dilluns, 31 de març del 2014

Girona aimada

Girona es mereix una visita de més durada que la que vam fer en una jornada.

Feia anys que no trepitjàvem aquesta ciutat i realment considero que dia a dia és digna d'un calificatiu de notable. La ciutat vella amb els seus edificis austers i emblemàtics quan es pot visitar sense festes tradicionals que els puguin eclipsar, llueixen esplèndidament mostrant les pedres antigues i noves que els seus habitants han sabut conservar per gaudi dels visitants que de tant en tant ens acostem per contemplar-les.

La Catedral de Santa Maria amb els seus tres estils barrejats, i al capdamunt de la ciutat, on la Història ens diu que també va servir de mesquita durant l'ocupació musulmana, i on previament els romans van fer seva ocupant el lloc estratègic de l'assentament de Gerunda, es força visible des dels punts alts de la vila, mostrant un conjunt de postal, juntament amb la Basílica parroquial de Sant Fèlix.

El dia no ens va acompanyar massa, malgrat que la pluja no hi va ser present, però els colors de les cases al costat del riu Onyar, amb les seves diferents tonalitats d'ocres i blaus, encara donaven aquell to que qualsevol pintor haria pogut una vegada més, reproduir.


La novetat per nosaltres va ser el Museu dels jueus al barri del Call el qual m'agradaria tornar a visitar, atès que també mereix una estada més extensa degut a la gran informació que mostra de la vida dels jueus a la ciutat abans de la seva expulsió. La joia de la corona va ser veure la recent troballa dels banys jueus per us femení, dins del recinte annex al museu. Nosaltres havíem vist els de Sicília, i ara aprofitant la visita, hem coincidit amb els de Girona, els quals teníem força interès per veure'ls.



També va ser interessant la visita al Museu d'Arqueologia de Girona ubicat a l'antic Monestir de Sant Pere de Galligants, el qual acull l'exposició temporal itinerant "Història d'un naufragi", de peces trobades en el vaixell enfonsat a la desembocadura de l'Ebre, procedent del conflicte bèlic de la "Guerra del francès" entre francesos i anglesos. La visita ens va ser comentada pel propi Director del Museu. Per casualitat fa una setmana varem visitar la desembocadura del Delta i la noia que portava l'embarcació també ens va fer esment d'aquesta troballa i es queixava de que aquests objectes no es poguessin quedar a les terres de l'Ebre. Vaig aprofitar l'avinentesa per preguntar al Director, quines intencions tenien després de que l'exposició hagués voltat per diferents indrets, ja que els habitants de les terres del sur reclamaven les peces. Doncs les seves paraules em van animar, atès que ja tenen contactes amb el municipi de Deltebre, per ubicar-hi aquestes restes ja que han de ser conservades en unes determinades condicions. La curiositat és que dins les dependencies del capità, hi havíen unes ampolles de vi, una de les quals plena de vi Fondillón, en bon estat de conservació, i que el mateix Director havía provat.



I després d'un dia de visites força interessants, varem agafar rumb, mai tant ben dit, direcció 100 kms. sud, cap a casa.

***



dimecres, 12 de març del 2014

Patrimoni Modernista


No és el mateix veure l'Hospital de Sant Pau acompanyant malalts, com veure'l amb ulls de tafaner per descobrir tot el que s'ha recuperat durant la seva restauració.

Durant uns anys m'hi vaig passar moltes estones esperant resultats i proves per ingressos hospitalaris de la meva mare a urgències, a quí havíem de portar amb una certa asiduïtat en els seus darrers anys, i puc assegurar que aleshores no tenia esma de mirar enlaire, malgrat que coneixia mots racons i sabia que estava en un lloc emblemàtic.


Ara n'he pogut gaudir plàcidament d'aquesta contemplació, i hem aprofitat les "portes obertes" per no haver de pagar ben aviat l'import d'una entrada que es preveu una mica elevada, la qual cosa trobo força injust pels catalans, la majoria dels quals hem utilitzat aquestes instal·lacions en època hospitalària. Penso que les rutes modernistes de les nostres ciutats, els catalans hauriem de poder-les fer a preus raonables i fossin els turistes els que ajudessin a conservar-les amb les seves aportacions. Quan visitem altres indrets d'Europa, els forasters hem d'ajudar també a mantenir els seus patrimonis amb les nostres contribucions, ignoro si els habitants del lloc tenen avantatges en les seves visites la qual cosa no m'extranyaria en absolut.

Amb tot val la pena fer una escapada al recinte que malgrat les cues que diuen es produeixen, si es pot, es busca una hora intempestiva com hem fet nosaltres, just a l'hora de dinar, i es pot entrar i sortir les vegades que un vulgui sense empentes.

Dit això, penso que tenim un Patrimoni Modernista de gran qualitat i val la pena que les nostres institucions facin el possible per conservar-lo, els nostres descendents ho agrairan.

Per veure més fotografies, enllaceu a SorroBloc.




*** 

dilluns, 10 de març del 2014

Literatura molt nostra

He llegit tres novel·les de la Sílvia Soler i continúa agradant-me la seva manera d'explicar el pas de la vida. L'estiu que comença també és la història de dues famílies que durant 50 anys han estat vinculades per una amistad de dues dones que van compartir  la il·lusió d'infantar paral·lelament dues criatures, les quals durant aquests cinquanta anys la vida transcorre al seu voltant.

L'ambient que descriu la Sílvia Soler en les seves històries, em recorda moltíssim les novel·les de la Mercè Rodoreda, i crec que ha rebut molt la seva influència. Les cases amb els seus jardins, les flors, les famílies gaudint d'aquests espais, els problemes familiars i personals i els desitjos de llibertat que els personatges van adquirint a cada moment. Al meu parer, la Sílvia és la Mercè Rodoreda del segle XXI.

L'estiu que comença es una novel·la molt nostra, d'una manera de ser molt nostra, de commemoracions molt nostres, de festes i tradicions també molt nostres, amb la qual podem identificar-nos a nivell familiar amb els ambients molt nostres i gaudir d'una cultura i idiosincràcia evidentment molt nostra. La prosa és molt digna la qual et fa gaudir també d'una lectura molt nostra. 

És una novela refrescant, no per l'estiu sino per la frescor que emana de les seves pàgines, la qual cosa fa que el pas del temps vagi transcorreguent plàcidament i dóna impuls al lector perquè arribi a un final, encara que previsible, per camins que la vida no et posa sempre fàcils.

***

diumenge, 9 de març del 2014

Els dies "de"

No sóc massa partidaria dels dies "de", i menys si són de caire comercial, però reconec que els dies "de" de caire reinvidicatiu els accepto per recordar fets i aconteixements i commemorar moviments que en un moment donat de la Història van donar pas internacionalment a les posicions que actualment anem aconseguint, malgrat encara fortes mancances dins del segle XXI.

Ahir el Dia Internacional de la Dona Treballadora va tornar a encapçalar un d'aquests dies "de". Quan sembla haver aconseguit fites importants, ens tornem a trobar reinvidicant algunes posicions que tornen a recular. Les dones tornen a sortir al carrer manifestant-se, reivindicant els seus drets laborals i personals i fent palès de que encara estàn en aquest món.

De totes maneres hi han les dones silencioses que són les que voldria retre homenatge.
Són les dones que per motius familars, no han tingut oportunitats per adquirir uns coneixements que haguéssin omplert la seva vida. Les dones que han hagut o han de cuidar malalts amb una gran dosi de resignació. Les dones que suporten parelles indolents o maltractadores. Les dones que pateixen en silenci els entorns familiars i les actituds d'uns fills poc receptius i agressius. Les dones amb baixa autoestima que no saben o no tenen valor per afrontar situacions que les superen. I així aniria enumerant una i altra vegada, aquestes dones anònimes de la nostra societat que no sempre són vistes amb ulls reinvidicatius.

Aquest és el meu particular homenatge a aquest Dia Internacional de la Dona Treballadora.

***

dissabte, 1 de març del 2014

Blanc i negre

Les grans distàncies recorregudes amb automòbils dónen per molt. És un tema que sempre ha estat inspiració de moltes pel·lícules, i més les americanes atès que és un país que tant el nord com el sud les seves planúries són immenses. En el cas del film recentment estrenat NEBRASKA es dóna aquesta circumstància de compartir un espai de carreteres per aflorar sentiments paterno-filials els quals estaven latents i realment ignorats.

Els estats de Montana i Nebraska petanyents als EE.UU. eren escenaris de moltes de les pel·lícules del llegendari oest americà d'indis i cow-boys, que havíem vist els infants de la dècades dels cinquantes i seixantes del segle XX els diumenges a la tarda. En aquests dos estats és on s'ubica el film NEBRASKA que amb qualitat diferenciada de les que havíem vist fins ara, s'està exhibint en els nostres cinemes.

Per començar, tornem a veure el blanc i negre i els crèdits al començament de la cinta. Els personatges són ciutadans anònims amb problemes cotidians, que en aquest món globalitzat aquests problemes no es diferencien d'un continent a l'altre. La condescendència d'uns fills envers un pare amb un grau de senilitat avançat amb addicció a l'alcohol, fan que l'acostament envers la seva persona sigui d'una magnífica tolerància.

El viatge cap a terres d'on prové la família paterna, és el recorregut de tota la durada del film. Les situacions que genera d'una forta sensibilitat, sorprenen a un fill que descobreix la història d'un pare la qual havia ignorat.

Podem veure una Amèrica la qual coneixem per alguns escriptors nord-americans, de pobles de gent gran a les quals els fills han deixat per anar a buscar indrets millors. Persones avesades a una vida solitària de jubilats entre la televisió i el bar. Pobles de grans extensions de granges de bestiar amb cases de fusta i porxades per veure passar el temps. Sentiments amagats i esperances truncades. Un món que existeix i que val la pena no deixar de costat. Un món que trobem a molts indrets del nostre planeta.


No és un film dramàtic, és un film real amb les seves dosis també d'humor, molt ben estructurat i allunyat de les clàssiques pel·lícules del american way of life.

El film compta amb cinc nominacions als Globus d'Or i amb 6 nominacions als Oscars.



Per acabar, una anècdota divertida. Vam estrenar cinema al barri: Balmes multicines amb 12 sales totes en versió original. Seients comodíssims, tecnologia punta, olor de nou i sonoritat esplèndida. A les set de la tarda d'un dijous, va començar la sessió amb només la nostra presència. TOT PER NOSALTRES. Al començar la projecció van entrar cinc persones més, i així vam estar fins a la paraula FIN. 



***