Fa décades que no havia rebut cap postal de vacances. Potser encara per Nadal m'arribava alguna d'un familiar del Canadà. Enguany oh sorpresa! i alegria hem rebut des de França una dels néts i fills la qual cosa per descomptat, ens ha fet molt feliços.
La meva relació amb la tramesa de postals va ser molt viscuda en la meva adolescència i ben entrada la joventut. La fal·lera per escriure des de sempre, ha estat una afició des de l'època escolar. Aquesta afició d'intercanvi de cartes entre corresponsals potser la vaig adquirir del meu pare que n'era molt entusiasta i es va poder entendre i a relacionar-se per mitjà de l'esperanto, amb molta gent d'Europa, Estats Units i també del Japó, quan només tenien el mitjà epistolar per comunicar-se i així va poder conèixer costums de diferents països que potser mai trepitjarien.
En el meu cas també les postals va ser un complement i objecte de col·lecció. En vaig aconseguir centenars omplint caixes de molts indrets, tant d'Espanya com d'altres continents. Aquest mitjà em va donar també ocasió de relacionar-me amb joves d'altres llocs, els quals ens semblaven inabastables, i així intercanviàvem costums i vivències diferents. Aleshores els joves teníem poques ocasions d'intercanvi personal, això va ser-ne també un bon motiu, a més de fomentar l'escriptura i comprensió lectora. Recordo el carter trucant a la porta, llegint-me el remitent i la il·lusió de saber quí responia a les cartes enviades.
Enguany la il·lusió ha tornat quan hem rebut una postal entranyable de dos petits de primària.
***