Una vegada més Manuel Baixauli ens sorpren amb la seva novel·la-mig-biografia. Set anys separen els dos relats. Després d'una setmana d'haver acabat L'Home manuscrit, l'autor va contraure una malaltia anomenada síndrome de Guillain-Barré que el va deixar paralitzat de cap a peus durant 42 dies, només amb una via de comunicació que eren les parpelles. "L'únic que em funcionava era el cervell, amb una lucidesa mortificant" recorda Baixauli.
La primera part de la novel·la narra aquesta experiència que el va dur a convertir-se en una pedra. Quan començava a recuperar la mobilitat al Sanatori de la Serra Calderona, va conviure amb uns personatges, els quals van contribuir a fer anar la seva imaginació daliniana per estructurar la segona part del llibre, on va intercalant contes, aforismes, dibuixos i fotografies deixant anar la fantasia del seu imaginari com a prosista.
Torno a trobar el Baixauli que ja vaig descriure en L'home manuscrit, d'una originalitat trangressora, i d'una qualitat extraordinària. És tot un luxe per la nostra literatura tenir un autor d'aquesta profunditat i estil com han dit diferents experts i que comparteixo completament.
Després d'haver-se vist immers en una crisi tant profunda, l'únic que volia, ens diu, era "viure com si fos un regal" i gaudir de la felicitat en coses tan simples com respirar per si mateix i beure un got d'aigua. Aleshores va començar a escriure sobre el que li va passar.........
***