dimarts, 30 de març del 2010

La darrera princesa otomana

Infantesa feliç a Istanbul

"Arriben per fí al vell Istanbul. Es creuria una altra ciutat, un altre país. Després del frenesí sorollós de Gàlata, aprecien la calma dels carrerons vorejats de boniques cases de fusta, amb finestrons tancats i alts murs, darrera dels quals sobresurten els xiprers. Arreu, arcs de pedra i escales de cargol que porten a placetes ombrívoles. Més enllà, prop d'una mesquita, un kavedji ha estès una tela amb cordes, a l'abric de la qual uns homes silenciosos xarrupen cafè, absorts en una partida interminable de jaquet, o somnien tot fumant el narguil."...

Adolescència controvertida al Líban

"Batallons de núvols de foc i cendra s'enfilen cap a l'oest en formació compacta. És l'hora del crepúscle. Els ocells, perduts, giravolten pel cel perseguint el sol. La terra respira per fi, desembarassada de les petjades de l'home, i de les seves fondàries brolla la saba que perfuma l'ambient. "

Frustració a Badalpur (Kashmir)

"No us podeu imaginar el que és un poblat indi", escriu Selma a la seva mare. "Des de les terraces de palau, els murs de tàpia, terra premsada assecada al sol, i les teules de palla sense batre tenen un aspecte poètic. Però quan hom s'hi acosta... un tuf acre us puja a la gorja; és la sentor dels excrements humans, que si no hi poseu atenció podeu trepitjar en qualsevol moment, ja que els camperols evacuen per tot arreu i preferentment al més a prop possible del poble. D'altra banda no se n'amaguen pas, car aquest és l'acte més natural del món! De manera que, quan passeu en palanquí, podeu veure'ls ajupits tot al llarg del camí, amb una profunda expressió de meditació en el rostre. No obstant això, no hi he vist dones."....

Plenitud i decadència a París

Al saló blanc i or de la casa Nina Ricci, on les senyores s'intercanvien les últimes xafarderies tot esperant la presentació de la col·lecció de primavera, tots els caps es giren: acaba d'entrar una jove vestida amb un sari turquesa; la segueix un home ja gran amb una llarga túnica negra. Una maharani?... S'esperava una bellesa bruna, com les sobiranes de Jodhpur o de Kapurthala, però aquella maharani tindria gairebé l'aspecte d'una francesa, si no fos pels pòmuls alts i els ulls estirats vers les temples; russa, sens dubte?...

**

Tres etapes de la vida de Selma , la protagonista de la novel·la:
De part de la princesa morta, la lectura de la qual ens va ser recomanada també pel guia del nostre viatge a Turquia l'any passat. L'autora, Kenizé Mourad, ens relata la vida novel·lada de la seva mare, una de les últimes princeses de l'Imperi otomà, que va haver d'exiliar-se amb la família al Líban amb motiu de la desfeta, tot just quan era una adolescent.

Kenizé Mourad va néixer a París i va ser educada en escoles europees. Periodista de professió no va conèixer a la seva mare, i amb un epíleg força interessant, ens diu que va reconstruir la seva història consultant llibres, diaris de l'època i els arxius de la família dispersats.

El llibre consta de més de 700 pàgines i s'ha convertit en tot un clàssic de la literatura universal.

Al principi de la novel·la, durant la infància de Selma, la descripció d'Istanbul amb les riqueses dels palaus Topkapi i Dolmabahçe quan eren habitats pels seus sobirans, tornes a reviure aquelles sales que has trepitjat fa només uns mesos. La vida d'aquella nena contemplant la ciutat amb el Bòsfor, les visites familiars, les festes, la contemplació dels dansaires dervitjos amb les seves cerimonies religioses, et va mostrant aquella societat que ja anava canviant amb les seves revoltes i amb els seus líders com Mustafà Kemal.

L'exili al Líban, dóna un canvi radical en l'educació de Selma. El seu casament a cegues amb un rajà indi de Lucknow, a la zona del Kashmir, que malgrat ser educat a Eaton i Cambridge, les seves arrels es mantenen fidels als orígens, i fan molt difícil l'adaptació de la princesa en aquella societat.

Finalment les revoltes per la independència de l'Índia, les guerres entre xiites, sunnites i hindús, i els problemes afegits de convivència, fan inevitable el retorn de Selma a Europa, i s'instal·la a París amb el seu fidel eunuc, on es retrobarà amb la societat que deixà al Líban.

La novel·la acaba amb l'entrada dels nazis a París i les conseqüències derivades d'aquell fet. La continuació de la història és en un altra novel·la "El jardí de Badalpur" centrada en la recerca de l'autora del seu pare i les seves arrels, la qual espero llegir en un futur.

M'agrada llegir aquestes novel·les il·lustrades que et van instruint en la història, i són reflexe dels esdeveniments passats, i més quan has pogut visitar els països que surten en les seves pàgines.


***

divendres, 26 de març del 2010

Nova experiència


Avui he encetat un nou blog (enllaç)

Davant l'experiència de la florida de la orquidea, que durant cinc anys la he estat vetllant com una criatura al bressol només amb fulles verdes, canviant-la de lloc i regant-la poquíssim amb aspersor, es veu que de tant protegir-la i mimar-la ha decidit donar-me una sorpresa. Amb la il·lusió de compartir aquest esdeveniment, he pensat de crear un nou blog només per imatges, una mica per iniciar una idea que no és que sigui original, però que fa temps que em rondava pel cap.

Ignoro com sortirà, però per provar que no quedi.

Ja aniré fent experiments i assajos amb imatges i si voleu gaudir-ne, us convido a compartir-ho.


***

dimecres, 24 de març del 2010

El mag de Venècia

Aquest matí gris de primavera m'ha valgut la pena fer un passeig per la exposició que Caixa de Catalunya una vegada més ens mostra a la seu de La Pedrera.

"L'art és l'objectiu de la meva vida" va dir Mariano Fortuny Madrazo (Granada 1871-Venècia 1949).

No en va, aquest home polifacètic fill de Marià Fortuny i Marsal, pintor de la "Vicaria", va rebre el sobrenom de "el Petit Leonardo" per la seva capacitat creativa i innovadora i Proust s'hi va referir com "El mag de Venècia".



L'exposició ens exhibeix les diverses facetes de'n Fortuny educat en un ambient refinat i erudit, la seva formació s'encamina vers la pintura, però també s'interessa per l'estudi de l'electricitat, la física, l'òptica, la fotografia, la música i el teatre. El teatre és una de les seves grans passions i revoluciona la posada en escena del segle XX amb el "Sistema Fortuny" que consta d'un dispositiu d'il·luminació indirecta i per una cúpula de quart d'esfera que engloba l'escenari, substituint els cels pintats dels decorats tradicionals.

Instal·lat des del 1889 al Palazzo Martinengo amb la família, va començar a familiaritzar-se amb la ciutat, ja sigui amb la càmera de fotos o amb els pinzells.



En el seu anhel d'assolir a través de l'art la bellesa en tots els ordres de les coses, decideix també dedicar-se al disseny tèxtil. Col·labora en la realització de vestuaris teatrals, s'inspira amb teles antigues de la col·lecció familiar.

Junt amb la seva dona Henriette irromp en el mon de la moda i cap el 1907 confecciona una túnica de tela prisada de nom Delphos que cau al llarg del cos, adaptant-se a l'anatomia femenina, que va ser una revolució per alliberar el cos de la dona que continuaba utilitzant cotilles que les oprimien.

Va ser un ferm partidari dels avenços tecnològics aplicats al camp de l'art. Al llarg de la seva vida, va arribar a enregistrar més d'una vintena de patents.

En el periode entre-guerres es va convertir en un brillant home de negocis, però va tenir una gran devallada arran de la segona Guerra Mundial.

***
Aquí una breu pinzellada d'aquest home de gran audàcia empresarial i precursor de la modernitat.

Fins el 27 de juny es pot veure aquesta exposició. Les obres són portades del museu venecià.Val la pena endinsar-se en la Sala de La Pedrera. En especial per veure també la colecció de fotografies de la Venecia de les primeries del segle XX, captades per la càmera de'n Fortuny.

***

dissabte, 20 de març del 2010

La primavera treu el nas


Falten poques hores per rebre-la. Està traient el nas, igual que les tortuguetes sortint del cau hivernal. Nosaltres també ho fem després d'aquest llarg hivern que ha semblat més continental que mediterrani.


Aviat sentirem a les orenetes piulant al matí i també sortiran els pollets anunciant la Pasqüa.




Els que hem nascut just al començar la primavera, sembla que despertem també, malgrat l'astenia que a vegades ens envolta en aquesta època. Només falten vuit dies perquè aquesta personeta amb cara de "pocs amics" arribi a la seva majoria d'edat laboral, malgrat que ja fa temps i abans d'arribar-hi, va tenir la sort de allunyar-se'n d'una manera definitiva.


Hem celebrat amb música l'entrada d'aquesta estació. Hem tingut el privilegi d'assistir a la benedicció del nou orgue de Montserrat aquesta mateixa tarda, quan la caloreta de la primavera es començava a deixar sentir. Ni tant sols a Montserrat feia fresca avui. Ha estat una vetllada de les vespres del trànsit de Sant Benet, força emotiva. (enllaç)


I ara un record també pel poeta:

Com al mig de l'hivern la primavera,
aixís el cel avui, i el sol i l'aire,
obre de bat a bat balcons i portes
i omple la casa de clarors, aimia.

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures,
són avui. Fins a cada moment sembla
que han d'esclatar en verdor les branques nues,
que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,
i que s'ha d'embaumar tota la terra.


Frag. de Les minves del gener de Joan Maragall

***

dimecres, 17 de març del 2010

Ajuda humanitària i mitjans d'informació

Estic a la sala d'espera d'un metge i veig que no he recordat endur-me lectura. Busco a la tauleta i agafo un magazine de La Vanguardia, el fullejo i m'aturo en un humil reportatge en el que parlen uns professionals mèdics que estan treballant a Haiti. Són d'arreu del món, de totes les nacionalitats. Cadascú explica les seves vivències. Hi ha un psicòleg que diu que es necessitaran anys per què la gent pugui tornar a remuntar el seu estat anímic. Un cirujà comenta que ha hagut de fer intervencions al mig del carrer amb força precarietat i envoltat d'espectadors. És cubà, i diu que s'ha fet un tip d'amputar membres a criatures i que com a mínim els ha pogut salvat la vida. Ha deixat els seus propis fills per anar a cobrir aquestes necessitats, que és especialista en ajuda humanitaria per catàstrofes naturals, però que el que està vivint és realment colpidor. I així un darrera l'altre. Són professionals completament anònims que gràcies a ells ajuden a minimitzar aquests sofriments.

La meva reflexió és, que quan passen aquests tràgics esdeveniments, estem uns dies invadits d'informació, i un desplegament de periodistes de tots els àmbits, ens comenten i ensenyen imatges a tort i a dret d'aquests tristos fets. Després d'un quans dies, tot queda esmorteït i sembla que tot hagi estat com una pel·lícula de diumenge a la tarda. Quí se'n recorda del tsunami d'Indonesia del 2004? Algú ens ha explicat com s'està superant aquell fet, després de tanta destrucció?, i així en tot.

Darrerament parlem molt de la generació NINI. Potser sóc una mica ingènua, però exemples de persones que es dedican a portar una mica d'alegria a aquests països tant malmesos com podrien ser "pallassos sense fronteres" o bé professionals mèdics i fins i tot altres joves d'organitzacions que ajuden a fer el que calgui en aquests països, penso que caldria parlar-ne una mica més, en els nostres mitjans públics d'informació, per intentar despertar i bellugar alguna consciència NINI, ja que és un tema que a molts pares els està preocupant cada vegada més i a la nostra societat sobrada de tot, li és difícil trobar-hi solució. Insisteixo en pensar que almenys a base d'anar-nos martellejant amb imatges de persones que es dediquen a treballar pels altres, sigui d'una manera altruista o bé organitzada, pugui arribar més a aquests joves que tenen camins ben incerts.

***

dilluns, 8 de març del 2010

Mitjó, bufandes, mocadors i neu a Barcelona

S'ha parlat aquests dies del "mitjó de'n Tàpies", no penso parlar-ne atès que, qui més quí menys està al corrent de la polèmica que va suscitar en el seu dia l'any 1991. Tàpies sempre ha estat un avanguardista i no sempre els artistes són acceptats quan són trencadors i a vegades han de passar anys perquè el seu art sigui reconegut.

Ja que tothom ha parlat del "mitjó", jo parlaré de bufandes i mocadors que també són peces força cotidianes i que no podem oblidar com a complement d'escalf i enguany deu n'hi do, com les hem utilitzat!

Aquest hivern he pogut treure de l'armari tota la gama que tinc de bufandes. He pogut combinar-les amb tots els abrics. En tinc de moltes textures i mides. Com que m'agraden, a més de les que m'han regalat, tinc les que he heretat, les que m'he comprat en els viatges, i també algunes que algú no ha volgut i me les ha traspassat etc..., ratlles, colors, blanques i negres, fetes a mà, de llana, de cotó, un bé de Déu! He pogut ventilar-les totes, ja que hem tingut un hivern ben esverat.

També m'agraden els mocadors de coll. Ja de sempre, trobo que a les dones ens afavoreixen i ens donen un aire de femeneitat molt propi. En tinc també de moltes menes. Recordo que a la primera empresa que vaig treballar, en ocasió del 60 aniversari d'un dels socis propietaris, ens van regalar a totes les noies un mocador de coll que aleshores els utilitzavem també per posar-nos al cap a l'estil de l'Audrey Hepburn, Grace Kelly, Brigitte Bardot sempre que feia vent, o en format petit i amb un nus de costat, a l'estil Ava Gardner. Actualment la moda de mocadors al cap és força inexistent, només utilitzen el mocador les mulsumanes.



Potser ha estat aquesta tarda de neu que hem tingut a Barcelona, la que m'ha inspirat a recordar aquestes sencilles peces de la nostra indumentària que ens ajuden a resguardar-nos del fred i a la vegada trobem un signe de coqueteria amb la seva utilització.




Una bona nevada!!

***

dijous, 4 de març del 2010

Literatura, núvols i música


"Mira que nubes. Va a haber tormenta si vienen hacia aquí"
"¿Por eso estás triste? "¿Triste?
dijo Rebecca volviéndose
"¿Yo? No.
No me importa que llueva en verano. Hasta me gusta. Es mi lluvia favorita".
"¿Tu lluvia favorita?", dijo Thea.
Pues la mia es la lluvia antes de caer
".
Pero cielo, antes de caer, en realidad no es lluvia"
Y Thea me dijo: ¿Y entonces que es?"
Y yo le expliqué: "Pues es solo humedad. Humedad en las nubes. Era una tonteria explicarle aquello a una niña pequeña.
"Ya se que no existe" dijo.
"Por eso es mi favorita. Porque no hace falta que algo sea de verdad para hacerte feliz no?

*
En aquesta petita conversa he trobat una clau important de la novel·la.

Són 20 les fotografies que comenta la veu gravada de Rosamond, la protagonista de la història, en unes cintes que deixa a una persona cega de la seva família com herència, per fer-li saber els seus orígens, perquè li siguin entregades després de la seva mort.

És extraordinari com l'autor essent un home, sap endinsar-se esplèndidament en un món de sentiments femenins de tres generacions. Ens descriu molt bé l'ambient d'una nissaga familiar per mitjà d'aquestes 20 fotografies. Cada fotografia és comentada amb tots els detalls com si fossin pintures. Fins i tot les que són en blanc i negre, el lector les va veient tal com són, i s'identifica plenament. No en va, els que hem hagut de desfer la casa familiar alguna vegada, ens ha passat el mateix quan hem recollit les fotografies familiars i les hem hagut de classificar.

Jonathan Coe ens fa veure també les reaccions de la societat anglesa de la segona meitat del segle passat, envers la homosexualitat femenina.


Hi ha una nota de l'autor al principi del llibre, sobre la inspiració del títol i també de la música d'un dels personatges, Catharine, concertista de flauta. Sembla que li va inspirar l'obra de Theo Travis, saxofonista, concretament del seu àlbum Slow Live.



Aquest és un fragment de la prosa del concert:

Tras una pausa, y frunciendo el ceño de pura concentración, Catharine hizo sonar una sola nota larga i lenta en su flauta. Luego la dejó flotar en el aire hasta que se desvaneció del todo......

...Acto seguido, pisó el pedal y, de repente, como por arte de magia, las dos notas i la frase que ya habia tocado se repitieron varias veces. Volvió a pisar i las notas comenzaron a florecer i a multiplicarse. Empezaron a formarse acordes, i se crearon bucles de sonido, ahora en sintonia, ahora desfasados entre ellos, hasta que pareció que el aire se llenaba de todo un conjunto de flautas, sobre cuya misteriosa armonía Catharine se puso a improvisar tenues líneas melódicas provisionales i fragmentarias......

*
M'agrada que un autor comenti les seves inspiracions envers els seus llibres. Atès que desconec Theo Travis, he buscat informació i he trobat al youtube algun video filmat però poca cosa més.




Un llibre més, que no deixa indiferent.

***

dimecres, 3 de març del 2010

Sant Medir


L'any passat vaig parlar també de Sant Medir, festa de dolça tradició de diversos barris barcelonins. Com a filla del barri de Gràcia, he crescut amb el record del dia 3 de març. No em repetiré amb aquests records, aquesta vegada he optat per fer recerca a la premsa, per aclarir alguns interrogants que tenia arran d'aquesta romeria popular.

M'he dedicat doncs a buscar a la hemeroteca de La Vanguardia, a la web que van instaurar per facilitar la consulta de diaris des del 1881, des de quan va tornar a instaurar-se aquesta festa després de la Guerra Civil.

Her trobat el Diari on sembla que va ser la darrera romeria l'any 1936 sense gaire entusiasme, fins i tot va ser ajornada uns dies. Pensava que la reinstauració havia trigat molts anys, però la meva sorpresa ha estat que l'any 1940 es va permetre altra vegada aquesta Festa, suposo que al tractar-se d'una romeria, el règim no ho podia impedir, però fins l'any 1951 no es va tornar a constituir la Federació de Colles.

Poso aquí un enllac de la pàgina 6 del 5 de març de 1940 on el comentarista dóna detalls de la notícia.

Si algú té la paciència que he tingut jo, d'anar buscant en Les Vanguàrdies dels dies posteriors a la Festa des del 1940 fins al 1951, podreu trobar les ressenyes d'aquesta Festivitat. No tenen desperdici. En l'apartat "Vida de Barcelona" a més, es troben els esdeveniments cotidians. El llenguatge és sublim, recomano la seva lectura.

Mosso guardant cavalls (1931)
Fons Buch (Arxiu municipal de Gràcia"


a tots us desitjo DOLÇA FESTA!

***

dilluns, 1 de març del 2010

Ares, Mart, Mars, Març



Març és el tercer mes de l'any, va ser el primer abans del reajustament del primitiu calendari romà. El nom llatí de Març prové del deu Mars, i Ares el déu grec de la Guerra.





Odes anglo-saxones al mes de Març



"Ha arribat a la fi el Març marçot
amb vent, i núvols, i cels canviants;
sento les presses de la ràfega
que recorre rabent la nevada vall"

Bryant





"Tranquil boscatge que amaga
un niu astut
i ens treu de la mirada
els cinc mons
que sota el seu pit tacat resguarda
el tord d'ull viu"

Norman Gale





"Narcisos que gosen
precedir les orenetes
oferint llur bellesa
al vent de març"

Shakespeare




"El lliri de neu i la primavera
adornen els nostres boscos
i les violetes s'amaren del mullim del matí"

Burns






"Amb quina joia canta la griva,
que no és mal predicador:
encén-te en la llum de la vida,
fes de la Natura professor"

Wordsworth


***