divendres, 30 de maig del 2014

Williams en estat pur

Tennessee Williams va ser un dels grans autors del teatre contemporani americà. Coneixem les seves obres també per la gran pantalla, les quals van ser exhibides en diferents ocasions amb grans actrius de l'època i que en el nostre país van ser la gran expectació dels anys de la postguerra.

Sota la direcció de Josep Maria Pou, al Teatre Goya es representa El Zoo de Vidre. Ens diuen que es tracta d'una de les seves obres més autobiogràfiques. L'any 1945 es va estrenar a Broadway reconeguda com una obra mestra amb multitud de premis, i el primer èxit teatral del seu autor.

Amb personatges intemporals, l'argument tracta de l'abisme entre el món que es vol veure i la realitat existent. Una família del sud dels EE.UU, amb una mare controladora i frustrada, amb un dubtós instint de protecció envers els seus fills, fa que la personalitat d'aquests fills no es pugui desenvolupar d'una manera autònoma i equilibrada. És un tema encara de força actualitat, qui no coneix o ha conegut persones amb aquesta manera de ser i de fer, que ha obligat als seus a seguir camins no anhelats.

L'escenificació de l'obra amb quatre actors de qualitat de la nostra escena catalana, força rellevants, i amb la direcció de'n Josep Maria Pou que no decep mai, i també amb la traducció de l'enyorat Emili Teixidor, fa que l'espectador que li agrada el teatre pugui gaudir un parell d'hores d'un text sense data de caducitat.

Agraïm la reposició d'aquestes obres, les quals t'obliguen a reflexionar una vegada més en les conseqüències que el nostre comportament pot influir en el altres, i en l'entorn en el qual estàs immers, i que moltes vegades inconscientment obliguem a canviar.

***

dimecres, 21 de maig del 2014

Setmana poètica a Barcelona

Commemorant la Setmana de poesia a Barcelona, i com a acte de celebració del 10è aniversari del cicle de Poesia als parcs, dilluns passat vaig assistir a una lectura de poemes de Joan Vinyoli al recinte de l'Escola Industrial, concretament dins la capella modernista ubicada dins la Residència universitària Ramon Llull.

Haig de confessar que mai havia entrat dins d'aquesta capella, per mi completament desconeguda, una obra força interessant de l'arquitecte modernista Lluís Moncunill i Parellada el qual entre 1892 i 1903 va ser arquitecte municipal (vegeu Wiquipèdia).

Ens va costar una mica poder entrar a aquesta capella atès que l'acte es va dividir en dues parts. Una primera en una sala d'actes a l'edifici del Vagó, a la qual no vaig assistir, atès que era una entrega de premis que no entrava dins del meu registre. El meu interès se centrava al recital poètic i per això ens vam dirigir directament a la Residència d'estudiants. Com que no era encara l'hora prevista, el conserge que havía d'obrir les portes, igual com si fos el drac mitològic Delfos que custodiava l'oracle abans de ser abatut per Apol·lo, ens va negar l'entrada fins que arribés la comitiva. Tres vegades ho vam intentar al·ludint que restaríem a la sala d'espera, la qual estava plena d'estudiants fent-la petar. Res de res, impassible. Puc donar fe que la capella està degudament protegida a qualsevol que no tingui autorització.

Finalment quan vam poder entrar escales amunt, un altra persona tenia cura de la porta de la joia modernista. Un altre entrebanc. Però aprofitant l'avinentesa d'un equip de filmació i algunes persones que entraven a priori, ens vam escolar, i així varem poder seguir l'acte ben a prop dels rapsodes.

Va haver-hi música de viola de roda acompanyant les lectures, així com una ballarina de dansa contemporània per donar color a la introducció de l'acte, també música de piano interpretada per una de les rapsodes. Diverses persones recitant els poemes de Joan Vinyoli, cadascuna amb la seva varietat lingüística del català.  Un acte senzill, diria que familiar, això si, presidit pel Conseller de Cultura Ferran Mascarell, i admirant el marc modernista que potser mai més tornaré a trepitjar si no és altra vegada, en algun acte especial.


Fotografies extretes d'Internet.




REPRESA

A poc a poc apareixien
colors i formes en l'espai,
i els meus sentits hi responien,
meravellats, amb dolç desmai.
Que la bellesa no mor mai,
semblava dir l'aurora encesa.
Lloava l'ànima, suspesa
davant de l'èxtasi rosat,
i en el més íntim era presa
d'una immortal felicitat.

Joan Vinyoli (1914-1984)


***

divendres, 16 de maig del 2014

Va d'ocells

Una cosina m'ha fet arribar aquesta fotografia d'un puput, el qual se li va creuar mentre estava al Parc Cervantes fotografiant roses. He trobat molt interessant que hagués pogut captar aquesta instantània tant peculiar, i en el moment precís en el qual s'estava cruspin un cuquet. He volgut immortalitzar aquest instant, ja que té molt de mèrit aquesta fotografia, per motius obvis, tractant-se que no som uns professionals esperant el moment idoni del comportament animal, però que a vegades tenim la sort de poder gaudir d'aquests espectacles de la natura sense preveure-ho.

Fa pocs dies també vaig estar contemplant davant de casa, just dins l'arbre de Judes que tenim, com una parella de tòrtores estàven fent el seu propi niu amb tota la feinada que comporta transportant branquillons d'un costat a l'altre. Vaig quedar-me uns instants embadalida amb el cap alçat fins que una veïna em va preguntar què passava i vaig dir-li que la primavera ens obsequiava amb espectacles semblants com els que estava succeint damunt nostre.

Enguany no puc gaudir del tallarol al balcó que no ha deixat de visitar-me, atès que tenim la façana embolcallada per una xarxa, doncs s'està rehabilitant la pintura i les esquerdes, i una posta a punt és necessaria deguda a que els anys passen també per tot el que és material. Ara son els paletes i pintors els que salten al balcó cada matí, enlloc del meu ocellet. Tinc l'esperança que tant bon punt la bastida es desmunti, tornaré a veure'l ja que en un programa televisiu, segons un expert naturalista, aquest va comentar que els ocells tenen incorporat al cervell una espècie de GPS memoritzat, i que per això poden retornar als llocs on havíen fet els nius, o bé saben on alguna vegada havien trobat menjar. A veure si és cert. Tinc les engrunes de les galetetes sense sucre, a punt. Ja us en faré cinc cèntims quan torni.

***

dimecres, 7 de maig del 2014

L'home d'origami

Un altre repte literari que ens ha proporcionat el Club de Lectura. Aquesta vegada, potser el fet de que la novel·la va ser escrita el 2008 i publicada al 2009, no m'ha sorprès tant la seva originalitat, al cap de cinc anys de l'evolució que ha experimentat aquest tipus de novelística. He recorregut a comentaris fets per blogaires d'aquells anys, i amb els alguns d'ells potser no hi estaria massa d'acord. Clar que tot és subjectiu, i per això els escriptors ho deixen anar i els lectors ho recollim, sortosament cadascú a la seva manera.

L'home d'origami és una novel·la molt ben escrita i ben estructurada, en la qual l'autor Joan Carreras, va lligant la vida dels personatges a mesura que ens els presenta. Tots ells tard o d'hora es relacionen. Això no és una trama nova, ni és cap repte pel lector, com alguns han dit. També la interpretació de la capacitat d'estimar, la posaria en quarentena. Opino que són més aviat relacions de dependències personals, i experiències viscudes que han deixat emprempta en els personatges, no sempre positiva, que fa que actuin d'acord amb uns motius aparentment incrèduls, però m'atreveixo a deduir que l'autor ha volgut fer d'aquestes actituds, metàfores d'una realitat prou versemblant.

..Una dona que, s'ofereix com esclava al seu amant, anant-lo a recercar després de vint anys d'haver desaparegut de la seva vida; aquest home escriptor de fama, viu retirat en una casa al mig del bosc per trobar la manera de "matar" a l'heroi medieval de les seves novel·les, cansat ja del seu personatge estrella. La complicació que representa la troballa d'uns cadàvers enterrats al costat d'aquesta casa. L'aparició d'un inspector de policia que té una amant també de fa anys i que la dona oficial fa veure que no ho sap i que acaba acollint-la a casa seva a causa d'un accident. Un home que abandona la dona que aparentment estima, la qual ha deixat embarassada i que és la filla de l'escriptor, per anar a la recerca d'un pare que no ha conegut, que era prestigitador, que volta per aquests móns i amb el qual se sent lligat emocionalment i professionalment. L'escriptor protagonista, no sap com tenir cura dels altres i substitueix aquesta mancança fent papiroflexia omplint la casa de figures de paper...

Explicat així, sembla una serie televisiva daliniana. Doncs, efectivament, Joan Carreras és periodista i guionista de televisió a més d'escriptor. Penso que la novel·la té qualitat i és un bon exercici literari, plena de girs inesperats i ens ofereix unes situacions a vegades insòlites deixant que el lector faci la seva pròpia valoració dels fets, i de les metàfores que com ja he dit, les va representant per mitjà dels seus personatges. Amb un final força psicodèlic, que va d'acord amb la línia emprada, acaba la novel·la, amb "Nota de l'autor" i "Agraïments personals".

***



diumenge, 4 de maig del 2014

L'Orfe del Clan dels Zhao

La Perla 29 ens ha produït "una perla del segle XIII" de Ji Junxiang. Una tragèdia xinesa però que podem comparar-la a molts dels dramaturgs occidentals que coneixem, Shakespeare, Sòfocles, Brecht.... M'ha agradat la posada en escena. Escenari al bell mig dels assistents. Els actors a tocar, compartint la suor dels fronts, les mirades i la sorra del terra que s'aixecava com una boirina que no et deixava veure l'altra banda de públic. Dues hores i escaig de silenci sepulcral, igual que els espectres que apareixien com qualsevol escena Shakesperiana.  Com diu el seu Director Oriol Broggi, és un text important, fort i valent per fer en els nostres dies.

És una tragèdia èpica de venjances i tirans, una visió de responsabilitat col·lectiva per damunt de la individual, la història de la qual, em recorda també dins la nostra cultura i de l'Antic Testament, "la Matança d'innocents","El judici de Salomó", la Història del sacrifici d'Abraham, etc. a consequència del protagonisme dels infants, així com les tragèdies gregues del segle V a.c., representació també dels temes sensibles que afrontaven en aquella època.

Una aportació important és la música en directe. Joan Garriga és l'acordeonista que per primera vegada actua en una obra teatral i els textos amb els quals ens obsequia, són extrets del poeta valencià Estellés, que degudament musicats i amb una veu potent amb simbiosi escènica, ens va deleitant durant tota l'obra, acompanyat també amb gongs i instruments orientals, creant un maridatge idoni amb la representació.

Els actors molt ben dirigits i ben treballats, fan que l'espectador vagi entrant a la història i en les seves vides d'una manera entenedora.

Un escenari auster, sense pretensions decoratives, només els actors i els espectadors, amb llums que canvien les escenes amb senzillesa. Un treball d'equip d'un bon espectacle teatral per gaudir-ne plenament a tots els que ens agrada el teatre.


***

dijous, 1 de maig del 2014

La nimfa Maia

Hermes i la seva mare Maia
detall d'una àm
fora àticaanys 500 a. C., 
"És dubtós l'origen del nom d'aquest mes- Hi ha escriptors antics que creuen ésser un derivat de Maia, la mare de Mercuri, a qui els romans solien oferir sacrificis el dia primer. Antigament, a Anglaterra, es donava el nom de "Dia de Maig" al primer dia del mes, en que la gent sortia a fora a trenc d'alba a celebrar la vinguda de la primavera. S'estilaven en aquells temps les "Reines de Maig", unes nenes vestides amb molts adornaments, i a tot arreu s'aixecaven els "arbres de Maig" (o simplement maigs). El darrer d'aquests arbres, guarnit amb cintes i flors, fou col·locat a Londres l'any 1717. Entre els catòlics se'l coneix com el mes de Maria.

Refranys de Maig:


"No et treguis l'abrigall 
fins que el maig sigui avall."

"Qui a l'hivern té sempre calor
pel maig sent la fredor"

"Pel maig ton el pastor
de les ovelles el bo i millor"

Maig fred i ventós
d'una collita en fa dos"

"Faci sol o faci neu
per Sant Isidre i Sant Pancraç
faves i pèsols al cabàs".


Extret de "El Diari d'Edith Holden" 1906 (reproducció fascímil) 


***