dilluns, 22 de febrer del 2021

Rebomboris i bullangues

 

S'ha fet córrer molta tinta amb les revoltes socials de Catalunya de meitats del segle XIX,  les espurnes de les quals es fan evidents a la ciutat de Barcelona amb els descontentament de la població. Ara estem vivint un altre episodi de protestes al carrer, que s'estan repetint fa sis dies, iniciades altra vegada desde Catalunya, que com diu l'historiador J.B.Culla, els catalans posseïm l'ADN d'agitacions populars,  les quals ara s'estan fent extensives a algunes ciutats d'Espanya. 

El canvi que ha suposat per la gent els confinaments pel COVID-19, la manca de perspectives laborals dels joves, la pèrdua de valor adquisitiu pel tancament d'empreses, han fet esclatar una ràbia continguda que era d'esperar, després d'un periode que, a més,  ha coincidit amb una involució de repressió estatal de llibertat d'expressió.


Ahir pensava que els que som grans i hem viscut moltes mancances de llibertat individual, ara mirem des del nostre balcó privilegiat del sofà de casa, com en els carrers s'encenen les fogueres i els nostres joves descarreguen les seves ires contra tot el que representa el sistema que els ha pujat. 

Aquests desenganys que ens han proporcionat els nostres representants polítics, ens afecten a tothom, i no és estrany que després de tants anys de democràcia encoberta, el poble obri els ulls i vulgui fer-se sentir d'una manera poc ortodoxa. La pancarta d'ahir al vespre: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL, fa pensar en les nostres grans manifestacions independentistes del 11 de setembre en les que no s'havia llençat ni un sol paper a terra. La violència engendra violència, però el diàleg no arriba i el ser humà es torna primitiu com una civilització no evolucionada, quan es coarten els seus drets fonamentals.


***