Fa un parell de dies una amiga blogaire va fer un
apunt molt digne sobre la decadència i l'envelliment de les persones, el qual va suscitar una sèrie de comentaris força interessants per part dels seus seguidors i per ella mateixa.
Vaig pensar-hi força quan ahir varem anar a veure la pel·lícula guanyadora de la "Palma d'or" del
Festival de Cannes 2010: Uncle Boonmee recorda les seves Vides Passades del Director tailandès
Apichatpong Weerasethakul, la qual ha estat objecte de crítiques favorables per la premsa i desfavorables per una part del públic que fins i tot a mitja sessió abandonava les sales.
El film és punyent, i segons el director és un homenatge a la seva llar i a un tipus de cine amb el qual ell va créixer. Atès que a occident desconeixem per complet la filosofia oriental, és difícil d'opinar sobre tot el que ha volgut explicar-nos l'autor amb aquesta pel·lícula, malgrat que els dos móns que presenta, el terrenal i l'espiritual, aquests es barregen quan la mort truca a les portes de l'oncle Boonmee, i a aquest se li apareixen persones de la seva vida passada.
Aquesta doctrina de la transmigració, és producte de les creències budistes, i sembla que un abad d'un monestir al noroest de Tailàndia, havia compartit experiències de persones ancianes que havien arribat al temple per a meditar i varen poder veure les seves vides anteriors com si fos una pel·lícula, i recopilant històries de camperols que varen tenir experiències semblants, va escriure un llibre:
A man who can recall his past lives, el qual ha estat font d'inspiració per aquest film.
El que més em va agradar és com el personatge central aborda el tema de la mort junt amb els seus familiars, és una cultura molt diferent a la nostra sobre la preparació de la vida que s'acaba.
Entenc que no sigui una peli fàcil de digerir ja que com molts films orientals, és una mica lenta i a més barreja situacions fantasioses ben sorprenents les quals han estat elaborades potser, segons la crítica, perquè els espectadors se sentin inclinats a pensar en les estratègies narratives de la postmodernitat.
Amb tot el cineasta ha volgut parlar a occident de la seva idea de la reencarnació i d'una forma natural, homenatjar al cine amb el qual va créixer, ja que a Tailàndia, segons comenta en una entrevista, en els darrers anys, el nacionalisme alimentat per cops militars, ha produït un enfrontament d'ideologies i ara hi ha un organisme estatal que actúa com un a espècie de policia moral que prohibeix les activitats "inapropiades" i destrueix el seu contingut. La història que presenta, és un símbol d'alguna cosa que està a punt de desaparèixer, corrosiu com el cine, el teatre i la forma d'interpretar de la vella escola, els quals no hi tenen cabuda en el seu món actual. El film contè també, un petit component autobiogràfic sobre la mort del seu pare.
A Tailandia ha estat seleccionada pels Oscars 2011.
***