dilluns, 31 d’agost del 2015

LA CARTA

Després de la carta de l'ex-president del Gobierno de España publicada al Diari El País, la qual ha estat motiu de moltes rèpliques per part de ciutadans de totes les condicions, reprodueixo una resposta d'un ciutadà jueu, la qual m'ha fet pensar en tots els esdeveniments que va comportar el nazisme i el fexisme a Europa, durant la segona Guerra Mundial com tots sabem, i que el Sr. González sembla ignorar-ho (potser els seus llibres d'Història van ser censurats).  També la seva ignorància sobre els inicis del procés de Catalunya sembla evident.



CARTA A FELIPE GONZALEZ
Publicat al Facebook de l'ACAI.

Carta abierta de un judío catalán al expresidente del Gobierno Español, Felipe González.

Mi padre explicaba historias terribles de los años 30. Su infancia y adolescencia se vieron truncadas por los delirios del nazismo, y más adelante por los delirios del comunismo. Czernowitz, años 30. La llegada del Nazismo (al que usted implícitamente se refiere como "aventura en Alemania") comportó deportaciones de judíos - entre ellos varios familiares de mi padre - muchos de los cuales hicieron el viaje sólo de ida. Acabada la "aventura", allá por el año 45, las consecuencias del mismo acaban por revelarse: más de seis millones de judíos muertos - cuyo único delito fue el de ser judíos - como consecuencia de la instauración de la industrialización de la muerte: campos de concentración, cámaras de gas y hornos crematorios.

Eso, señor González, también fue Nazismo. Sin embargo, usted obvia por completo este terrible lado del nazismo al compararlo con el proceso Catalán. ¿Insinúa usted que se están preparando deportaciones masivas y un exterminio sistemático de los que no comulguen con el proceso? No me cabe la menor duda que no, no lo insinúa, lo que me lleva a pensar que usted, un expresidente del Gobierno Español, no entiende lo que fue el nazismo en toda su extensión. Al realizar tal burda comparación - que sería penada en otros países - reabre las heridas de millones de familias, entre ellas la de miles de judíos catalanes.

Me viene a la memoria el caso de un concejal del PP del Ayuntamiento de Rubí (Barcelona) cuando en el 2012 publicó un vomitivo fotomontaje en el que se veía a Artur Mas con uniforme de las SS. Pero usted no en un concejal de un pueblo de la periferia de Barcelona. Usted es un expresidente del Gobierno Español (del gobierno que reconoció, 40 años después de su creación, al Estado de Israel). Obviar por completo el lado más oscuro del nazismo al compararlo con el proceso Catalán sólo es explicable por ignorancia o por antisemitismo. En cualquiera de los dos casos, sus palabras sólo arrojan repulsa y son impropias de un personaje mediático que fue responsable de las riendas de España - Sefarad - durante más de 15 años. Esa misma España que fue y es hogar de miles de judíos que, independientemente de su orientación política, consideran inaceptable cualquier banalización del nazismo y de sus funestas consecuencias. 

Marc Heymann


No calen més paraules!

***


divendres, 28 d’agost del 2015

Reflexions estiuenques

Ja hem entrat a les darreries del mes d'agost. Ja han transcorregut dues terceres parts d'un estiu feixuc a tots els nivells. Altes temperatures, notícies aclaparadores d'èxodes massius de gent fugint de les guerres dels seus respectius països. Una Europa desbordada per esdeveniments fora de mida i amb manca de criteris, intentant solucionar sobre la marxa aquest allau de refugiats que van apareixent a cada país i que un fort enrocament fa que cadascú es vulgui protegir les fronteres, perquè no tothom vol assolir una responsabilitat que hauria de gestionar-se a nivell col·lectiu.

Amb tot, a l'estiu li queda encara un mes de vida i aquest regust amarg no deixa de colpejar les nostres ments, posades en aquest moment dins d'un 27S, que dóna una mica de llum a un moment clau de la nostra història col·lectiva, i que amb il·lusió és un camí de "colors" el qual s'hi treballa amb força i amb passos ferms i crec que molt meditats, cap a un futur millor que tots voldríem pel nostres fills i néts.

Enguany el mes d'agost no ha estat del tot inhàbil. Malgrat que molts dels nostres líders polítics han aprofitat per descansar, la qual cosa crec que tothom és mereixedor d'uns dies de descans, atès que necessitem gent relaxada i amb el cap clar, han deixat força gent capacitada per anar oposant-se al verí unionista que no ha deixat de anar inoculant toxines a tort i a dret.

Crec que el darrer mes estiuenc, a partir d'aquest moment, pot ser encara més feixuc a nivell polític. Ens esperen un dies durs i que hem d'afrontar com fins ara, amb paciència i no deixar-nos seduir pels cants de sirena. Ens hem d'imbuir del poemes èpics grecs de l'Odissea i lluitar per tornar a casa després de la Guerra de Troia. Hem de ser tots Ulisses col·lectivament i no deixar-nos aclaparar.


***

dijous, 6 d’agost del 2015

Es pot fer realitat una utopia?

Amb la intenció de mantenir al lector interessat i esperançat amb una difícil utopia, Sorj Chalandon ha publicat una de les millors novel·les que ens ha arribat enguany traduïda al català per Josep Alemany.

La quarta paret, Premi Goncourt dels Instituts 2013, és segons el meu parer, un relat inspirat ens experiències bèl·liques sens dubte, sofertes pel seu escriptor, al qual van deixar-li empremtes dures arran de la seva vinculació com a reporter i corresponsal de guerra a Libération i Le Canard enchaîne.

És interessant donar un "cop d'ull" a l'entrevista que el Diari ARA li va fer el mes de febrer passat,  (vegeu) en referència a la motivació que li va fer l'escriptura de la novel·la, la qual en faig ressò en aquest apunt.

Malgrat que les referències de violència hi són presents en les seves pàgines, no vol dir que sigui una novel·la bèl·lica. Precisament, hi trobarem reflectides moltes inquietuds i actituds del gènere humà, com:

ideals de joventud
amistad portada al límit
estimació profunda envers l'entorn
defensa d'interessos partidistes
activitats pacifistes
guerrilles patriòtiques, i, quimeres personals

L'acció ubicada entre París i el Líban, mesura la distància que hi ha entre la pau i la guerra, entre el drama i la tragèdia, d'això se'n treu la dimensió de La quarta paret.

Fent menció constant a la dramatúrgia tràgica de l'antiga Atenes i essent el fil conductor L'Antígona d'Anouilh,  el relat va agafant forma utòpica a través dels personatges que l'autor fa bellugar dins un entorn complicat de Beirut, on les diferents ètnies estan en permanent conflicte.

El món del teatre hi és totalment present, arran del paral·lelisme argumental amb la tragèdia d'Antígona, que per cert he trobat d'un gran encert qualitatiu tant l'estructura com el desenvolupament de la novel·la, el lector es trobarà amb situacions de força cruesa, i difícils de pair, però no gaire diferents de les atrocitats que vivim diariament i ens arriben des de totes les bandes del planeta.

Algú que vulgui nodrir-se d'una excel·lent prosa literaria i reviure la dramaturgia de Jean Anouilh amb la seva Antígona, que no deixi escapar la ocasió de endinsar-se en les pàgines de La quarta paret.

El pròleg

"Som-hi". Aquests personatges us presentaran la història d'Antígona. Antígona és la noia prima que està asseguda allà i que no diu res. Mira fixament al seu davant. Pensa. Pensa que ella serà tot seguit Antígona, que sorgirà de sobte de la noia prima, morena i reservada que ningú de la família no es prenia seriosamnt, i s'alçarà tota sola enfront de Creont, el seu oncle, que és el rei. Pensa que morirà, que és jove i que a ella també li hauria agradat viure. Però no hi ha res a fer. Es diu Antígona i cal que interpreti el seu paper fins al final...


JEAN ANOUILH
Antígona (1942)



***

diumenge, 2 d’agost del 2015

Barcelona-Poble Nou 22@

El mes d'agost ja ha tret el nas i juntament amb ell també han començat a sorgir el rètols de "tancat per vacances", com es costum en aquest nostre país que un èxode massiu de persones es traslladin a altres indrets tot just encetar el mes.

Els que sempre hem tingut el privilegi de poder combinar els dies vacacionals durant els 365 dies de l'any, el "tancat per vacances" no l'hem utilitzat gairebé mai el mes d'agost i hem dedicat aquest mes a descobrir raconets i barris que mereixen també una passejada els quals durant l'any, per quedar una mica allunyats del nostre indret habitual, no ens hi hem atansat, com és el cas del 22@ al Poble Nou.


En els nostres viatgets per Europa, hem pogut contemplar edificis singulars d'última generació, que són l'orgull de les ciutats visitades. Per què no veure les noves construccions que tenim "a tocar" a casa nostra? Ahir a la tarda va ser la nostra destinació.


Amb sorpresa vam constatar que podiem sentir el soroll de les nostres pròpies passes. Barri buït en un dissabte a la tarda, per ser un lloc de negocis i oficines. El Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, dins l'antiga fàbrica de Ca l'Aranyó s'ha adjudicat també un lloc fantàstic per rebre als estudiants.


Mentre al centre històric de la ciutat els turistes lluiten per trobar una taula lliure per descansar en una terrassa de bar, la soletat envaeix aquesta zona que encara combina les antigues fàbriques productores de primeres matèries tèxtils, amb edificis de nova construcció per albergar als professionals de les noves tecnologies.




L'edifici Media-Tic, força espectacular i difícil de decidir si la seva estructura és prou agradosa al ulls del curiós vianant, em recorda la possibilitat de l'ubicació del meu antic lloc de treball, just abans dels meus darrers anys laborals, i que ja ens havien proporcionat el dibuix dels plànols de com seria l'edifici. Per sort, crec que la decisió de revocar la intenció, per resultar la manutenció costosa en excés, va ser una bona resolució.

Media-Tic façana
Media-Tic darreres



















Vam constatar que encara queden terrenys erms i mig enderrocats per anar construint. La zona es va configurant amb aquestes singulars construccions, i finalment enlairant la vista, la proximitat de la cùpula de la Torre Agbar, tant nomenada aquests darrers dies, va segellant l'encreuament de camins de la propera Plaça de les Glòries.



***