dijous, 30 de desembre del 2010

Visitants i convidats

Aquest desembre he rebut visitants i convidats. Els visitants són inesperats i gairebé sempre inoportuns. El dia 6, flamant dia de la Constitució vaig tenir la flamant visita amb el nom femení de Ciàtica. Em va deixar garratibada, mai més ben dit, i no la volia pas tenir al meu costat. No la coneixia, i se'm va fer força antipàtica i insoportable. Malgrat tots els meus esforços per que marxés, fent-li la vida impossible a base de connectar-li electrodes per totes bandes, s'hi va trobar bé amb mí. No em va deixar anar a veure la Fira de Santa Llúcia, ni les llums de la ciutat, ni el Pessebre de la Plaça Sant Jaume, res de res.  Fins el dia de Nadal no va començar a fer-se fonedissa. El dia de Sant Esteve, per sort si que vaig tenir convidats estimats, que em van fer passar un dia excel·lent amb la seva companyia, aquests si que van ser volguts. Tan bon punt van marxar de casa, quan encara no eren ni a la porta del carrer, vaig tenir un altra visita inoportuna i indesitjable, amb el nom també femení de Febre. Altre vegada retinguda, i aquesta vegada durant tres dies fent-me suar, ara pujo, ara baixo, fins que he guanyat la partida i espero poder-me acomiadar d'aquest mes d'una vegada i per totes, a veure si l'any 2011 em proporciona més defenses per aquesta guerra que jo soleta haig de resoldre.

Com que sóc una mica reconcentrada i he tingut moltes hores per fer-ho, he aprofitat per acabar la lectura de la darrera novel·la d'un dels meus estimats escriptors del nostre país:

ELS CONVIDATS d'Emili Teixidor.

Tal com ens té acostumats, el lèxic de l'Emili, és una joia literària en tots els sentits. La novel·la torna als temps dels primers anys de la post-guerra on els protagonistes dels pobles de les nostres contrades van viure les tragèdies col·lectives de perdedors i guanyadors. Els convidats és la gran metàfora que dona sentit al relat. Tots són innocents i culpables alhora. Els temps, quan ens toca viurel's, sempre són difícils.

Per cert, la versió cinematogràfica de Pa negre no em va agradar. El guió és un mig mig de Retrat d'un assassí d'ocells i Pa Negre. El resultat res a veure amb tot el que la lectura de l'Emili Teixidor ens vol aportar a través de la seva prosa.

I per acabar aquest reguitzell de visitants i convidats, aprofito per convidar-vos a brindar una copa de cava català virtual,  per rebre aquest any 2011 difícil també per a tots, al qual li falten poques hores per néixer.


***

dimecres, 22 de desembre del 2010

Solstici d'Hivern - Nadal 2010

Avui comença EL SOLSTICI D'HIVERN I un any més vull fer arribar els meus Bons Desitjos de continuïtat per a tots als blogaires que durant l'any ens anem llegint uns als altres i anem fent història amb els nostres apunts. Desitjo que no acabi aquesta activitat ja que és un instrument que ens obra horitzons més enllà de la nostra cotidianeïtat. 

BON NADAL A TOTS!



El Naixement de Crist, pintura sobre fusta provinent de Sagàs (segle XII), Museu de Solsona.

***

dilluns, 13 de desembre del 2010

Llum de Nadal al nord d'Europa

Avui dia de Santa Llúcia i Festa de la llum als països escandinaus, una creença que pot venir del seu nom, Lucis Via, 'camí de llum', o de la seva proximitat al solstici d'hivern, he recordat els nostres viatges d'estiu per aquests països i he pensat de com deuen lluir aquelles ciutats en aquestes dates de preparació al Nadal, i he buscat a la xarxa fotografies de fires nadalenques dels llocs on hem visitat i que recordem plens de turisme amb estètica estiuenca,  i que ara els autòctons poques carns deuen ensenyar amb aquelles temperatures sota zero que els mediterranis no ens podem ni imaginar.

Entenc que tinguin "sed de llum" i guarneixin places i carrers tant com puguin en aquestes dates, ja que és molt dur viure a la semi-penombra tants mesos i amb aquests freds que no els permeten fer gaires passejades a l'aire lliure. A Polònia ens van comentar que sota les places, als subterranis,  s'instal·len bars i locals per poder fer-hi vida social als hiverns, quan a l'exterior tot està glaçat i no poden permetre's gaires estades, ni diurnes ni nocturnes.

Canals d'Amsterdam

Viena 

Budapest 

Varsòvia 

Gdansk (Polònia)

Varna (Bulgària)

Praga

Estocolm

Bergen

Illes Lofoten

Kirkenes


Penso que és molt bucòlic veure aquests paisatges per mitjà de les fotografies, però la vida cotidiana sense llum, és difícil de pair, i s'han de buscar recursos per subsistir en aquelles condicions climàtiques. La vida moderna ha ajudat moltíssim en aquelles latituds i sort han tingut de poder arribar a ser països amb un nivell de vida prou alt, per poder acondicionar-se els habitacles. No vull ni pensar però, com devien estar un parell de segles enrera!. 

*** 

dijous, 9 de desembre del 2010

Gioconda Belli

Avui fa exactament un mes que vaig assistir a la Biblioteca Jaume Fuster, a una entrevista que sota el lema Aventura de llegir, parlem amb.... va ser-hi convidada l'escriptora i poetessa nicaragüense Gioconda Belli.  (A més, descobreixo per casualitat que avui compleix 62 anys).  La conductora d'aquesta xerrada era la periodista Joana Bonet. La sala estava força plena, la majoria eren dones i moltes de ben joves. Jo no havia sentit a parlar de la Gioconda, i realment vaig trobar que és una persona amb un gran carisma i que ens va fer partícips de la seva vitalitat i empenta en haver viscut una vida força complicada amb la seva integració a les guerrilles sandinistes de Nicaragua que van acabar enderrocant a la nissaga somocista l'any 1979.

El motiu de la seva presència era la presentació del seu darrer llibre "El país de las mujeres" que tracta irònicament d'un món governat per dones. No em va semblar massa interessant, però si que volia saber més de la vida d'aquesta dona i vaig anar a trobar la autobiografia que havia escrit amb el nom de: 


El país bajo mi piel, Memorias de amor i de guerra.

Ahir vaig acabar-lo i m'ha semblat molt interessant. A més de donar a conèixer tot l'entremat polític dels països centre-americans de la segona meitat del segle XX sota la protecció dels EE.UU, i de com les guerrilles populars van anar sorgint, ens explica de com la seva vida va anar canviant malgrat haver nascut en una família de classe mitja i es va anar implicant en el Frente Sandinista de Liberación Nacional com molts dels intel·lectuals del país. Fil per randa va desgranant la seva trajectòria amb moments de molta intensitat i afrontant el perill de veure's perseguida per la policia somocista, la qual cosa va fer que acabés per haver-se d'exiliar a Mèxic i a Costa Rica fins l'alliberament de Nicaragua.

És i ha estat una dona lliure, mare de quatre fills de diversos homes, la qual cosa i a l'època dels 70 i 80  era vist pels seus com un desordre emocional, i potser sí que ho va ser, ja que a hores d'ara reflexiona sobre els seus ideals, tant polítics com personals, sense deixar de ser la dona lluitadora i carismàtica de la seva joventut.

**

Uno no escoge
Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.
Gioconda Belli


***

dimecres, 8 de desembre del 2010

In Memoriam





Avui fa trenta anys de la desaparició forçada d'un geni, que va ser referent de la música pop i d'una època que recordarem els seus coetanis.






El seus somnis encara no s'han fet realitat. Es veuran realitzats algún dia?





***

dissabte, 4 de desembre del 2010

Uncle Boonmee

Fa un parell de dies una amiga blogaire va fer un apunt molt digne sobre la decadència i l'envelliment de les persones, el qual va suscitar una sèrie de comentaris força interessants per part dels seus seguidors i per ella mateixa.

Vaig pensar-hi força quan ahir varem anar a veure la pel·lícula guanyadora de la "Palma d'or" del Festival de Cannes 2010: Uncle Boonmee recorda les seves Vides Passades del Director tailandès Apichatpong Weerasethakul, la qual ha estat objecte de crítiques favorables per la premsa i desfavorables per una part del públic que fins i tot a mitja sessió abandonava les sales.

El film és punyent, i segons el director és un homenatge a la seva llar i a un tipus de cine amb el qual ell va créixer. Atès que a occident desconeixem per complet la filosofia oriental, és difícil d'opinar sobre tot el que ha volgut explicar-nos l'autor amb aquesta pel·lícula, malgrat que els dos móns que presenta, el terrenal i l'espiritual, aquests es barregen quan la mort truca a les portes de l'oncle Boonmee, i a aquest se li apareixen persones de la seva vida passada.

Aquesta doctrina de la transmigració, és producte de les creències budistes, i sembla que un abad d'un monestir al noroest de Tailàndia, havia compartit experiències de persones ancianes que havien arribat al temple per a meditar i varen poder veure les seves vides anteriors com si fos una pel·lícula, i recopilant històries de camperols que varen tenir experiències semblants, va escriure un llibre:  A man who can recall his past lives, el qual ha estat font d'inspiració per aquest film.

El que més em va agradar és com el personatge central aborda el tema de la mort junt amb els seus familiars, és una cultura molt diferent a la nostra sobre la preparació de la vida que s'acaba.

Entenc que no sigui una peli fàcil de digerir ja que com molts films orientals, és una mica lenta i a més barreja situacions fantasioses ben sorprenents les quals han estat elaborades potser, segons la crítica, perquè els espectadors se sentin inclinats a pensar en les estratègies narratives de la postmodernitat.

Amb tot el cineasta ha volgut parlar a occident de la seva idea de la reencarnació i d'una forma natural, homenatjar al cine amb el qual va créixer, ja que a Tailàndia, segons comenta en una entrevista, en els darrers anys, el nacionalisme alimentat per cops militars, ha produït un enfrontament d'ideologies i ara hi ha un organisme estatal que actúa com un a espècie de policia moral que prohibeix les activitats "inapropiades" i destrueix el seu contingut. La història que presenta, és un símbol d'alguna cosa que està a punt de desaparèixer, corrosiu com el cine, el teatre i la forma d'interpretar de la vella escola,  els quals no hi tenen cabuda en el seu món actual.  El film contè també, un petit component autobiogràfic sobre la mort del seu pare.

A Tailandia ha estat seleccionada pels Oscars 2011.

***

dimecres, 1 de desembre del 2010

Entre popets i sardinetes

He anat a la peixateria del mercat aquest matí bufant-me les mans i fent el comentari de que estava enfredeïda, no hi havia cap clienta en aquell moment i el peixater m'ofereix uns pocs popets que li queden a bon preu, dient-me que li agrada molt estar a casa i que si pogués, amb el fred d'avui se n'aniria, i em diu que quan sigui "vell" no se'n  mourà. Li responc que ara ho diu, però no ho farà, ja que és avorrit estar-se a casa i s'ha de sortir malgrat les inclemències. Em contesta que els joves avui en dia tenen ordinadors i que a ell li agrada molt quedarse a casa i consultar algunes pàgines "especials" i xatejar amb gent. Li dic que jo també en tinc però que no xatejo, que faig servir un MAC, ...que faig un blog... que tinc una "cosa" que es diu correu electrònic, etc... etc. Va posant cara de sorpresa, em pregunta que explico en el blog, li dic que de tot el que em sembla i em passa pel cap, pren interès i em pregunta si algú ho llegeix, li dic que si, ja que també em fan comentaris.  El seu company que deu tenir entre quaranta i cinquanta anys em diu que la seva filla també té un MAC, perquè és dissenyadora i li va bé per treballar, però que ell no hi entèn ni un borrall. Li explico més coses que faig amb el MAC,  cada vegada la seva cara es transforma més i acaba dient-me que jo sé més que ell d'ordinadors i es queda parat de la meva "saviesa" a la meva edat.

M'he justificat per dir-li que els que hem estat molt anys treballant amb ordinadors, és lògic que estiguem "al dia" d'aquestes maquinetes. He marxat amb el popets rebaixats i deixant-los ben astorats.


***

diumenge, 28 de novembre del 2010

Avui tenim eleccions al Parlament de Catalunya

Mai havia hagut de fer cua per depositar el meu vot a les urnes i avui s'ha produït. Jo diria que  això és positiu. Ignoro encara quina participació hi haurà, però mentre estava esperant m'ha semblat que tothom hi anava com si anés a una festa. Si, crec que votar és com una Festa. Respecto els qui han optat per no fer-ho, però crec que en una societat democràtica hem de fer valer els nostres drets. No sempre ens agraden els candidats que es presenten, però també es pot treballar per fer canvis en les lleis electorals i seria bo no haver de rendir-nos a un partit determinat, ja que moltres vegades ens agraden persones que militen en algún partit que no és de la nostra corda.

Dit això, penso que els governants cometen errors, però, quí no comet errors a la vida cotidiana?

Els militants dels partits es discuteixen i barallen, però quina família no té problemes entre els seus membres?

També hi ha persones que entren a la política per enriquir-se i els interessa un borrall ajudar al poble que l'ha votat. Però aquest poble té quatre o cinc anys per veure que la seducció del personatge l'ha enganyat i no tornarà a confiar-hi. Quin amic o familiar no ens ha fet el mateix amb la seva seducció i després hem hagut de posar-hi remei?

La política és un reflex de la vida que continuament estem vivint. Els líders són fotocòpia d'aquesta societat. Podem confiar-hi o no, però ALGÚ ha de fer la feina de governar-nos. No tenim la millor democràcia, però és una democràcia. La nostra participació com a conjunt de la societat, l'hem de fer valer. Després ja tindrem temps per a protestar i decidir si ens hem equivocat o no. Els catalans volem tenir el dret a decidir i hem de fer-ho a les urnes.

***

dimecres, 24 de novembre del 2010

El camí dels bons homes

Dins del Camí dels bons homes que va de Montsegur a Berga hi ha palaus i castells dels nobles catalans que es poden visitar, on els càtars entre els segles XI i XIII es refugiaven en la seva migració fugint de les persecucions a les que estaven sotmesos. Alguns varen poder sobreviure gràcies als senyors feudals del nostre país, que els donaren aixopluc en els seus palaus fent-los passar per presoners els quals els tenien ubicats en les masmorres i així podien passar desapercebuts pels seus perseguidors.

Un d'aquests palaus, el Palau de Pinós el vàrem visitar aquest darrer cap de setmana.


L'any 1990, l'Ajuntament de la Vila de Bagà el va comprar, i inicià la restauració per condicionar-lo com a espai per a funcions culturals, entre altres. Hi ha un museu sobre la interpretació del catarisme als baixos de l'edifici. Va ser força interessant la visita comentada, i també les pintures que es van  restaurant del seu interior. Vàrem captar amb la màquina de fotos algunes d'aquestes pintures les quals ens van impressionar per la seva originalitat.

Aquest palau, amb el temps va sofrir diverses reformes i va anant canviant de mans fins al segle XVIII, i ara aquesta restauració està comportant molta dedicació als estudiosos, atès que estava molt malmès.

Ara però comença a donar fruit i val la pena dedicar una visita a la vila, que a més del seu patrimoni cultural, el seu entorn i la seva gastronomia, mereix una escapada turística.



***

dimarts, 16 de novembre del 2010

Patrimoni de la Humanitat

Ahir parlava de la Cultura tradicional i popular catalana. Avui ens han donat una gran notícia molt desitjada des de Nairobi!

CASTELLERS I CANT DE LA SIBIL·LA : Patrimoni de la Humanitat



FELICITATS!!


ENHORABONA!!

 ***


dilluns, 15 de novembre del 2010

Folklore

Dissabte varem desplaçar-nos a Vilanova de Bellpuig, convidats per la Federació Catalana d'Entitats Corals, per a gaudir d'una activitat de cant coral dins del cicle Catalunya Coral 2010.

Haig d'agrair la vetllada que l'Ajuntament ens va proporcionar, a més de la presentació de l'esbart del poble, el qual ens va oferir un ball popular dedicat justament a Vilanova.

Sempre que assisteixo a la representació de les danses d'un esbart, o d'un grup folklòric de qualsevol país, reconec la importància que pot tenir, però fer només d'espectadora, gairebé sempre em deixa indiferent. Recordo els dos anys que vaig treballar al Servei de Cultura Tradicional del Departament de Cultura de la Generalitat, que un company de feina, molt implicat en la cultura popular, em comentava que l'essència d'aquests balls no estàn en els esbarts i grups, si no, en el que es balla a les places dels nostres pobles i que la gent pot gaudir-los d'una manera espontània.

Recordo una anada a Les (Val d'Aran) a la festa de la crema d'eth Haro per la revetlla de Sant Joan, que tot el poble més els forasters, amb criatures i tot, varem estar ballant al voltant del tronc encès força estona, fins que gairebé va desaparèixer el foc. Realment li dono la raó. Va ser una experiència inolvidable.

Haig de dir que tampoc m'agraden les competicions sardanístiques ni les sardanes ballades amb les colles rígides que sembla que s'hagin de trencar. M'agrada anar a ballar sardanes i posar-me a les rotllanes amb la gent heterogènia que li agrada compartir la Festa.

Sé que cada any, el Departament de Cultura, a través del CPCPTC, organitza cada estiu a les Valls d'Àneu, unes jornades dedicades als balls al carrer, a més d'altres activitats, però la majoria de participants són mestres docents, que dediquen els seus aprenentatges a les seves escoles, i  traspassar-los als nens. Seria bo, que en les Festes Majors de pobles i ciutats, es fomentés aquest gaudi per a tothom i així es podria conservar aquest Patrimoni que no quedés només a les aules de primària.

Una de les entitats que fomenta les danses folklòriques d'arreu del món, és el Centre Artesà Tradicionàrius, ubicat al barri de Gràcia. Hi assisteix una gran afluència de públic de totes les edats, els fan classes d'aquests balls i molt sovint s'organitzen trobades amb música en viu. Crec que aquestes activitats funcionen més pel boca-orella que la pròpia divulgació. Una vegada a la setmana assistir a l'aprenentage d'aquests balls, puc dir-vos que és realment divertit i evites les anades al gimnàs sempre més avorrit, i es conserva l'agilitat.

Per concloure aquest apunt penjo un petit vídeo de la dansa que ens van oferir els joves de Vilanova de Bellpuig.

 

***

dijous, 11 de novembre del 2010

Un alicient pel record

M'han combatut molt sovint des de jove
però mai m'han vençut.
Uns llauradors han llaurat la meva esquena,
hi han obert solcs ben llargs.
Salm 129

Després d'un any d'haver visitat la ciutat d'Istanbul, encara vaig recordant els seus carrers, i la seva gent per mitjà de les lectures que el nostre guia ens va recomanar. Avui he acabat de llegir MORT A ISTANBUL, de Petros Màrkaris.

És una novela de gènere negre, l'argument de la qual no té més alicient que trobar l'assessina, perquè és una dona anciana, exiliada grega, que torna a la seva ciutat per fer la seva justícia a una sèrie de personatges. No desvetllo res que no sigui desde el principi conegut pel lector.

Com totes les d'aquest gènere és distreta. La única cosa per mí  complicada ha estat els noms dels personatges que van sortint, noms grecs i turcs, que feina he tingut per anar seguint el fil del parentesc que tenien amb la protagonista.

Amb tot, la importància que ha estat la lectura d'aquest llibre per mí, és la d'anar recordant els llocs que l'autor descriu de la ciutat, a mesura que els policies la van reseguint amb els seus cotxes. Suposo que aquesta era la intenció del nostre guia quan ens la va recomanar, a més, tractant-se de que l'acció es basa dins d'un grup de turistes grecs que visiten l'antiga Constantinoble, i es van relacionant amb turcs del país, els quals els acompanyen pels llocs característics, m'han fet sentir molt identificada.

Ha estat important també, la descripció que es fa a la novel·la dels recels en la relació personal de grecs i turcs, que la història ha fet que esdevinguin enemics, arran de l'exode massiu de 1955 de grecs del territori turc, i que actualment en resta una petita comunitat, en la qual s'endinsa el comissari protagonista per trobar-ne el desllorigador. Un apunt interessant és aquest, en el seu argument.

Crec que en un futur la tornaré a rellegir, ja que m'han quedat coses al tinter. Ja se sap, aquest tipus de relats són a vegades embolicats i costa anar seguint el fil dels aconteixements.

***

diumenge, 7 de novembre del 2010

Fent història

Serveixi aquest apunt per honorar al meu pare que ens va introduir a l'art de Gaudí. Avui he pensat molt amb ell en relació a la Consagració del temple de la Sagrada Família. Els diumenges de la nostra infantesa els pares ens portaven a passejar per la ciutat i anàvem molt sovint a la Sagrada Família i al Parc Güell. Llavors no hi havia turisme i sense empentes el pare ens explicava els ornaments, les figures, i els projectes de les futures façanes que l'arquitecte havia ideat. També ens comentava de com l'Antoni Gaudí havia estat un incomprès i havia mort en la soletat. Jo era una criatura i sempre em va quedar la imatge impactant de les seves explicacions quan ens deia que havia estat atropellat per un tranvia.

Quan miràvem les torres, que aleshores només n'hi havien quatre, ens deia que ni ell ni nosaltres veuriem el Temple acabat. Les seves profecies no s'han complert del tot. Avui he pogut viure la Consagració de la nova Basílica amb tot el seu esplendor. Es possible que no vegi mai les torres que queden per fer, però ja estic satisfeta amb l'esdeveniment històric que avui hem viscut.

Per Sant Esteve farà 16 anys que el meu pare va morir.

Quan en els nostres viatges turístics visitem esglésies i catedrals, ens fem "creus" dels segles que es van necessitar per a construir-les. Avui dia amb els suports informàtics, els professionals ho tenen molt millor per escurçar els temps de construcció. Potser si que encara veure les torres que falten!
El que més m'ha agradat saber, és que durant molt anys, malgrat que tots els documents i plànols de'n  Gaudí es van malmetre per un incendi en el seu estudi durant la Guerra Civil, per mitjà d'alguns dibuixos trobats, s'ha intentat esbrinar les intencions de la construcció del temple, i dels estudis de la seva obra i de la seva mística personal per poder anar seguint com el fil d'Ariadna, tot l'entrellat de la seva genialitat.


El que si que no podem dubtar, és que en Gaudí va ser un geni, i estimaba el seu país, i ens ha deixat un llegat molt important amb totes les seves obres considerades i admirades arreu. Gràcies a aquesta consideració s'ha pogut fer possible el seu somni. 



  ***

dijous, 4 de novembre del 2010

Com un infant amb sabates noves

Així estic en aquest moment. Vaig d'estrena amb el meu nou portàtil. La meva eina imprescindible! Qui ho havia de dir fa uns quants anys enrera,  (ja més de 20) quan varem començar a tractar a la feina amb aquestes maquinetes infernals que ara sembla que les hagis tingut tota la vida.

El meu pobret Toshiba s'ha anat morint, encara va respirant, però tant poquet a poquet, que cada dia a l'hora de despertar-se li costava temps i temps i jo m'enfadava per la seva mandra. Volia que els Reis Mags em fessin el regalet nou, però no he pogut esperar a enviar la carta, i ha hagut de fer-me l'obsequi Sant Carles Borromeu que sempre m'ha tractat molt bé. 

Per influències familiars, m'he passat a MAC. Ara, a més de coincidir en un  moment que tinc feina d'ordinador a nivell d'aportacions voluntàries, haig de familiaritzar-me amb un nou sistema. De totes maneres ja estic acostumada a anar canviant, ja que en època laboral, sempre anàvem progressant i deixant enrera diferents tipus d'ordinadors. Des de aquells tractaments de textos Wordplex, passant per IBM S-36 i AS-400 i seguint amb Windows, ja no m'importa ara provar amb MAC.

Puc dir que començo a estar-ne encantada en només 24 hores. Això d'obrir i tancar tant ràpid a més de que sigui nou de trinca, m'encanta. És un MacBook Pro, moníssim i lleuger. Encara no he fet proves suficients per anar-lo descobrint, però pinta bé. Ara només em dedico a Internet i correu electrònic, ja que encara no he traspassat els arxius personals de l'altre.

Be, aquest apunt és per provar com funciona el blog des de la meva nova pantalla, o sigui que bé. Ja aniré penjant més cosetes, ara m'espera l'obligació.

***

dilluns, 1 de novembre del 2010

La paciència s'acaba

Sí, als italians se'ls està acabant la paciència amb les disbauxes del seu primer ministre. A més de les festes nocturnes amb noies joves, els delictes d'abús de poder podrien costar-li el càrrec, la qual cosa ja seria hora de que l'oposició es posés les piles per demanar la seva dimissió d'una vegada. L'empresariat també està indignat per la mala imatge que Berlusconi ofereix del país, considerant que cal un sentit de la dignitat i un canvi de rumb.

Aquests comportaments no s'haurien de tolerar en les democràcies. Ja en tenim prou amb els casos de corrupció que van sortint com bolets.

En el cas d'Itàlia, sempre que hem viatjat a aquell país, tant els guies com algún dependent que hem creuat alguna paraula sobre el tema del seu dirigent polític, tothom en diu "pestes" i desitgen un canvi. Així doncs, amb aquesta prepotència embaucadora és com aquest individu aconsegueix sortint-se'n de tot i continuar estant al cap de munt d'un país. Suposo que això de ser la persona més adinerada d'Itàlia li dóna poder per haver arribat a on està.

Em pregunto si és satisfactòria aquesta vida, quan fins i tot està rebent crítiques de les seves mateixes filles. Hi han sectors que aquests personatges deuen agradar, i més si serveixen de model de "latin lover" mediterrani.

***

dimecres, 27 d’octubre del 2010

In Memoriam

 A Joan Solà


 
Te'n vas anà amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitadó, al marxà a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats....

Joan Maragall (Octubre, 1895)


***

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Tornar a la quotidianitat

Viatjar fora de temporada té els seus avantatges però també els seus inconvenients. Quan es torna a la vida quotidiana, encara que només hagi estat  una setmana, te n'adones que han passat més coses de les que et pensaves. Políticament parlant, hem trobat canvis en el govern central, campanya electoral de partits per les eleccions del 28 N, encara que oficialment no toqui, et trobes també amb el correu electrònic ple d'anuncis d'actes de tota mena als quals t'agradaria  haver-hi pogut assistir, però que evidentment ha estat impossible, estrena de pel·lícules que no es poden perdre i que has de córrer a veure-les al tornar per si de cas les treuen aviat de cartellera. Veus que hi ha hagut molta bellugada a tot nivell mentres tu has estat per aquests móns de Déu veient monuments que ens han deixat els nostres avantpassats, i altres maneres de viure, malgrat les nostres aparents semblances.

Ara bé, això no passa quan es viatja en el mes d'agost. Quan tornes, trobes que tot està igual de com ho has deixat. El mes d'agost no compta i és del tot inhàbil culturalment i políticament parlant. Que hi farem!.Els que ens quedem, ens hem de conformar en fer passejades pels barris buits de la ciutat per descobrir-hi raconets no vistos.

 
Aquests dies hem descobert les ciutats de la Emília- Romagna. És una regió que no hi ha tan turisme com d'altres del Nord d'Itàlia, els guíes ens ho han confirmat, i menys en aquestes dates, fins i tot alguns habitants jubilats i encuriosits com nosaltres, se'ns han atansat per a preguntar-nos al bell mig del carrer, la nostra procedència, malgrat que fóssim un petit grupet.

Ciutats força interessants de cultures romanes, medievals, i bizantines molt diferents de les que pertanyen a la veïna Toscana, la qual encara no l'hem visitada.

Ara però, tornem a la quotidianitat i a posar-nos al dia dels esdeveniments, i anar paint i recordant el dia a dia de les nostres visites per mitjà de les fotografies i recull de vivències.

 
Obra de Michelangelo Buonarroti


Penjo unes poques fotografies ja que com sempre en el Sorrobloc es farà una mica el detall del nostre recorregut.

***