dimarts, 31 de desembre del 2013

L'any que passarà a la Història


Vull felicitar a tothom l'entrada d'aquest any 2014, ple d'incerteses però amb una gran il·lusió col·lectiva.

Ens esperen esdeveniments importants i hem de confiar en les persones que ja van néixer amb voluntad democràtica i són bones coneixedores de la nostra Història. Saben molt bé d'on venim i tenen clar a on volem anar. El poble els hem empès. L'esperança d'aconseguir bones enteses està en peu.


UN BON 2014!


***

divendres, 27 de desembre del 2013

Visita nadalenca no desitjada

virus de la grip
Aquesta bola nadalenca tant bonica en apariència, l'he tinguda com a visita no desitjada els dies previs, durant i després del Nadal. Atès que no ha estat rebuda com ella s'esperava, he tingut la sort que la seva visita ha estat de curta durada malgrat que ha deixat la seva empremta en la meva persona, fastiguejant-me de bon troç. Feia moltíssims anys que no havíem conviscut i per això no recordava les seves malifetes. Desitjo que se n'hagi anat per una bona temporada i no em torni a estimar, ja que el divorci el té assegurat.



Per cert, aquesta altra bola, la vaig confeccionar amb agulles de cap i lluentines fa més de quaranta anys, per adornar per Nadal la làmpada del pis familiar on vaig néixer, la qual vaig poder recuperar. Vaig recordar la seva estructura i aquí us la presento. Penso que té molta semblança a la que m'ha visitat, però aquesta sí que fa companyia, és bonica per dins i per fora, i no m'enganyarà mai amb la seva seducció de colors com l'altra. És senzilla i humil i sempre serà ben rebuda per aquestes dates.

***

dilluns, 16 de desembre del 2013

Nadal 2013

Vull felicitar el Nadal a tots els amics blogaires, que dia rera dia em fan passar tant bones estones amb les seves aportacions.

AMICS QUE TINGUEU UN BON NADAL!



Escolteu-me, descendents de David: ara el Senyor
mateix us donarà un senyal. La noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")

Isaïes: 6,13-14

***


divendres, 13 de desembre del 2013

Dia Històric

Ahir va ser un dia que passarà a la HISTÒRIA. L'estem vivint pas a pas. Hi haurà un abans i un després. Un dia en el qual després de la sorpresa inicial d'una declaració important, no ens va deixar d'estar pendents de les tertúlies en els mitjans; de les notícies procedents de membres del Govern central; de debats i de declaracions i més declaracions. La quotidianeitat va quedar en segon terme. Una etapa que comença i durant onze mesos haurem de seguir-la dia a dia encara que no es vulgui. Uns  esdeveniments que ens semblava impossible que puguéssin arribar a materialitzar-se. Com deia l'Antoni Bassas en termes futbolístics, la prèvia ha finalitzat i ara el partit comença. La pilota anirà de camp propi...., a camp rival..... i viceversa. Ens queda un partit molt llarg, un partit d'onze mesos, patirem, i molt, però hi estem acostumats i després la victòria l'assaborirem.

Els catalans vam estar austriacistes i ara hem de decantar-nos també pel SiSi com s'ha dit en alguna piulada. Ho he trobat molt ocurrent. Així doncs el 2014, serà un any molt important. I nosaltres ho veurem!



***

dissabte, 7 de desembre del 2013

Temps d'Advent

Després de les tempestes ve la calma. I quina calma! L'anticicló ens fa gaudir d'uns dies de primer de desembre molt assoleiats i força mediterranis. La passejada en un dia festiu pel litoral badaloní ens porta al Pont del Petroli. Un indret que encara no coneixíem i per això hem aprofitat aquest temps per anar a donar-li una ullada.

Poca gent, un mar encalmat i un horitzó net amb alguns velers, una matinal que els privilegiats de la costa mediterrània no deixem escapar en un dia com aquest.

La tentació de mullar els peus en aquest mar ens feia pessigolles,  però el sentit comú i la incomoditat per fer-ho ha fet que aquest pensament s'allunyés, i el sentit de la contemplació s'apoderés de la nostra vista.

La fàbrica de l'Anis del Mono davant nostre fa que recordem que estem a Badalona. El mític logo centenari sempre present en la cultura d'aquest licor, i que no mancava mai en les sobretaules festives, ens recorda una cara d'home dins d'un cos de mono que quan erem petits ens feia una mica de basarda.






Quan arribem al pont, veiem reproduïda aquesta figura mítica que ens convida a creuar la porta, ara oberta, per endinsar-nos uns metres al mar i contemplar la immensitat que per nosaltres té la nostra mediterrània. També una placa de reconeixement a la persona de Josep Valls ens dóna la benvinguda.


Comencem a circular pel pont amb la companyia del mar als nostres peus, i a l'arribar al final veiem que hi ha una Estació meteorològica la qual dóna dades contínues de l'estat del temps. També trobem alguns candaus subjectats a les baranes, que estan tant de moda actualment.

De totes maneres els brètols sempre hi són presents. Un poema de Jordi Sarsanedes completament guixat és la imatge negra d'un dia transparent.


















Acabem la passejada amb un bon vermutet a la terrassa del Club Natació Badalona. El jersei fa nosa i ens hem de desabrigar. Tot un luxe!















***

dimecres, 4 de desembre del 2013

Un món irrespirable



Un món irrespirable és el que ens mostra en Serguéi Dovlátov en el seu llibre  LOS NUESTROS.

S'ha publicat molt sobre l'època Stalinista de la Unió Soviètica, amb uns relats que acostumen a ser dramàtics com espantosa i injusta la vida sota el comunisme, però quan algú explica com ho va viure en la seva pròpia persona fent servir un altre mètode per a descriure la maldat i l'estupidesa del règim bolxevic a mig camí entre la novela i conte breu, amb la ironia clàsica d'un escriptor que per mitjà de les paraules, fa més dolç l'horror de viure en un món dur i privat de llibertats, i malgrat que aquestes experiències eren allunyades dels nostres indrets, ho podem entendre i ens fa posar la "pell de gallina".

Ja vaig llegir un altre relat d'aquest autor : LA MALETA, del qual en vaig fer també un apunt. Aquell llibre vaig llegir-lo per casualitat i em va captivar l'estil narratiu. LOS NUESTROS ens ha estat cedit pel Club de Lectura d'aquest mes i encara no l'hem comentat. Puc dir que no m'ha decebut, tot el contrari. No arriba a dues-centes pàgines que és l'extensió que m'agrada, i a més amb un alt contingut emotiu i vivències que com he volgut fer entendre abans, fan pensar amb l'angoixa que els protagonistes havien de viure amb una societat tan controlada.

El llibre és una narració en primera persona de la família de Dovlátov la qual ens va presentant. Hi surt tothom, pares, avis, tiets, tietes, germans i "tutti quanti".  Són personatges força excèntrics que es van movent en un univers peculiar, un avi jueu, la mare georgiana d'origen armeni, tot ells provenen de diferents parts de Rússia. Precisament vaig estar buscant la ubicació de les ciutats que apareixen per conèixer la procedència d'aquests membres de la família, per fer-me'n una lleugera idea. Els pares, intel·lectuals i dedicats al teatre i a la música, amb diferents opinons respecte a Stalin, tenen les seves polèmiques que l'escriptor ens les transmet amb el seu estil sarcàstic.

Per descomptat que la beguda hi és present, com en totes les obres russes. Parla del seu pare dient:

"Mi padre bebía, claro está. Quizá no más que los demás. Pero lo hacía de manera más ostensible. En una palabra, lo tomaban por un borracho, y hacían mal. Su talento artístico, incluso estando sobrio, sorprendia bastante a la gente...."

 Es gaudeix molt amb la lectura i l'humor d'en Serguéi, un humor càustic, fruit d'una manera d'escriure sense floritures amb paràgrafs contundents i un estil mordaç, que fins i tot el mateix traductor Ricardo San Vicente, ho posa de manifest en el pròleg.

***


dissabte, 30 de novembre del 2013

Esperant el canvi

No estic d'acord amb el frau fiscal, però el que impera a Espanya el puc entendre. Estem vivint una època en hi ha una gran hipocresia i malversació en la classe dirigent votada a les urnes, que no mereix estar al capdavant de la nació espanyola i que dia a dia va mostrant a la gent, cada vegada més informada, que només es preocupa de no perdre l' "status" que amb les seves manipulacions i ensarronades, volen mantenir al capdamunt de la piràmide, només preocupada per no perdre la "gallina dels ous d'or", i els privilegis aconseguits.

Aquí és on entra el contribuent que opta per fer la "viu-viu" i fer allò de "feta la llei feta la trampa" amb tot tipus de fraus.

La remuntada econòmica, amb l'aixeta dels bancs tancada, serà dificil que es produeixi a curt termini. Tothom fa el que pot per subsistir. Les garanties per aconseguir ajuda són mirades amb "lupa" i els nostres petits empresaris i autònoms han de fer mans i mànegues per arribar a aconseguir objectius comercials i no haver de prescindir de llocs de treball. Quan vaig començar a treballar als anys seixantes, a aquestes petites empreses i no existia encara el crèdit bancari, aquests comerciants havien de fer valdre el seu prestigi per aconseguir la fiabilitat de proveïdors que els fornien de les materies primeres i anaven redimint els crèdits setmanalment o mensualment, la qual cosa feia que els tractes comercials es fessin bis a bis, amb la confiança de no voler ser titllat d'incomplidor. Aleshores en plena dictadura no hi havia tampoc transparència, però diria que la majoria de persones havien estat educades per complir els seus compromisos.

De la mateixa manera es tractava als clients. Se'ls subministrava el producte i un cop al mes la factura els arribava puntualment i sabien que tocaba fer-la efectiva. Més tard els mercats bancaris van arribar i van començar a acceptar garants per mitjà de lletres i pagarés producte d'operacions a termini. Tot ha anat molt depressa i el culte al diner ha esdevingut una catarsi col·lectiva que a hores d'ara és de difícil solució. Però el que més ha conduït al frau fiscal és la manca de credibilitat de les persones que volen imposar-nos unes normes a les que elles mateixes no pensen sotmetre's. El col·lectiu ho veu, la comunicació arriba d'una manera instantània i la gent sap comptar més. El frau fiscal i l'economia submergida costarà d'eradicar, mentre el canvi no arribi.


***

dissabte, 23 de novembre del 2013

Vinyes daurades

Així les hem trobat. Feia dies que hi havíem d'anar, però les obligacions cotidianes ens ho impedien i fer més de dos-cents kilòmetres per anar i tornar, sempre ens costa. Després no ens penedim de la decisió, la natura canviant ens compensa i a cada moment ens mostra tota la seva grandesa.

Tot ho hem trobat correcte, la casa, les reformes, ara toca netejar, però ho deixem per quan el dia sigui més llarg i el fred no sigui tant penetrant. El microclima de la ciutat no és gens comparable amb la fredor de les terres de ponent. La seva gent hi està avesada, nosaltres ens arruguem i necessitem el clima que ens dóna la proximitat del mar, al qual també hi estem acostumats, malgrat l'evident humitat imperant.

El dinaret a Cal Travé ha estat força bé.  Amb els actuals propietaris ens coneixem des de fa més de quaranta anys, tots érem molt joves, i a l'antiga Fonda i Bar del poble, anàvem amb el jovent de la contrada a beure sangria després del ball de Sant Isidre o de la Festa Major on ja ens esperaven amb les taules preparades, i la xerinola estava garantida.  Ara s'ha convertit en un Restaurant de referència amb visites de'n Ferran Adrià o de l'Antonio Banderas, però l'estructura del local, encara manté aquell aire de Fonda rural, amb el taulell i la llar de foc en el mateix lloc. També la petja del poeta Joan Margarit, bon coneixedor de la comarca i amic de la família, es deixa veure per tot el local.

L'estada ha estat breu, però el goig de retrobar vells coneguts fa que esperem amb desig que les vinyes verdegin per tornar-hi a fer una estada una mica més extensa.



La tornada pel camí del Baix Llobregat, un cel impressionant ens ha companyat mentre el sol anava deixant ben aviat d'escalfar-nos per amagar-se a l'horitzó (veure): "Lluna de Març"



***


dimecres, 20 de novembre del 2013

Spain is different?

http://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_del_Ni%C3%B1o 

Avui Google commemora "El dia Universal del Nen" amb un dels seus "logos" representatius.

Clicant al damunt t'envia a la Viquipèdia, on com sempre explica els origens de les celebracions que anuncia. En el punt on parla del dia que cada país ha destinat per la seva celebració amb detalls de com es festeja, observo que a España hi ha una diferència envers tots els altres països.

A la nació espanyola se celebra en dos dies. Madrid té el seu propi dia (curiós no?) Per què? ........

Aquí ho deixo per si algú sap resoldre la incògnita ..... i m'ho comenta....

***


dilluns, 18 de novembre del 2013

Punt de color

Després d'un mes de tardor amb temperatures estiuenques, fins i tot  amb alguna remullada al nostre mar el qual s'enfada poques vegades, però que quan ho fa, ens mareja amb les seves onades producte dels vents de llevant, han arribat les pluges a la plana i la neu a les muntanyes. Enguany els arbres grocs se'ns han escapat, i d'un dia per l'altre s'han pintat de blanc, però aquests dies de pluja els trobàvem a faltar. El color gris també ens agrada, i dóna caliu a la tardor que actualment se'ns mostra tímida i li costa molt d'exhibir-se.

Avui al matí, esperant una petita pausa dels ruixats que ens anaven amarant, amb decisió puntual he sortit al carrer carregada amb una bossa de deixalles, una altra bossa i el paraigua. Just al sortir de casa una dona m'atura i després de donar-me el Bon Dia, em diu: "Dios ilumina nuestro camino". Li dóno les gràcies i segueixo.... Caram, quin moment de fer proselitisme!  Em desfaig de les deixalles i just al tombar la cantonada, em ve de cara una dona "pijita" de l'altre cantó de frontera del nostre barri, (Balmes-Plaça Molina), amb "look" de pluja digne de les pasarel·les, i...... no us ho perdeu, amb un paraigua "xic" cobert amb un plàstic dels quals cobrim les nostres robes quan les posem a l'estenedor! NO M'HO PODIA CREURE!

Ha estat el punt de color del matí gris i plujós que ens agrada contemplar des de les nostres finestres ciutadanes.

***


dimecres, 6 de novembre del 2013

Olive Kitteridge

Aprofitant el proverbi que una imatge val més que mil paraules, en el cas que ens ocupa jo diria que mil paraules valen més que una imatge.


Són les més de mil paraules que conté la novel·la d'Elizabeth Strout, Olive Kitteridge, guardonada amb el Premi Pulitzer 2009.

Amb un gran aprofundiment personal sobre el sentit de la vida i observant els canvis que anem desenvolupant al llarg de la nostra existència, Olive Kitteridge, mestra jubilada, viu tràngols dolorosos i alegries íntimes junt amb els habitants d'un petit poblet mariner de la costa est dels Estats Units, on fa trenta anys que hi viu, i que ha format una família no gens diferent de les famílies que coneixem en els nostres indrets.

L'autora de la novel·la coneix molt bé la gent d'aquesta part de la geografia dels EE.UU. per haver nascut a Portland, Maine, on basteix les seves històries d'una fina ironia, de moments sorprenents i d'intenses emocions. És una narració coral, amb 13 capítols en els quals descriu personatges de la població amb un denominador comú que és Olive, la protagonista, la qual apareix sempre en el lloc oportú i en el moment oportú.

La gran senzillesa dels personatges, trets de la vida mateixa, fa que siguin tots ells molt propers. Vas veient com els camins van portant a soletats i pèrdues, i això exigeix una gran fortalesa d'esperit per transitar per aquests camins que no tenen retorn, però que sense esperar-ho sempre sorgeix un moment esperançador.

Una prosa de gran qualitat literària i la traducció al català d'Esther Tallada m'ha semblat esplèndida.

Maine coast

Les recomanacions blogaires, i les crítiques han estat a l'alçada. Gràcies a tots els que n'heu parlat alguna vegada d'aquesta novel·la. No serà la darrera vegada que llegeixi a aquesta autora.

Portland Maine










***

dissabte, 19 d’octubre del 2013

La revolució no serà tuitejada

És el títol de l'obra de teatre que el Lliure de Gràcia ha presentat per començar la temporada i que estarà a la cartellera fins el 27 d'octubre.

El Lliure de Gràcia és el nostre "teatre de capçalera" des de la seva inauguració l'any 1976. Una raó és per proximitat, i l'altra pel tomb escenogràfic que va fer en aquella època el teatre contemporani en català, arran del projecte de teatre estable del seu creador Fabià Puigcerver a aquesta antiga seu de la Cooperativa La Lleialtad, on recordo haver assistit de ben petita, al teatre amateur que es feia aleshores.

Aquesta temporada ha començat amb l'obra de tres joves dramaturgs de casa nostra, Jordi Casanovas, Guillem Clúa i Pau Miró, i serveix també per a la presentació de La Kompanyia d'enguany que donarà vida a diversos personatges de les obres programades.

Vaig anar a aquesta representació, amb no gaire bona predisposició, després d'haver-ne llegit alguna crítica no massa reexida i també per haver rebut opinions negatives, les quals em mereixien una certa credibilitat. Potser per això, hi vaig posar tota l'atenció possible i no em va desagradar del tot, malgrat que aquesta obra podia haver sortit més rodona ja que el missatge que els autors volen donar, li manca alguna guspira, que fa que el públic no surti del tot satisfet. El meu parer és que li manca esclat de brillantor en les historietes que s'expliquen i que no s'acaben d'arrodonir. 

Malgrat ser un dia feiner, la sala estava força plena i la majoria de gent jove. El tema de la comunicació virtual, força atractiu per aquest tipus de públic, fa que l'interès es propagui entre aquests joves usuaris d'aquestes tecnologies, i també pels que no som tant joves però que hi estem una mica immersos. Penso que el referent dels seus creadors, també és un punt que atrau als espectadors, malgrat que en aquesta ocasió l'espectacle queda curt.



Els actors, també força joves, alguns dels quals hem vist en actuacions televisives, a alguns els falta potser encara una mica més de professionalitat, la qual cosa amb el temps en guanyaran, com els que van començar a treballar al Lliure fa més de 35 anys i que alguns dels quals són ara actors consagrats tant a casa nostra com a fora. Sempre crec que tenim un bon planter d'actors, que es preparen a fons i assoleixen diferents registres amb molt bona predisposició.

***




dimarts, 15 d’octubre del 2013

Terratrèmols induïts

Fa dies que no se'n parlava dels terratrèmols del Baix Ebre, i tenia previst fer-ne un apunt. Ni tant sols l'havia començat a redactar quan he llegit a El Punt Avui+ que Ecologistes en Acció han presentat una denúncia a la fiscalia perquè paralitzi les activitats i evacuar el personal que hi treballa, atès el risc d'explosió per escapament de gas que presenta un estudi del CSIC d'experts en navegació marítima.

El diari ARA del dissabte dia 12, presentava també un article força interessant sobre uns terratrèmols als EE.UU. fa ni mes ni menys que 51 anys, els quals van durar 20 anys ocasionats per injecció de residus tòxics líquids als afores de Denver. Malgrat que en aquell cas no es tractava de gasos sino de residus, posava de manifest els elevats riscos d'aquestes pràctiques d'emmagatzematge a pressió. Després d'un any d'haver-se cancel·lat la injecció de líquids al subsòl, encara es va produir un terratrèmol de més intensitat. Sembla que la història va estar envoltada de polèmica des del primer moment.

També va haver-hi activitat sísmica a l'estat de Colorado envers unes pràctiques similars l'any 1962. L'article explica tota la història des del seus inicis i malgrat la decisió d'aturar el projecte, la situació va continuar empitjorant i després d'un any i mig de suspensió, durant tres mesos van tenir dos sismes de 5,3 i 5,2 graus,  i  entre els anys 1963 i 1967 es van enregistrar fins a 1.300 terratrèmols.

Amb els anys la tendència va decaure però no va desaparèixer, i aquest darrer polèmic pou va ser segellat amb ciment per l'exèrcit el 1985. Sembla que al 2011 es van tancar a Arkansas quatre pous que injectaven fluids de gas natural després de registrar-se centenars de terratrèmols, i això és ARA MATEIX!!!!!!!

Estaven ben informats els tècnis de la plataforma Castor quan van començar les activitats?, O com es fa sempre, en aquest país, van tirar pel dret sense experiències contrastades o estudis previs?..... que Déu ens agafi confessats!.

***



divendres, 4 d’octubre del 2013

L'aprenent

Fa uns dies en el programa de TV3 "Els matins" va ser entrevistat el Sr. Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis, autor de les publicacions Delenda est Hispania, Escucha Sefarad i d'Addendum. En el transcurs de l'entrevista, i sobre el tema de la cultura organitzativa del treball a Catalunya, va al·ludir la figura de l'aprenent que ja s'ha perdut i que s'hauria de tornar a implantar.

Puc parlar d'aquesta figura atès que jo vaig ser "aprenenta" quan encara no havia complert els 14 anys. El meu pare em va contractar per la seva modesta empresa, i poder contribuir una mica més a la minsa economia familiar. Malgrat que no em va fer gens de gràcia, atès que m'agradava anar a l'escola i vaig fer tots els possibles per tractar d'evitar-ho amb rotundes negatives, de res em va servir i ben pre-adolescent vaig haver d'incorporar-m'hi.

Recordo les meves passejades pel Raval i pel barri de Ribera repartint paquets als "recaders" del carrer Tantarantana i als clients del pare. Com que aquest carrer tot eren recaders, i a més del sexe masculí, i no hi havien noies circulant, la meva vergonya era evident, no cal esmentar de quina manera ho passava.

L'aprenent s'encarregava a més de netejar el taller una vegada acabada la jornada laboral, i plegava una mica més tard. Aquest afer vaig tenir el privilegi d'estalviar-me'l atès que havia de seguir el curs no acabat, a l'escola nocturna, condició "sine qua non" que va imposar als meus pares la mestra de primària.

Un parell d'anys més tard, vaig ascendir a portar l'administració, i va ser quan vaig ocupar-me de gestionar la feina dels nous aprenents, la qual cosa em divertia atès que erem gairebé de la mateixa edat i jo els podia "manar" essent una noia. Recordo que la borsa de treball dels aprenents estava a un edifici de la Rambla Santa Mònica, on després es va ubicar la UGT, i que aleshores pertanyia a la Falange, on els aprenents una vegada contractats havien de anar a fer "formació obligada" de tant en tant i llavors l'empresari es quedava unes hores o dies, no recordo, sense treballador.

De totes maneres la millor formació que tenien era dins de la feina. Els anaven ensinistrant passant per diverses categories professionals fins arribar a Oficial 1a. El pare tenia bons operaris formats i sempre era un maldecap si algun trobava un lloc millor. De totes maneres la gent es mantenia molt fidel i ocupaven molts anys el mateix lloc de feina.

Tornant a l'aprenent, crec que era una bona manera de crear llocs de treball i de fomentar els oficis. Estic d'acord amb el Sr. Albert Pont que introdueixi aquesta idea per que a més, entra també dins la nostra idiosincràcia com a país de petites i mitjanes empreses. Estic contenta en que s'hi pensi altra vegada, i més en aquest camí que s'ha començat per tirar endavant les nostres estructures organitzatives, d'aquest molt difícil nou projecte engrescador i que, evidentment, no hi ha marxa enrera.

***


diumenge, 29 de setembre del 2013

Destinació tardoral francesa


Malgrat reconèixer que França és un país xovinista, centralista i amb forces "istes", és un país que tot funciona. Funcionen les carreteres; funcionen els indicadors; funciona la seva gent; funcionen els poblets; i funciona el turisme. Per això, una escapadeta als veïns de tant en tant va bé per constatar aquests fets i gaudir-ne.

El Perigord ha estat una destinació tardoral d'enguany. Una setmaneta per aquesta regió on la Guerra dels cent anys va deixar també les seves empremtes en forma de castells, palauets, ciutats medievals, ponts creuant el riu Dordonya i altres vestigis de la zona acull al visitant, mostrant degudament protegit tot aquest patrimoni, el qual els francesos tenen cura de conservar, amb contínues excavacions en el cas dels castells força nombrosos.


 
 
Els indrets boscosos del Perigord, curulls de roures, nogueres i alguna vinya, amaguen les granges de les aus pròpies de les seves menges: Les oques i els ànecs dels quals han sabut elaborar el foie gras i que aconsegueix embafar al visitant en els menús diaris, i que en el meu cas, procuraré estar-me'n de menjar-ne una bona temporada, malgrat que hagi estat la primera vegada que he pogut tastar-lo en totes les seves variants, reconeixent però, l'exquisidesa d'aquest producte marca de la zona.



L'indret, com totes les regions franceses, és agradós i bonic de visitar. Els romans també hi van deixar petjada i la construcció del Museu Vesunna, una arquitectura de Jean Nouvel, els pares del qual encara viuen a la població de Sarlat, va fer possible aquesta obra, que aixopluga les excavacions de la Domus de Vésone obertes al públic fa deu anys.






L'entrada al recinte reflecteix en els seus vidres, el palauet del davant





Patrimoni mundial de la Unesco són les pintures prehistòriques de la gruta Lascaux II. Al visitant se li ensenya el facsímil elaborat fidedignament (això diuen) de l'original. Atesa la malaltia que van començar a contraure les pintures, van haver de tractar-les amb medicació antibiòtica, per això doncs van ser tancades al públic el 1963. Des del 1983 la nova gruta acull uns 250.000 visitants l'any. Les fotografies son prohibides.

 Grutes de rius subterrànis n'hi han moltes al sud de França, totes elles d'una gran meravella natural d'estalactites i estalagmites, i una gran quantitat són visitables amb barquetes. Aquesta vegada la Gouffre de Padirac ens va fer gaudir d'una altra aventura subterrània a 103 metres de profunditat. Tampoc hi eren permeses les fotografies.

El meu petit apunt és per deixar constància d'un dies diferents que surten de la rutina quotidiana i del nostre pas per La vallé de la Dordogne, però en el Sorrobloc mostrarem el viatge pas a pas amb les corresponents il·lustracions.




***


dimarts, 17 de setembre del 2013

Mirar cap a l'ahir per projectar el demà

Per arrodonir la Diada d'enguany, no hem pogut d'estar-nos de visitar el Born Centre Cultural recentment inaugurat. L'indret de ferro i vidre que va ser símbol del barri de la Ribera, ha aconseguit aixoplugar un patrimoni col·lectiu digne de ser punt de referència de com diu la Història, "Mirar cap a l'ahir per projectar el demà."

En una hora intempestiva per no trobar-nos amb gaires gentades, hi hem fet cap aquest migdia i certament hem tingut sort.

Jo ja havia visitat el jaciment fa uns anys quan van començar-ne les obres i deixaven circular per una passarel·la enlairada, per la qual cosa, veure l'espai arqueològic altra vegada no m'ha causat un efecte especial, malgrat que és evident que han aconseguit convertir el recinte en un lloc fantàstic de memòria històrica força singular i emotiu.

En les dues sales on s'expliquen els fets de la Guerra de Sucessió espanyola, i de com es vivia a la ciutat de Barcelona en el segle XVIII, el públic manté un silenci expectant mentre circula pels espais molt ben documentats i recreats amb imatges de l'època. D'allà si que n'he sortit impressionada i emocionada. Sortint de la Primera Sala ho he comentat al xicot que controlava els visitants i m'ha dit: Esperi quan vegi la segona....

Després de tants anys de dubtes i posades en comú del futur destí d'aquest espai emblemàtic, crec que se li ha donat una finalitat força digna i que ha valgut la pena els esforços i els diners emprats per acondicionar-ho. En aquests moments hi ha però una certa disconfomitat en el veïnatge, del qual no puc opinar per desconèixer el tema d'una manera real.

Quan vaig visitar a Escòcia l'any passat, també ens van dur a visitar el Castell de Urquhart al costat del Llac Ness, el qual va esdevenir símbol de la resistència escocesa en el segle XVII. Els anglesos el van destruir parcialment després d'una dura batalla i actualment és propietat del Patrimoni Nacional Escocès, i per mitjà d'un audio-visual expliquen al foraster aquells esdeveniments. Tots els països amb identitat pròpia, procuren no oblidar la seva història i afermar-se en la seva nacionalitat.

El que si és lamentable és que al cap de tres-cents anys, encara hàgim de estar lluitant per la mateixa causa defensant els drets fonamentals dels col·lectius humans. Com diu en Joan Rigol, l'antropologia política és difícil d'eradicar en el ser humà malgrat passin els segles.


Fotos històriques de l'antic Mercat del Born


***


dijous, 12 de setembre del 2013

Percepció des del tram 739



Des del Castell dels Tres Dragons fins als voltants de l'estàtua eqüestre del General Prim, s'extenia la Via catalana tram 739.

 


Com en totes les vies, l'ambient festiu hi era força present. A mesura que la gent hi arribava, amb una disciplina gairebé britànica, la via es va anar formant amb el color groc imperant i les banderes de totes mides onejant a mans dels seus portadors. Puc dir que feia goig, la festa es preparava i tot va ser dins d'aquesta espera que va sortir el sol i els ànims encara van pujar més de to.


Considero que el lloc era una mica cul-de-sac. La gent fèiem gira-gonses pel recinte i fins i tot la via donava la volta i ens trobàvem uns d'esquena als altres, i sortia cap al Passeig dels Til·lers on canviava de número. No ens podem queixar de l'ecologia del lloc, atès que fins i tot la flaire del Zoo que ens venia de tan en tant, l'entrada del qual la tenien just al davant, ens feia oblidar que estàvem en zona urbana.











Va ser una tarda emotiva, en un lloc on els turistes passejaven per davant nostre els quals ens van obsequiar amb signatures de suport en una pancarta que teníem a terra i que una vegada ens era signada, els mostràvem els nostres alegrois festius i els nostres agraïments.



Les mans les vam unir a l'hora prevista i els cants van omplir les estones d'espera dels fotògrafs, els quals també feien de voluntaris organitzatius de les files quan aquestes es bellugaven, i els Mossos davant nostre es convertien en fotògrafs improvisats, intercanviant-se els papers.

Amb l'arribada de l'helicòpter el qual ens va fer esperar força estona, la gent va anar desfilant amb la companyia d'un grup de timbalers (no sóc massa amant d'aquesta moda) però aquell no era gaire nombrós, i ens va deleitar amb unes coreografies dignes d'un espectacle de Fira al carrer de força nivell.


 

Deixant el recinte, i veient al General Prim enfilat dalt del seu cavall, vaig pensar que mai hagués pogut imaginar-se que tornarien a arribar uns temps convulsos com els que ell també va haver de viure.



***