Com deia en la meva anterior aportació al blog, he acabat de llegir el relat amb el que Mohamed Mbougar Sarr va guanyar el Premi Goncourt 2021, el qual tenia en procés de lectura, després de Pour hommes del mateix autor, el comentari del qual va precedir al present apunt.
La memòria més secreta dels homes és una novel·la la qual m'ha donat la sensació de ser escrita per ser presentada a concurs, i que va ser la guanyadora amb el mèrit de ser el primer escriptor de l'Àfrica subsahariana
que rep el
Goncourt des del 1903, la qual cosa posa de manifest la
resistència encara existent a acceptar un escriptor africà, entre els
referents de la literatura francesa.
Ha assolit un gran èxit de crítica literària i de reconeixement públic. En una de les seves entrevistes ha comentat que s'emmiralla amb l'escriptor Roberto Bolaño, el qual en fa menció dins la seva creació literària. Aquest és un llibre d'una història que conté diverses històries dins un mateix relat, i que comporta navegar vertiginosament per països que han sofert grans tragèdies en diferents moments històrics contemporanis, amb un laberint de personatges que conformen un thriller des de la primera pàgina.
A través d'un grup de joves escriptors, entre ells un de senegalès, l'autor ens introdueix a la vida d'aquests personatges, un dels quals, l'africà de nom Diégane fa un descobriment a París, d'un llibre llegendari "El laberint de l'inhumà" publicat el 1938, i que el seu autor va desaparèixer en circumstàncies estranyes després de provocar un escàndol en la seva època. Aquest xicot, decideix anar a la recerca del misteriós autor també d'origen senegalès, i a través del fil conductor d'aquesta recerca, es van succeint les històries com un laberint entre Àfrica i occident.
Mbougar Sarr, s'ha posicionat com un gran escriptor amb només 34 anys i crec que amb aquesta novel·la ha demostrat una gran ambició literària, però com tot llibre, no tots els lectors son receptius de la mateixa manera. A vegades malgrat els Premis i bones crítiques, sempre pot haver-hi alguna ombra que no satisfaci a tots els lectors. Personalment crec que li sobren algunes pàgines (en te 470) i a vegades les seves reflexions personals es fan una mica carregoses, malgrat que és un tema que pugui preocupar com a referent identitari i cultural. Aquesta barreja d'exploració d'identitat i de thriller no ha estat una lectura que en el meu cas, m'hagi satisfet especialment, malgrat reconèixer que és un cant d'amor a la LITERATURA en majúscula.
***
INTRODUCCIÓ DE L'AUTOR:
"Durante un tiempo la Crítica acompaña a la Obra, luego la Crítica se desvanece y son los Lectores quienes la acompañan. El viaje puede ser largo o corto. Luego los Lectores mueren uno por uno y la Obra sigue sola, aunque otra Crítica y otros Lectores poco a poco vayan acompasándose a su singladura. Luego la Crítica muere otra vez y los Lectores mueren otra vez y sobre esa huella de huesos sigue la obra su viaje hacia la soledad. Acercarse a ella, navegar a su estela es señal inequívoca de muerte segura, pero otra Crítica y otros Lectores se le acercan incansables e impacables y el tiempo y la velocidad los devoran. Finalmente la Obra viaja irremediablemente sola en la inmensidad. Y un dia la Obra muere como mueren todas las cosas, como se extinguirá el Sol y la Tierra, el Sistema Solar y la Galaxia y la más recóndita memoria de todos los hombres."
Roberto BOLAÑO,: veure = Los detectives salvajes
El mèrit de la traducció també és d'Oriol Valls
