diumenge, 31 d’agost del 2014

Barcelona centenària

Aprofito unes horetes del darrer dia d'agost per comentar lleugerament, la novel·la que m'ha entretingut aquest mes, aprofitant les tardes de tranquil·litat que hem tingut al barri.

Vaig llegir que aquesta novel·la recentment publicada, és l'òpera prima de Carme Melchor, després d'haver-se documentat força temps. M'agraden les novel·les històriques i he pogut comprovar que els fets de fa cent anys, els ha sabut incloure dins d'un ambient obrer barceloní de Ciutat Vella, el qual s'acosta molt als records que en tinc també jo de les converses entre la meva mare i àvia, filles del barri de Ribera quan comentaven la vida d'aquell barri i els esdeveniments que havien viscut.

 Aquesta novel·la amb el títol de "La Filla de l'escocès", és un producte ambiciós de 551 pàgines, però que ha sabut interessar al lector, amb un argument que ha adaptat fets reals amb novel·la negra.

Al principi de la lectura em decebia el seu llenguatge planer i ingenu i vaig pensar que potser no era el tipus de relat que a mi m'agrada com a repte lector. La narració segueix aquest ritme en totes les seves pàgines. Aleshores vaig copsar que era com si estigués llegint una novel·la de fa cent anys, i així me la vaig prendre durant tota la lectura. Els personatges són molt variats n'hi han de molt bons i de molt dolents. Uns d'ingenus i altres de murris. De molt tendres i de molt sarcàstics. Tot un ventall de gent que envolten aquest rerafons intrínsec.

La novel·la és distreta, i la intriga que es va teixint arrant d'un assessinat, fa que, encara que moltes coses són previsibles, et va enganxant a la lectura per saber com s'ho ha manegat l'escriptora per no deixar cap fil sense lligar. El resultat final és òptim.

De totes maneres, només per recordar els fets històrics de les tensions socials de l'època, i esdeveniments que fan paral·lelisme amb el que estem vivint en els nostres dies, val la pena de donar un vot de confiança a aquesta novel·la de la Carme Melchor.

***


dimecres, 27 d’agost del 2014

Guerres i cavalls de Troia

No només els mediterranis hem estat capaços d'aguditzar l'enginy per enganyar a l'enemic i introduir-nos en els seus dominis dins un cavall de fusta. Aquesta gesta, popularitzada a l'Eneida, encara es fa servir en les guerres que malauradament van sorgint en el nostre segle XXI, i de difícil aturador.

Dia si, dia també, ens comenten que no es veu clar que els camions d'ajuda humanitaria a la frontera ruso-ucraïnesa, siguin totalment per això: ajuda humanitària, ja que no es deixen revisar per les institucions neutrals. La desconfiança cap a la Federació Rusa,  per part d'occident, és total. La política de despatxos no es posa d'acord. Si un President és murri, l'altre ho és més. L'aferrament a les cadires és fort, i sempre és el més débil qui en surt perjudicat, el poble. Les trinxeres ja estan obsoletes, i una vegada més torna a ser la població civil quí pateix les consequències d'unes guerres que indiscriminadament porten a la misèria i destrucció. Les vides humanes no importen, els cavalls de Troia tornen a actuar segle rera segle.

Palestins i israelians no poden conviure. Un altre cavall de Troia en aquest cas són els escuts humans dins els edificis ocupats per les guerrilles palestines enviant coets a l'estat veí, el qual es defensa amb maquinaria molt més sofisticada.  Altra vegada el més dèbil en surt perjudicat amb milers de morts en pocs dies de guerra oberta.

L'any vinent farà cent anys de la tragèdia del trasantlàntic Lusitània que feia la ruta Estats Units-Gran Bretanya. Un vaixell preparat per fer grans travessies amb tota mena de luxes i comoditats. A la gran guerra els alemanys van empendre fortes ofensives submarines contra els aliats, i el torpede que va fer l'enfonsament del vaixell just arribant a les costes britàniques, va ser precisament un submarí alemany que va alegar el transport d'armes a les bodegues. Encara ara no s'han posat d'acord amb aquestes manifestacions, el cas és que van morir més d'un miler de persones innocents també.



Amb tot, em pregunto, si algún dia s'acabaran les hostilitats de la humanitat. Sóc extremadament pessimista en aquest afer. Van passant els segles i no sembla que millorem.

***

dilluns, 18 d’agost del 2014

Cara i creu de la Festa Major de Gràcia

La cara de les Festes d'aquest popular barri, és la que els veïns volen que sigui. La competició està servida i cada any em meravella l'enginy per trobar motius per les decoracions que ens mostren així com la feina anual de trobar sponsors per costejar els materials, que malgrat ser reciclats, només de pintures, papers i tints, ja val un bon grapat d'euros. La mà d'obra veïnal i les hores que s'inverteixen amb la il·lusió que s'hi posa, són per treure's el barret.

Sempre ha estat així, el moviment gracienc va patir potser una davallada cap a mitja dictadura, però ha tornat a agafar empenta comptant també amb els nouvinguts estrangers que s'han anat instal·lant amb els seus restaurants i botigues artesanals.

La creu de la Festa, és part del que comenta en la seva columna d'ahir diumenge al Diari ARA en Quim Morales, amb el títol Festes de Desgràcia. Crec que el seu article, fet amb tota la ironia que es vulgui, mereix un petit debat. Fa algunes crítiques als pregoners, als canapès ressecs, a les obres de la Plaça de la Vila, a la tradicional eucaristia d'autoritats, al sector de la Fira ambulant amb escopetes torçades i màquines de ganxo que no enganxen mai res. Ens diu que les festes del barri no serien el mateix sense els carrers decorats amb ampolles velles ni la xocolatada patrocinada pel gremi de digestòlegs.























Jo li diria que els pregoners, actualment, són el resultat de la manca de pressupostos municipals i són els que són, sense menysprear ningú.

En quan als canapès, això si que podrien ben bé estalviar-se'ls, amb una copeta de cava, n'hi hauria més que suficient.

Les obres de la Plaça, estan en consonància amb la resta de la ciutat. No hi ha un pam de sòl sense aixecar.

La tradicional eucaristia no es pot generalitzar amb l'assistència de gent que no trepitja mai una església. Si es prescindeix d'això, ja quedaria oblidada la Patrona de la Festa del 15 d'agost, com ho està essent Santa Eulàlia i la Verge de la Mercè en els seus respectius dies. Les arrels cristianes de les commemoracions s'esborrarien per sempre més.















La fira ambulant, és la de sempre, la de tota la vida, la de quan jo era petita amb algunes modernitats extres que s'han incorporat. Els firaires continuen amb les escopetes que mai toquen on s'apunta, els ganxos que mai enganxen i les tòmboles per treure un ninot de mida humana, costa Déu i ajut. A tots els pobles i poblets es troben els mateixos.


Primer Premi carrer de Verdi
Gràcia, com tota la ciutat, s'ha convertit en atracció turística i l'allau de gent vinguda d'arreu fa que la festa ja no només sigui pels graciencs. Les cues per veure els guarniments són les mateixes que per veure la Sagrada Família. La marca Barcelona l'hem de patir tots. És qüestió de matinar per passejar pels indrets que interessen. A les 12 del migdia és quan sona el despertador per a molts. És questió de tornar quan els altres se n'hi van. Ja fa temps que amb paciència hem après a compartir.

En Quim Morales acaba desitjant als desgraciencs i desgracienques una bona festa amb civisme i respectant el descans del veïns. Això si encara en queda algun que no hagi fugit a una altra ciutat o a l'altre barri. [sic]

***

dijous, 14 d’agost del 2014

Hostes a l'agost

Qui pensa que el mes d'agost és avorrit pels que ens quedem a la ciutat? De cap manera. Moltes vegades ens deixen al nostre càrrec hostes peculiars però que no ens poden treure de casa, ja que la dita:  hostes vingueren que de casa ens tragueren, no s'acompleix atès que sóm nosaltres els que hem de vetllar perquè estiguin a gust i vulguin tornar una altra vegada a fer-nos companyia.

És el cas de la Isis, una gata molt manyaga que s'ho passa molt bé amb nosaltres, ja en vaig parlar l'any 2008. Dorm a totes les habitacions permeses sota les finestres, perquè és on troba una mica de fresqueta i s'hi passa hores com tots els felins. No molesta gens, és molt dòcil i tampoc miola. Només hem d'estar atents quan li agafa l'hora boja i li dóna per córrer amunt i avall derrapant pel corredor. Fa riure amb els seus bots maldestres, ja que és de "pota curta" i galopa amb tota la seva còrpora.

Quan ens la van portar no va estranyar gens la casa. Sembla mentida que tinguin aquest xip que memoritzen els llocs on han trepitjat. Al moment ja va marcar territori amb els seus refregaments, i es va instal·lar en els llocs on li acotem. El més curiós és que, al matí quan li vam donar pas al territori prohibit, va estar pacientment just a la porta del bany, esperant la sortida d'en S. ja que just fa un any, la tenia malcriada donant-li una miqueta de menjar enllaunat just al llevar-se. Insòlit el xip de la memòria!

Enguany també tenim hostes vegetals. Cansada de tenir moltes plantetes, havia fet net i ara me'n quedaven tres o quatre. Doncs se m'ha omplert altra vegada, per poc temps però, ja que tornaran al seu lloc en una nova ubicació que els seus propietaris estan preparant. De moment aprofito per flairar l'olor de la menta fresca, de la farigola i de l'espígol que va bé també per oxigenar els pulmons com si estiguèssim en plena natura.

I així doncs, qui any passa any empeny. L'agost és temps de tranquilitat. Cal que ho aprofitem ja que ens espera un setembre força convuls!


***

dilluns, 11 d’agost del 2014

Lectures estiuenques

En una de les meves incursions a les llibreries per trobar algun títol que em fes l'ullet, i a més fos en edició de butxaca, vaig trobar una de les darreres novel·les de l'escriptora Susanna Tamaro i que llegint la contraportada vaig veure que es tractava de la seva pròpia biografia des de la infantesa a la joventut. No vaig dubtar en fer-me'l meu, atès que només havia llegit d'aquesta autora la seva novel·la de més èxit Vés on et porti el cor, i recordo que em va agradar força ja fa més de vint anys.

Així doncs m'hi vaig posar sense pensar-hi, i constato una vegada més que aquesta autora no m'ha deixat indiferent. Aquesta versió és en llengua castellana i a vegades si no es coneix el traductor, la reticència hi és present, però sembla que les obres d'aquesta escriptora, de traduccions al català n'hi han poques. Haig de dir però que l'he trobat força digna, malgrat potser algún gir de difícil comprensió, ja que la traductora Guadalupe Ramírez suposadament és mexicana.

La història que ens presenta de la seva pròpia vida, és valenta. Va des de la solitud d'una nena que va descobrint el món a base de la seva curiositat no entesa, i que es fa preguntes a les quals no obté respostes immediates, atesa la seva condició d'infant introvertit i reclòs a una ciutat industrial com és Triestre, d'on és originària, fins el cant a la vida que ens mostra durant la seva joventud a Roma, la gran ciutat, on comença la seva trajectòria literària. Hi ha tot un seguit de vivències extraordinàries, que a vegades ens identifica a les lectores que vam viure experiències semblants en aquella època, malgrat la distància geogràfica.

En les seves obres i és sempre present el vent del noroest "la bora", que bufa fort en l'indret de l'Adriàtic, recordo que en el nostre viatge a Croàcia, el guia ens en va parlar força, atès que és un vent violent, sec i fred semblant a la nostra Tramuntana, el qual influeix també en la personalitat de la gent que l'ha de suportar.

Una història ben escrita d'una vida prou convulsa entre avis, pares i germans. La Susanna Tamaro continua essent una escriptora amb un alt grau de sensibilitat, fidel a uns esquemes intel·lectuals forjats des de la infantesa i que els projecta en les seves novel·les. Sempre a la recerca del seu propi jo i a la recerca de la llibertat.

Atès que en aquesta novel·la dedica un parell de pàgines a comentar "On et porti el cor", i tal com he dit al principi, ja fa més de vint anys que la vaig llegir, no he dubtat tampoc a buscar a la lleixa l'exemplar que tinc, i en aquest cas la traducció és en català, i la interpretació que en fa l'Assumpta Camps, molt més acurada. La reelectura no m'ha portat més de tres o quatre dies.

M'ha tornat a agradar i constatar també que l'acollida que va tenir en el seu moment, encara és ben vigent. Un monòleg epistolar que una àvia adreça a la seva neta, a les envistes de la mort, i que decideix deixar-li per escrit la història de la família que inclou els seus remordiments i les seves analisis per haver viscut una vida de mentides les quals l'han portat a la soletat, i en el moment en que l'escletxa de la cuirassa s'esberla, i descobreix les seves flebeses, ho treu a la llum perquè ajudi a la seva neta a entendre les seves confessions, i no sigui una possible tara hereditària. Un text intimista que ajuda a comprendre una vida agitada de sentiments contradictoris.

Oh ´Siva, quina és la teva realitat?
Què és aquest univers ple d'estupor?
Què forma la llavor?
Qui fa de botó de la roda de l'univers?
Que és aquesta vida més enllà de la forma que impregna les formes?
Com podem entrar-hi de ple,
per sobre de l'espai i del temps,
dels noms i de les connotacions?
Aclareix els meus dubtes!

D'un text sagrat del ´sivaisme caixmir
***


dijous, 7 d’agost del 2014

Cartells cinematogràfics

Aquests dies han inaugurat a la Filmoteca, una exposició de cartells representatius de pel·lícules exhibides a les sales de cinema, del dibuixant Macario Gómez Quibus (MAC). És curiós que veient-los se'm van representar els cines de barri de la meva infantesa/adolescència, en els quals junt amb l'entrada, ens obsequiaven amb un fulletó mida postaleta d'aquests cartells significatius, els quals guardàvem per col·leccionar-los i feien costat als àlbums de cromos els quals eren en aquell temps el nostres tresors.

Contemplant aquests dibuixos ara d'adulta, reconec la traça del MAC. Encara és viu. És nascut l'any 1926 i fa força patxoca. Ha de ser molt satisfactori arribar a veure que la feina que has fet durant la teva vida sigui recompensada.
Els cartells que he reproduït, son d'algunes de les pel·lícules que d'alguna manera em van impactar. Aleshores, durant la dictadura, estàvem sotmesos a les classificacions "R" i no sempre les podíem veure totes. Hi havien families que no hi donaven importància, però no era el cas de la meva, on sempre es determinava què podiem veure o què no. Per descomptat que a l'exposició hi han cartells més antics de films protagonitzats per les estrelles que a mi ja no em van deleitar, però si que ho van fer a la meva mare que durant la guerra i només amb 14 anys, la seva màxima distracció era anar al cinema i es coneixía tots els actors de l'època, i dels quals sovint en parlava.

Els meus records:


El mundo de Suzie Wong. Un William Holden impressionant. Nancy Kwan, una bellesa asiàtica icona del moment.

Orquídea Negra. Sophia Loren admirable.

Con faldas y a lo loco. Una peli coral que encara ara és digna d'admiració. Millor el títol original: Ningú és perfecte.

Dr. Zhivago. Sense precedents. Romanticisme en grau superlatiu. Omar Sharif ens va enamorar a totes le dones.

Los atracadores. Va ser la primera pel·lícula per adults que em van deixar veure als 16 anys, filmada al Raval de Barcelona, que llavors era el "barri xino". Vaig entendre el significat de la prostitució, que ja és dir a la meva edat.

Los diez mandamientos. La gran superproducció americana que ens va sorprendre amb la tècnica avançada de les aigües del Mar Roig quan se separaven. M'agradava molt en Yul Brinner.


Diu en Macario Gómez, que al mateix Charlton Heston li va agradar tant el dibuix, que el va visitar i es va endur un altre que el mateix MAC li va fer i que va conservar en el seu domicili, força temps.

Crec que aquesta exposició és una bona iniciativa, un llegat que tenim en els arxius històrics. Si més no, per donar a conèixer també una persona que per a les generacions actuals, es possible que hagi passat desapercebuda.

***

divendres, 1 d’agost del 2014

Agost

He titulat aquest apunt com un dels articles que inclou el recull d'en Quim Monzó "No plantaré cap arbre", d'una selecció dels millors articles apareguts d'aquest escriptor a la premsa de Barcelona del 1991 al 1993, que van ser publicats a diversos mitjans. Llegint-ho, una se n'adona i recorda què fèiem i com vèiem la nostra societat, i que en algunes coses no hi han diferències importants.

Ja hem començat el mes d'agost i m'ha cridat l'atenció precisament l'escrit que menciono amb el títol "Agost" on en Quim Monzó descriu amb la seva ironia personal, les cues als forns de pa que es produíen als barris de Barcelona durant aquest mes per aconseguir una barreta, atès que ningú es preocupava d'organitzar-ne els torns que haurien estat ben rebuts pels que aquest mes restaven a ciutat. A més dels forns, parla també d'altres gremis que també sense més, penjaven el cartell  de "tancat per vacances de l'ú d'agost al 3 de setembre", i els consumidors havíem d'anar com a bogets buscant on poder aconseguir avituallament durant aquestes dates.

Era un peix que es mossegava la cua, ja que quan menys gent hi havia, més gent tancava. Dic era perquè he observat que des de fa uns anys, les botigues tanquen menys dies. Forns n'hi ha dos a cada cantonada. Trobem pa als "supers" (encara que sigui de massa congelada),  a les pastisseries,  i a totes les botigues de queviures regentades per estrangers que no tanquen ni tant sols els festius. Amb tanta competència, convé no perdre clients i facilitar la vida a les persones que no tenen l'obligació de marxar l'agost. Competir és bo.

En el seu article, en Quim parla d'un reportatge de TV3 sobre l'absentisme agostenc i d'un capitost que deia que el tema de les vacances del comerç és lliure. La seva pregunta era doncs perquè els comerços no poden obrir més enllà d'un determinat nombre d'hores setmanals, i en canvi ningú no els diu res si fan més o menys vacances, o si no en fan gens?.

Crec que és un tema que encara no està superat, malgrat que sembla que anem millorant poc a poc. Fa anys que del desacord en tancar i obrir botigues se'n parla. Uns volen obrir els festius, altres volen que es tanqui. Uns volen torns, altres no volen tancar mai, és un galimaties que costa de reglamentar. Opino que és un tema polític, que es podria solucionar com ho han fet la majoria de ciutats importants del nostre planeta.


***