Narracions peculiars

Sempre he pensat que per un escriptor escriure contes, és un repte personal que no tothom aconsegueix. Explicar en poques paraules petites històries cotidianes, i fer que un relat tingui un contingut que interessi al lector posant de manifest situacions oníriques o insòlites, crec que és del tot elogiable.

És el cas de dos llibres que he llegit recentment que contenen aquestes peculiaritats.

Eduard Màrquez és un autor de casa nostra i que ja coneixia d'altres publicacions, a més d'haver-lo sentit parlar personalment i en programes de llibres a la televisió. És un escriptor que publica poc. Segons ells, es caracteritza per ser meticulós i molt rigorós en la seva feina. VINT-I-NOU CONTES MENYS són relats reescrits i reordenats que ha ofert als lectors con una nova oportunitat per endinsar-se en un dels móns més personals i fascinants de la literatura catalana recent, com diuen els experts.

He trobat aquests contes amb un grau elevat de fredor. Sens dubte són originals i amb una gran capacitat de trobar situacions anòmales per descriure personalitats transgressores. He rellegit el llibre després d'haver-lo acabat. M'ha costat trobar-hi aquell punt de calidesa que m'agrada trobar quan acabes una lectura. Sembla que és el que ha volgut transmetre l'autor, la part fosca de les persones amb situacions angoixants que determinen un tancament personal que transforma al ser humà en un personatge ambigu no mancat de violència psicològica. El que si és evident, és la capacitat narrativa per configurar aquests contes. Sense descripcions sobreres, amb frases curtes i tallants, punts i seguit i poques paraules, les precises, per anar marcant uns personatges que no voldries trobar-te a la cantonada de casa teva.

Tot el contrari a nivell de calidesa, han estat les narracions de HOMES SENSE DONES de l'Haruki Murakami.

Em continua agradant Murakami. Reconec que no és fàcil posar-se a la seva ment, però te un estil de prosa que em fa passar bones estones a la vegada que entres a la cultura japonesa a través de la seva literatura a més de fer-te reflexionar, en aquest cas, sobre les relacions personals.

La traducció  d'Homes sense dones és a carrec d'Albert Nolla i Jordi Mas López, habituals traductors de l'obra d'aquest autor al català, als quals agraeixo també les notes aclaridores dels peus de pàgina.

Poques vegades un escriptor introdueix en una novel·la els sentiments masculins, i com el títol indica, les històries que ens presenta, set en total, són reflexions de relacions entre homes i dones, però les dones són les grans protagonistes absents, encara que presents en els records amagats dels homes que han patit els desencants.

Crec que la filosofia i el surrealisme "murakamià" torna a fer-se present en aquest llibre. Tornem a veure personatges solitaris i melancòlics que ens endinsen dins l'ànima humana. Pels seus incondicionals és un altre novel·la que no deixa indiferent.

***

"Per molt que t'entenguis amb algú, per molt que l'estimis, és impossible veure tot el que amaga dins el cor. I, si vols fer-ho, l'únic que aconsegueixes és patir..... L'única manera de veure realment els altres és mirant ben endins d'un mateix"

***

Filosofia de vida

Això és el que ens mostra en aquest llibre en Haruki Murakami, el qual es despulla davant els seus lectors amb un relat de com ell equilibra el seu cos amb la seva ment per mitjà de l'esport.

Va estar deu anys gestant aquesta idea que va dur a terme l'any 2008, recopilant experiències exportives des del any 2005.

Els que som "murakamistes" n'hem gaudit força amb les seves reflexions i amb la seva vitalitat a l'hora d'afrontar reptes. Amb una gran concentració i esperit competitiu, ordena la seva vida entre el fet de córrer i el treball metòdic d'escriure. A través de les seves sensacions a l'aire lliure, es comunica amb els seus lectors amb una manera de veure el món gaudint de l'espectacle de la natura en totes les seves dimensions.

[Així doncs, ara em trobo vivint en aquest món que de jove no em vaig poder imaginar. Quan hi penso ho trobo molt estrany. No sabria dir si tinc sort o no, però em sembla que no cal escalfar-s'hi gaire el cap. Per a mi -igual que per a tothom- fer-se gran és una experiència que no havia tingut mail, i els sentiments que em desperta també són sentiments que no havia tingut mai. Si fos alguna cosa que ja hagués viscut abans potser ho podria entendre amb més claretat, però com que no ho és em costa una mica. Per tant, l'únic que puc fer de moment és posposar qualsevol judici detallat, aceptar les coses tal com són i aprendre a conviure-hi. De la mateixa manera que accepto el cel, els núvols i els rius. Em fa l'efecte que en tot plegat hi ha alguna cosa còmica, una cosa que no em voldria perdre per res del món.]

De tant simple, ho trobo genial. !

***

I més......

Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Fa dos anys, el 2009, una blocaire molt apreciada, me'l va recomanar:

[Si t'agrada Murakami, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (no sé si està en català) és moooolt bona. És una novel·la amb una trama que enganxa, amb mescla de realitat i fantasia, però sempre versemblant, i amb molt, molt de simbolisme. L'he llegida aquest estiu, per recomanació del meu home que és murakamià fins a la medul·la i que la considera com la millor novel·la d'aquest escriptor.

Besets, i moltes gràcies pel teu comentari al meu bloc.

14 de setembre de 2009 9:20]

Doncs, si, tenia raó, la trama enganxa i les seves 900 pàgines, et passen en un tres i no res. Quan vaig adquirir l'exemplar de butxaca, encara no havia sortit l'edició en català, és per això que la traducció que poso és en versió castellana, que és la que he llegit. És un llibre "Murakami" en  estat pur.  No sé si és la millor novel·la però a mi m'ha agradat. Simbolismes, reflexions, molta fantasia, personatges estranys, però qui no és singular en el nostre món? Un còctel amb la cirereta final. Gens menyspreable.

***

Hanami, Primavera i Lluna de Març

Demà entrarem a la Primavera. Enguany els japonesos no podran celebrar el Hanami. Aquest esclat primaveral dels cirerers no en podran gaudir per raons òbvies. Una cultura malmesa per les adversitats, amb moltes ferides que costaran de tancar, i mentre en aquella part de món i en altres es lluita per la supervivència, nosaltres ahir varem tenir el privilegi de contemplar el regal de la lluna amb tota la seva magnificència. Avui comentaven uns científics que per a la ciència, la lluna res té ja a aportar. No?.... No ho crec pas, els que no sóm erudits ja en gaudim només de tenint-la guaitant-nos dia rera dia en totes les seves fases i posant-se els seus millors vestits per a la seva contemplació.

A més, al llarg de la vida del nostre planeta, el nostre satèl·lit ha estat font d'inspiració literaria de poetes, pintors, escriptors, dramaturgs i genis de les arts, i encara ens aportarà més.

Reprodueixo un parell de fragments del llibre Tokio Blues, de l'escriptor japonès Haruki Murakami:


[Vaig avançar pel camí, il·luminat per la llum curiosa i irreal de la lluna, i em vaig endinsar al bosc. Sota aquella llum tot ressonava d'una manera especial. El soroll buit de les meves passes m'arribava des d'una altra direcció, com si sentís algú caminant pel fons del mar. De tant en tant sentia un cruix darrera meu. Al bosc es notava una certa pesantor. Era com si tots els animals nocturs retinguéssin l'alè esperant el meu pas]

[La lluna era tan clara que vaig apagar el llum de la sala i em vaig estirar al sofà per escoltar el piano de Bill Evans. La llum que entrava per la finestra feia que tots els objectes projectessin una ombra allargada i tenyia la paret d'un lleu to de tinta xinesa. Vaig treure la petaca de brandi de la motxilla i en vaig fe un glop que em vaig empassar lentament. Vaig notar com l'escalfor em baixava a poc a poc pel coll i m'arribava a l'estòmac, des d'on es va escampar cap a tots els racons del meu cos. Després de fer un altre glop, vaig tapar la petaca i la vaig desar a la motxilla. Em va semblar que la llum de la lluna es movia al ritme de la música.]

I aquí el meu petit homenatge a la Primavera, a la Lluna i al país del Sol naixent.

 

***

Blues i Murakami

....Llegeix molt concentrada. Pràcticament no aixeca els ulls del llibre. És un volum gruixut, en tapa dura, però com que du una sobrecuberta de la llibreria, no podem saber-ne el títol. Per la seva expressió seriosa, suposem que és un llibre difícil. No se salta res, sino que llegeix a poc a poc, com si mastegués una línia darrera l'altra.....

No és el què diu, sino com ho diu, el que enganxa de la literatura d'Haruki Murakami. Tres dies m'ha portat a llegir After Dark . Començo dissabte i l'acabo dilluns. 175 pàgines que m'han volat de les mans.

Dos adolescents amb problemes de soletat i comunicació passejant una nit pels carres de Tòkio sota llums de neó, entre carrers i places frequentant bars oberts tota la nit per subsistir i matar les hores fosques, fins que surti el primer tren de l'endemà. La noia no desitjant tornar a casa a dormir per un problema basat en l'argument que no desvetllaré, i la trobada amb un noi que ja es coneixien, company d'universitat de la seva germana, el qual assaja en un local a les nits, amb un grup de blues la seva música de jazz com a trombonista, van fent que transcorrin les busques del rellotge, capítol darrera capítol.

Tres personatges centrals. Històries secundaries que es barregen amb aquests personatges, algunes força desconcertants que barregen realitat i ficció, a l'estil cent per cent Murakami, el desenllaç de les quals no es produeiex i serveixen per fer pensar al lector. L'ambient de la cultura japonesa posada també en la boca d'aquests joves, fan que aquestes novel·les et facin acabar-les d'una tirada.

Una curiositat interessant es la forma narrativa. Un "ull" sobrevola l'espai i va explicant les escenes des de diferents angles a l'estil "travelling" d'una càmera filmadora.

Tal com ens té acostumats l'escriptor, ens ambienta amb música, en aquest cas de música de jazz. Un d'aquests temes, "Five Spot After Dark" amb el trombó de Curtis Fuller serviran per il·lustrar aquest apunt.

***

Per terres galaico-portugueses

Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:

Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,

apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...

Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.

La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.

Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***

Cultura japonesa

Des de fa un parell de décades que la cultura japonesa s'ha anat introduint a la nostra societat en tots els seus àmbits, d'una manera més generalitzada. Trobem molta literatura traduïda al català, gastronomia, cinema, arquitectes construint edificis emblemàtics i també molts grups de japonesos visitant les nostres ciutats interessats per la nostra arquitectura modernista i gaudiniana.

Avui s'han resolt eleccions al Japó i sembla que el Partit Demòcrata Lliberal, ha estat escombrat després de 54 anys al poder i ha estat rellevat per majoria absoluta pel Partit Democràtic del Japó. El Japó és en l'actualitat la segona potència econòmica del món, però fa uns anys, des de la nostra òptica occidental, a qui li interessava saber que passava en aquelles Illes? Ens arribaven notícies d'emperadors i hereus i tot ens semblava llunyà. Ara amb la globalització fins i tot el "sushi" i el "sashimi" els tenim a l'abast i podem gaudir-ne quan ens ve de gust.

L'any 1993 vaig conèixer la literatura de l'escriptor japonès catalanòfil Ko Tazawa que va raure a Barcelona per casualitat i va descobrir la nostra cultura. Li va ser concedida la Creu de Sant Jordi el 2003. Vaig llegir dos dels seus llibres: Catalunya i un japonès i Cartes a Yu i Kei, edictats per la Campana el 1993 i 1995 respectivament. Em van semblar interessants, sobretot el primer, ja que explica des de l'òptica d'un japonès com es veia la nostra societat.

En l'actualitat tenim el polèmic escriptor Haruki Murakami , les obres del qual ens arriben d'una manera continuada després de l'èxit del llibre Tòquio Blues que vaig adquirir en edició de butxaca i que acabo de llegir. He volgut començar amb aquest abans de llegir Kafka a la platja. Crec que he fet bé. Tòquio Blues m'ha agradat força. Dibuixa el perfil dels joves japonesos, que tant ens han estat presentats en reportatges i films, molt desorientats dins la seva societat, alguns dels quals no superen les frustracions i opten pel suicidi. Per què passa això en un país d'un alt nivell econòmic i que és model de la societat del benestar? Potser una educació massa rígida? ó unes tradicions que han estat escapçades massa ràpides després de la II Guerra Mundial? Sembla que és un dels països més envellits del món i a les joves generacions els costa implicar-se en l'engranatge social.

Aquests dies de l'estrena de la película Mapa de los sonidos de Tokio de la directora catalana Isabel Coixet, en una roda de premsa li van preguntar com eren els japonesos. La resposta va ser que si algú volia conèixer com eren, que anés a veure la pel·licula Still Walking, del director Hirokazu Kore-eda, la qual reflectia d'una manera molt exacta la cultura i la personalitat dels nipons, i que ella n'era una bona seguidora. Vaig veure que encara la projectaven i fa dos dies la varem anar a veure i realment va ser una bona recomenació que faig extensiva a qui li pugui interessar.

En algunes coses les cultures no som tant diferents, sobretot en el que es refereix a les mares de família abnegades i guardant els seus propis secrets i amargors.

***