Cañón del Sil" i observat després el recorregut del riu encaixonat entre muntanyes des dels miradors que des d'una carretera aèria el va resseguint.


Per descomptat no hem oblidat les capitals: Ourense i Lugo. Aquesta darrera d'una gran força històrica per les seves ben conservades muralles romanes, que per casualitat no van ser enderrocades gràcies a uns militars que s'hi van oposar al·legant que potser encara podrien fer algun servei.



El darrer dia amb un temps esplèndid, vam veure a San Cibran de Lás el castro LANSBRICAE, nom que apareix en una inscripció trobada en les excavacions que van començar entre 1922 i 1925. Aquesta important troballa és l'arquetip de castro de la cultura celta dels segles I-II a.c. fins a I-II d.c. coincident amb la romanització del N.W. peninsular.



Han estat deu dies molt ben aprofitats. Hem conegut una mica més la idiosincràsia del poble gallec, degustant també els productes d'un país el qual ha estat sempre menystingut pels poders polítics de totes les èpoques i que potser ara ja comencen a ser més valorats. També estan lluitant per la llengua que fins l'any 1970 la Real Academia Gallega no va publicar les normes ortogràfiques i actualment encara l' ensenyament escolar està en un 50% respecte al castellà.
Evidentment no anem bé. Fins quan una altra Renaixença i un altre Rexurdimiento?.



***