¿Qui et penses que ets? Alice Munro

 Un llibre per llegir l'estiu. Sempre ve de gust la literatura d'ALICE  MUNRO. Aquest llibre no és d'històries curtes ni de contes, és una novel·la amb tots els ets i uts, on ens descriu la vida d'un personatge femení, la Rose provinent d'una família humil d'un poble de mala mort ubicat a la provincia d'Ontario. 

Aquesta escriptora Premi Nobel 2013, sempre ha estat interessada en descriure persones amb mancances personals d'origen provincià, degudes a l'educació rebuda en un entorn familiar de manca de sentimentalisme. 

En el cas de la Rose, protagonista del relat, aquest provincianisme la fa fracassar en l'intent d'encarrilar la seva vida lluny del poble d'origen. La manca de llibertat personal en que es va trobant fa replantejar-se la vida a través dels anys i començar de nou diverses vegades, amb noves relacions, ubicacions i nous treballs en diferents ciutats del país. 

De totes maneres la seva trajectòria la torna al poble, no per voluntat pròpia, però on troba que res és igual de com el va deixar. Les seves reflexions són dignes de acabar una novel·la d'una escriptora com Alice Munro sempre disposada a descriure l'educació sentimental de dones dependents i necessitades de llibertat.

No cal que digui que la prosa d'Alice Munro és excelent. També tornaré a mencionar la seva traductora la Dolors Udina, (aquí), com vaig fer en el meu altre apunt de l'any 2017 en referencia a un altre llibre d'aquesta autora (vegeu).

 

***

Estimada vida

Com vaig explicar en una entrada al blog de finals d'agost, he pogut tornar a fer-me amb un llibre de l'escriptora canadenca Alice Munro, el títol del qual encapçala l'apunt d'avui.

Així com l'anterior llibre d'històries curtes que vaig comentar, "Dansa de les ombres felices" va ser el primer llibre d'aquesta escriptora, el que avui faré esment és el darrer que ha escrit. Entre l'ún i l'altre els separa 40 anys.

La seva obra compta amb dotze col·leccions de contes. Aquest darrer que acabo de llegir, també de relats curts no es diferencia de l'anterior, tot el contrari, la maduresa l'ha ajudat positivament en continuar explorant en les vides del ser humà, i a presentar-nos els personatges com gent que forma part de qualsevol vida i que determinen accions completament cotidianes de la nostra existència. Com diu l'autora:  "Veig la vida com peces separades que no acaben d'encaixar mai"

 Molt interessant és el que Alice Munro ens adverteix:
"Les quatre peces finals del llibre, formen una unitat a part autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules - i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

Efectivament aquest final de quatre capítols, dóna sentit a la seva trajectòria i a l'Estimada vida que sempre ha defensat des dels seus orígens d'una zona rural de la província d'Ontàrio. Durant molt anys va abandonar l'escriptura, i un dels primers reportatges sobre ella deia el 1961: "Mestressa de casa troba temps per escriure relats". Cinquanta anys més tard, al Canadà li diuen "el nostre Txekhov", a més d'haver estat guardonada amb el Nobel del 2013.

Vancouver - 2017

***

Viatgers i lectors

A les envistes de Toronto

En el recull d'articles d'opinió de Quim Monzó, apareguts del 1991 al 1993 a la premsa de Barcelona, i publicats en el llibre "No plantaré cap arbre", el qual he rellegit aquest estiu, n'hi ha un que parla de dues menes de gent viatgera. La primera mena la formen els que aterren en una ciutat amb l'orgull d'haver aconseguit no saber-ne gairebé res. Agafen l'avió, arriben i a veure què passa. Després hi ha els de la mena Com Més Coneixements Previs Millor Aprofitament In Situ. Compren guies, mapes, estudien el que es pot veure i devoren la història de la ciutat. Aquests compren també novel·les que tinguin alguna relació amb la ciutat on van. L'article va fluint amb l'enginy i la ironia de l'escriptor, el qual en fa un retrat per sucar-hi pa del turista-viatger.

Podría identificar-me en certa manera amb els de la segona mena en quan a l'elecció de la novel·la adient relacionada amb el país a visitar, com he comentat ja alguna vegada i també amb la preparació del viatge abans de trepitjar els terrenys.

Aquesta vegada l'elecció de la lectura va ser Alice Munro,  (vegeu) escriptora canadenca guardonada amb el Premi Nobel de Literatura del 2013. Vaig trobar el seu primer llibre d'històries curtes a la Biblioteca Pública, publicat l'any 1968 amb el títol;

Atès que la nostra destinació d'enguany eren les províncies d'Alberta i Columbia Britànica a l'oest del Canadà, em va fer patxoca llegir a aquesta autora, per mí desconeguda, i a més amb un llibre de quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats. Tinc un gran respecte pels escriptors o escriptores d'històries curtes, doncs és necessària una ment molt creativa per explicar molt en poc text. Descriure personalitats, i analitzar sentiments de vides ordinàries, no qualsevol persona té el do de poder-ho expressar. Alice Munro sap fer-ho i et crea situacions cotidianes amb personatges senzills, que viuen en entorns familiars diversos, en una època que encara les dones es dedicaven majoritàriament a la familia (el llibre està escrit com he dit, l'any 1968) .

Malgrat el temps transcorregut de gairebé 50 anys, m'ha encantat la modernitat de la prosa i l'estructura de cada història. Sempre emprant una narradora en primera persona, que és protagonista de la situació, la qual interactua en el relat que es va configurant en cada moment, i de com els seus pensaments i sensacions esdevenen propis en cada moment de la història. La infancia hi té més protagonisme que la edat adulta i cada personatge hi té un paper important. Les diferents edats també compten a l'hora de transmetre'ns els seus neguits, els seus malsons, i la seva necessitat de més llibertat en relació als adults.

És un llibre amb molta personalitat que explora terrenys íntims i que segons diuen va seguir fent-ho en le seves obres futures, de les quals no n'he llegit cap, però que no descarto poder-ho fer aviat.

Haig de fer especial menció a la traducció de Dolors Udina. No sempre trobes una bona versió ja que un bon traductor et fa gaudir millor de les obres, i aquesta n'és una. Enllaço una sèrie de reflexions de diversos professionals d'aquesta feina (vegeu)

Llac Bow (Rocalloses)

Muntanya Robson 3.954 mts. (Rocalloses)

***