Barcelona Suites

L'enciclopèdia diu que, en música, la suite és una "composició instrumental formada per una successió de diverses peces -normalment, de característiques contrastades però en la mateixa tonalitat -concebuda per a ser interpretada íntegrament i en l'ordre donat" ... Així s'enceta la Nota editorial d'aquest llibre que no és ni una antologia ni òbviament una obra musical.

Podem gaudir d'un recull de contes escrits per onze autors contemporanis, alguns més coneguts que d'altres, però tots ells d'una qualitat indubtable a nivell creatiu i literari.

Amb aquest volum s'estrena la nova editorial "Univers" per homenatjar la mítica "Biblioteca Univers" que Carles Soldevila va dirigir abans de la guerra des de la Llibreria Catalònia, amb Antoni López-Llausàs com a editor, malauradament desapareguda el 2013, l'ubicació de la qual encara perdura dins nostre.

La intenció de l'Editorial és, també, publicar llibres d'aquí cap al món i del món cap a Catalunya, per això aquest primer volum consta de relats de ficció amb Barcelona com a teló de fons.

Com a lectora de llibres de contes, m'atreveixo a comentar que he trobat força fascinant aquest recull. Desconeixia alguns dels joves autors, força brillants, els quals es mereixen que els llegim, atès que tenen un gran potencial creatiu amb una escriptura moderna i activa que no decau en cap moment, deixant al lector ben desconcertat al finalitzar els relats, i a punt per reflexionar sobre el que acaba de succeir en unes poques pàgines.

Xavier Bosch, Roc Casagran, Natàlia Cerezo, Empar Moliner, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Adrià Pujol Cruells, Jordi Puntí, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler

Tots ells són els creadors d'aquestes onze històries de personatges anònims que conviuen en un mateix espai ciutadà, i que ens mostren diferents maneres de viure en els moments actuals.

***

Literatura molt nostra

He llegit tres novel·les de la Sílvia Soler i continúa agradant-me la seva manera d'explicar el pas de la vida. L'estiu que comença també és la història de dues famílies que durant 50 anys han estat vinculades per una amistad de dues dones que van compartir  la il·lusió d'infantar paral·lelament dues criatures, les quals durant aquests cinquanta anys la vida transcorre al seu voltant.

L'ambient que descriu la Sílvia Soler en les seves històries, em recorda moltíssim les novel·les de la Mercè Rodoreda, i crec que ha rebut molt la seva influència. Les cases amb els seus jardins, les flors, les famílies gaudint d'aquests espais, els problemes familiars i personals i els desitjos de llibertat que els personatges van adquirint a cada moment. Al meu parer, la Sílvia és la Mercè Rodoreda del segle XXI.

L'estiu que comença es una novel·la molt nostra, d'una manera de ser molt nostra, de commemoracions molt nostres, de festes i tradicions també molt nostres, amb la qual podem identificar-nos a nivell familiar amb els ambients molt nostres i gaudir d'una cultura i idiosincràcia evidentment molt nostra. La prosa és molt digna la qual et fa gaudir també d'una lectura molt nostra. 

És una novela refrescant, no per l'estiu sino per la frescor que emana de les seves pàgines, la qual cosa fa que el pas del temps vagi transcorreguent plàcidament i dóna impuls al lector perquè arribi a un final, encara que previsible, per camins que la vida no et posa sempre fàcils.

***

Literatura

Comento els dos llibres que acabo de llegir:

Petons de Diumenge de la Sílvia Soler.
41è Premi Prudenci Bertrana

El dia 28 de març passat, vaig llegir en el blog de l'Espolsada llibres que en aquella llibreria, s'havia fet la presentació del llibre amb l'autora. Entre d'altres vaig deixar el comentari de que acabava de llegir-lo i que ja en faria cinc cèntims en el meu. També va ser comentat en el blog de l'Espolsada el dia 3 de gener d'enguany. No tinc la capacitat anàlitica d'altres blogaires que saben fer comentaris prou extensos de les lectures. Només puc dir que és una bona narració amb uns personatges que tenim a l'abast, de persones que van fent la seva vida amb espectatives que no sempre arriben a terme. Descriu l'època de la post-guerra en que la moral catòlica era vista d'una manera ben peculiar, i que les dones ens havíem d'ingeniar mil i una actituds per no ferir sensibilitats paternes. M'agrada com escriu la Sílvia Soler, i en aquesta novel·la hi ha l'enigma de la persona que periodísticament entrevista al personatge de la Valèria, que va explicant les seves vivències del passat i el present continuament.

L'emplaçament del relat gira al voltant de Barcelona, Torroella de Mongrí, L'Escala, Albons, i algún altre indret de l'Empordà, i fa esment de les escriptores, Caterina Albert i Mercè Rodoreda. El paisatge de la comarca gironina es ben present en el seu imaginari.


En el cafè de la joventut perduda de Patrik Modiano
Premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa 2007

Aquest novel·lista francès, amb el seu relat, ens situa als primers anys seixanta a la bohèmia literària i universitària del París de l'època, recordada per mitjà del seu protagonista Roland. És una història i uns personatges que es passegen pel passat i present en només 138 pàgines del llibre. Desconcerta als que no coneixem la ciutat de París amb una mica de profunditat, per anar seguint el fil de barris i carrers, a més de persones que van sortint relacionades amb els personatges principals. A vegades he hagut d'anar rellegint capítols enrera i endavant per situar-me, ja que és un llibre que s'ha de llegir d'una manera continuada per no perdre el fil del narrador que explica els records en primera persona. És una novel·la que mereix una segona lectura per assaborir-ne els detalls emprats.
Un pensament del protagonista: - Mai no he entès per què...Quan estimes algú de debò, has d'acceptar la seva part de misteri.

***

Mercè, Merceneta

Ahir vam anar Sant Antoni de Calonge per una celebració familiar.

Sempre que visito aquesta població, no puc evitar a recordar-me de la única amiga de l’escola que he tingut, la Mercè.

El seu pare, d’origen valencià, la nomenava “Merceneta”. Ens coneixíem des del quatre anys. Vam ser amigues sempre i anàvem juntes a tot arreu. Fèiem els deures a casa seva. Jo sóc morena i ella era rossa . Se l’emportava la seva tieta a estiuejar a Sant Antoni de Calonge, i jo esperava el retorn a l’escola, el setembre, perquè m’expliqués les seves aventures de platja (atès que jo no em movia de la ciutat) i em describís a les turistes que llavors començaven a arribar timidament a les nostres costes. Em sorprenia quan m’explicava com eren els vestits de bany que portaven, de dues peces! I es passejaven com si res!

El seu pare treballava al cinema “Chile” de Gràcia, i la seva feina era projectar les pel·lícules. Ella, filla única, cada dia anava amb la seva mare a portar-li el sopar, i llavors es quedava a la cabina, veient projeccions, fossin tolerades o no. M’explicava escenes “pujades de to”, (podeu imaginar en aquella època, quan les tisores feien estralls) quin tipus d’escenes! Res de res! També em portava algún tros de celuloide, i ens els guardàvem com un tresor (no us recorda “Cinema Paradiso”?) més o menys igual.

Ens vam fer grans. Es va quedar orfe de mare molt jove i jo vaig estar sempre al seu costat. Es va casar deu anys abans que jo. Vaig veure néixer els seus dos fills. Però va heretar la malaltia terminal de la seva mare i se’n va anar massa jove. No vaig saber mai que la seva malaltia fos incurable. Tampoc he sabut mai més res de la seva família. De totes maneres cada vegada que trepitjo la sorra de Sant Antoni, no deixo de pensar-hi.

Encara guardo una caixeta de fusta que em va portar una vegada, com a record de les seves vacances.

Al Club de lectura ens van donar per llegir el llibre de la Sílvia Soler, “L’arbre de Judes”. Exquisida novel·la que reflexiona sobre el pas del temps en les vides de la Sara i la Teresa, dues velles amigues que han mantingut el contacte, malgrat les diferències que les separen.

Es poden extreure reflexions interessants sobre l’amistat de dues noies