dijous, 31 de maig del 2012

Treballes o dissenyes?

Aviat farà quatre anys que estàvem juntes. Ella i jo, la plantilla del blog. Em feia pena separar-m'en però ja fa temps que em rondava pel cap fer una renovació.

A tots ens passa un dia o altre. T'acostumes a veure sempre el mateix i t'agafen ganes de fer un canvi. Les persones som volubles i de sobte el que t'agradava ahir ja no t'agrada avui. Les modes en són un bon exemple, ara ampla, ara estret, ara curt i ara llarg. I les ulleres? Torna l'estiu i ja tenim els models "xic" de les nostres mares a l'abast. A vegades penso que és difícil dissenyar, però sempre podem mirar deu o vint anys enrera i ja tornem a tenir novetats! Els baguls de l'àvia sempre serveixen.

Així doncs, avui que tenia una mica de temps m'he dedicat a seleccionar plantilles. I aquesta és la que m'ha sortit, color amunt i avall a més de barallar-m'hi una mica. No és que sigui gaire original, el disseny ja ens el dónen fet, això si, ens fan treballar per personalitzar-lo una miqueta, el que compte però és el contingut i aquest també ens el treballem.

A veure quan temps em durarà. Fins que m'agafin els cinc minuts i sant tornem-hi!  Bon cap de setmana!.. i Bon sol!

***

dimarts, 29 de maig del 2012

Un gat taronja

Intentar parlar de La gatera, és com intentar parlar d'una obra de Murakami, no és fàcil, sempre al llindar psicològic de la ficció i la realitat. Llibres escrits per sorprendre sempre al lector. La intensitat de l'argument és com una melodia In crescendo amb esclat final i turbulències. Una gran dosi poètica defineix personatges cabdals i singulars. Són 149 pàgines que ens expliquen el "renaixement" de la protagonista durant un any d'angoixes i diàleg personal, a la recerca de la connexió entre dos mons viscuts en primera persona. Una novel·la de gran qualitat narrativa i creativa.

L'autora Muriel Villanueva, és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura comparada, amb un curriculum força reeixit i farcit de Premis literaris. Actualment és Professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, i va guanyar amb aquest títol, el Premi Just M. Casero 2011 que atorga la Llibreria 22 de Girona, el propietari de la qual va desfer-se en elogis dient que era  "la millor novel·la que havia vist el jurat en els últims anys". Me la vaig comprar per Sant Jordi, després d'haver-ne llegit les exel·lències en blogs i publicacions digitals, i no m'ha decebut, tot el contrari, és una recomanació per tothom que es vulgui sotmetre a un repte literari, d'una narrativa que traspassa fronteres personals.

... L'Arnau amb jersei trobo que és una preciositat. Trobo que és un  home de tardor, i és igual que sigui hivern. Un home de fulles seques, de rierols, de salamandres, de roques amb molsa, i de desglaç. Possiblement sí, possiblement sigui també un home de primavera. No crec que li agradin el fred ni la calor. A mi la calor sí. Ell té una veu que si calgués descriure-la crearies quaranta o cinquanta sinestèsies i unes vint-i-cinc metàfores i no te'n sortiries...

***


diumenge, 27 de maig del 2012

Comiat amb sensibilitat


Hi ha imatges irrepetibles que et queden a la retina i que et fan pensar. Una d'elles és la que les càmeres de TV3 van obsequiar-nos ahir, amb motiu de la Festa de celebració al Camp Nou per haver guanyat el primer equip de futbol, la tant polèmica Copa del Rei.

Quan algú s'acomiada de la feina, rep tota mena d'homenatges i adéus per part dels companys, la majoria són viscuts amb un cert escepticisme per part del que se'n va, atès que coneix bé a la gent que ho organitza per mantenir les formes. En el cas de l'ara ja ex-entrenador del Barça, en Pep Guardiola, dóna la sensació que els seus se l'estimen. Han estat quatre anys de patiments i esforços amb resultats força positius, coneguts per tothom, però no sempre els resultats òptims són fruit només de disciplines i feina ben feta. Hi ha també la qualitat humana envers als altres i la donació personal de sentiments d'estima. Això és el que ens han trasmés moltes imatges que hem estat veient darrerament cap a la persona de'n Pep per part dels nois de l'equip que ell ha dirigit i que els ha fet créixer també com a persones.

Estem acostumats a veure a tota mena d'homenatges a figures claus de la nostra societat, acompanyats per personatges hipòcrites per "sortir a la foto" ó bé poder explicar "jo també hi era". És un fet habitual d'egocentrisme de cara a donar-se importància un mateix per poder presumir de contactes socials. Veure imatges com les que varem veure ahir, penses que encara hi ha gent que es comporta d'una manera generosa i logren ser estimades com es mereixen, gaudint d'una modèstia i sensibilitat especial de cara als altres. Això es dóna amb persones intel·ligents i senzilles que valoren per damunt de tot la cara bona del comportament humà. Comprenc la il·lusió que deu fer poder marxar amb aquesta sensació de estimar i ser estimat. 

***


diumenge, 20 de maig del 2012

Master en economia

No he estat mai persona de números, ni m'han agradat mai especialment. M'he decantat més per les lletres. Tampoc m'ha preocupat massa de com els ministres econòmics han portat les finances dels països. Ara, però, puc dir que començo a saber que vol dir Agències de qualificació, Banc Mundial, ajust fiscal, avaluació de riscos, estabilitat financera, prima de risc, sostenibilitat, creixement desenfrenat, i tot un seguit de sinònims que no acabaríem mai d'ennumerar. Qualsevol articulista fa servir les mateixes paraules dia sí ara també. Els noticiaris sempre comencen amb els mateixos termes, i amb les reunions dels que han de solucionar l'embolic que aquesta societat està deixant al poble ras sense les millores socials que al llarg del segle XX s'havien aconseguit.

No hauria dit mai que el meu cervell hagués estat capaç d'assumir tot aquest rosari de paraules. És com si hagués fet un Master en economia accelerat.

Estem vivint una situació històrica de crisi econòmica mundial que malgrat que durant anys s'ha estat gestant i denunciant, possiblement trigarem anys en resoldre aquest problema que desgraciadament ens afecta a tots. Els experts no es posen massa d'acord. No sempre es poden prendre per exemple les resolucions de crisis anteriors, atès que les situacions són diferents a cada moment que es presenten. Estem vivint moments d'angoixa i d'incertesa que dificilment el ciutadà pot solucionar si no és pressionant als dirigents de forma unitària com s'està començant a fer.

La por a l'endeutament viscut pels nostres pares, va fer que la generació dels que ja estem jubilats, ho haguéssim tingut molt present i ha fet que la majoria no hàgim viscut per sobre de les nostres possibilitats, sabíem que no es podia estirar més el braç que la màniga, però les generacions posteriors que han nascut amb facilitats de tota mena, són les que ara desgraciadament es troben que han de fer  molts números per subsistir dignament. Ara però, tots estem exposats a perdre el que mai haguéssim cregut que podia passar, la nostra tranquilitat econòmica i social.


***

dilluns, 14 de maig del 2012

La família del meu pare

El darrer llibre que hem llegit al Club de lectura és el títol que encapçala aquest apunt. Jo no coneixia a la Lolita Bosch, i és ni més ni menys que la besnéta de Rómulo Bosch i Alsina, nascut a finals del segle XIX. Un prohom de la burgesia catalana de l'època, el qual també va ser Alcalde de la ciutat de Barcelona.

Amb aquest llibre, la Lolita Bosch va voler homenatjar a la família del seu pare, que va comptar amb cinc generacions de nom Rómulo.  Llegint a Internet, he trobat força crítiques positives del llibre de quan es va editar l'any 2008, en canvi a mí, m'ha resultat una mica feixuc per les raons que exposaré.

Quan vaig començar la lectura vaig pensar que la versió novelada d'aquesta familia, era força interessant de com la Lolita la presentava, i prometia unes històries familiars les quals ella anava investigant a la recerca de conèixer millor els seus orígens. Però a mesura que anava avançant el relat, l'autora, amb l'anhel de donar la màxima informació de fets ocurreguts durant el segle XX aprofitant el fil argumental de la família dels Bosch, amb la qual ella es vol reconciliar, vaig trobar que va introduir massa material informatiu amb personatges de tota mena, aliens a la novel·la,  amb la qual cosa aconsegueix que el lector li sigui  difícil de païr i el fil de l'argument s'hagi d'anar reconduint contínuament.

La familia es va succeïnt d'una manera força eclèctica i repetitiva, barrejant besavis, avis, pare, néts, germans, oncles, cosins, etc. etc.  sense massa ordre generacional. Ara uns, ara altres. També fa esment a cançons cantades per la besàvia, amb les seves lletres, menciona poetes i poemes, paràgrafs d'altres escriptors, repeticions dels seus propis paràgrafs del mateix llibre, vivències personals de la infantesa de l'autora, etc. Molt aiguabarreig.

Mentre va fent recerca, explica també la vida d'amics i amigues que l'acompanyen. Fins i tot fa sortir uns detectius privats de renom, per investigar. Tot un mosaic de personatges de totes les condicions que a vegades res tenen a veure amb l'interès propi del llibre.

En les pàgines es van reproduint també fotografies familiars del seu arxiu personal, esquemes dibuixats a mà de la seva trajectòria per la ciutat buscant els domicilis on la família havia residit, fotos de seqüències de metàfores emprades per enriquir el textos, dibuixos i tota mena d'informació per donar crèdit a la seva obra.

Amb tot no vull treure mèrit a la seva prosa, que està molt treballada, però que dóna la sensació que ha volgut abocar tota la seva saviesa i sintetitzar-la en només 313 pàgines, amb un cert desgavell.

Una novel·la que li ha donat molta feina de recerca informativa, però potser m'hauria agradat més que hagués estat escrita amb més modèstia i senzillesa, a l'hora de voler descriure el món que va viure el seu pare i que ella semblava desconèixer. El desig d'informació, potser li ha quedat massa desbordat.

***


divendres, 11 de maig del 2012

Més de dos segles de Fira. XIX-XXI


Dia 11 - Sant Ponç

Des de temps reculat, que se'ns fa difícil de precisar, a l'església de Sant Cugat, del Rec de Barcelona, es venerava una imatge d'aquest sant, que gaudia de molta devoció per la barriada. Al carrer dels Carders, per l'indret del davant de l'església indicada, tenia lloc una fira d'herbes. No sabem quan ni per què aquesta fira va deixar de celebrar-se.


Des de fa anys que se celebra una fira d'herbes al carrer de l'Hospital, al redós d'una imatge de Sant Ponç que es venerava en l'església de l'Hospital de la Santa Creu, desapareguda d'uns quants anys ençà. A les set del matí sortia un sacerdot que seguia tot el curs de la fira i beneïa la gran profusió d'herbes aromàtiques i remeieres que els firataires portaven per vendre. La fira s'estenia des de la Rambla fins més enllà del Pedró. En ésser traslladada la vella església de l'Hospital de la Santa Creu al de Sant Pau, s'ha encarregat de la benedicció de les herbes l'església der Sant Agustí.

Aquesta fira és molt animada i sembla que més aviat va en creixent. A més d'herbes, s'hi venen flors i productes de caient camperol, com mel, arrop, formatge, moixernons, confitures de fruites, etc.

J.Amades - Costumari Català-Pàgs. 587-588






***

dimarts, 8 de maig del 2012

Artigas, L'home del foc

Als que ens agrada l'art de la ceràmica, hem gaudit força amb l'exposició a la casa Milà, de l'obra de'n Josep Llorens Artigas, un dels noms més destacats de la ceràmica europea del segle XX.

La tècnica que va emprar aquest ilustre català universal, va ser de renovació d'aquest art mil·lenari de la ceràmica de torn, que a Occident havia quedat relegada a l'àmbit de les arts aplicades, i l'elevà al nivell del gran art de la ceràmica oriental, fins al punt d'aconseguir que, a l'inici dels anys trenta, museus d'art com el Metropolitan de Nova York o el Museu d'Art Modern de Barcelona, adquirissin per primera vegada peces de ceràmica contemporània, per la qual cosa el nom de Josep Llorens Artigas ha travessat fronteres.


Sense cap tipus d'exhibicionisme, aquest artista treballava amb les seves peces, coent-les en forns a partir de 1200º que eren els que la tècnica oriental feia servir per coure la ceràmica. Aquests forns, va haver de fabricar-se'ls ell mateix al seu taller de Gallifa on va haver d'adquirir una masia, després de les queixes dels veïns del barri de Sant Gervasi on vivia. Els forns de la mediterrània que s'empraven per la cuita, coïen a 1000º.

"Les formes de les meves ceràmiques son les formes derivades del torn del terrisser, i són les de sempre: les dels pobles primitius i les que s'han tornejat en totes les civilitzacions (la grega, la romana, la renaixentista, etc), encara que per elles mateixes no constitueixin una representació d'aquestes civilitzacions" J.LL.A.

Clar de lluna
L'exposició compta amb més de cent cinquanta peces, gairebé totes procedents de col·leccions particulars. Es poden veure cronològicament, des del gerro anomenat Clar de lluna (1927), considerat pel mateix autor una "obra mestra", fins a les darreres peces enfornades a principis dels anys setanta.

L'obra d'Artigues, cuita lentament al foc de llenya, que per ell era la base de l'ofici, es caracteritza per la sencillesa d'unes formes hereves de la tradició. Vasos monocroms amb pigments preparats per a cada un. El seu eslògan era "Fer de cada peça una obra única".  


L'artista va treballar amb diàleg obert amb el seu gran amic Joan Miró. Els va unir una gran amistat i van col·laborar en grans murals on Miró va donar curs a la seva fantasia. Podem contemplar aquestes col·laboracions en el mural de la Terminal B de l'Aeroport del Prat a Barcelona, que dóna la benvinguda als visitants, i també el mur del Sol i de la Lluna a la seu del centre UNESCO de París, entre d'altres.









Per acabar, voldria fer esment a l'austeritat de l'exposició, que amb materials naturals i simples, aconsegueix donar una calidesa molt d'acord amb les peces que s'exposen, les quals mereixen ser presentades amb l'exquisidesa ambiental que l'0bra requereix.

***


dimecres, 2 de maig del 2012

Un bressol de color blau

Davant la finestra del vaixell, vaig veient la immensitat del mar blau amb lleugers filets de plata. L'horitzó és net. Manquen algunes hores encara per arribar a la nostra ciutat, després de tres dies d'intens moviment descobrint una ciutat entranyable a l'ílla de Sardenya, que tímidament encara es pot sentir parlar la nostra llengua.

 Encara amb la ment posada en aquell indret, i en aquesta primera hora de la tarda, acomodada en el salonet i experimentant el gronxolar de les onades, vaig acabant el llibre autobiogràfic d'Erri De Luca que m'ha fet companyia també aquests dies.

Veritablement Els peixos no tanquen els ulls, semblen els meus en aquest moment els quals ressegueixen aquesta prosa poètica que relata una infantesa de post-guerra napolitana d'un nen que descobreix el camí de l'adolescència i desitja la metamorfosi del seu cos com una larva dins el capoll.

L'entorn de la vivència infantil s'ubica a la platja on la familia passa els estius i és on el noi aprèn l'art de viure. La pesca i els llibres omplen els seus dies i la nena que coneix, li fa descobrir el que és la justícia i l'estimació.

Platja La Pelosa - Sassari


Tot el relat és d'una gran exquisidesa. "La literatura és pensada i mesurada com un  llarg poema", va dir EL PAIS". És d'aquelles lectures que no voldríem que s'acabessin. Són 115 pàgines que sense capítols marcats, van seguint sense pressa els pensaments i actes d'un noi de deu anys que té una gran clarividència d'esperit. L'autor va recordant aquells moments després de cinquanta anys d'haver pres la decisió de deixar-ho tot i marxar.

Entenc perfectament la bona acollida d'aquest escriptor napolità, el qual ha estat nomenat "escriptor de la dècada" per Il Corriere de la Sera.

Potser ha estat l'entorn marítim d'aquests dies que m'ha fet assaborir amb tota la seva plenitud el contingut d'aquest llibre. És una petita gran joia d'un autor de la nostra cultura.

L'Alguer - Panoràmica
***