dissabte, 31 de març del 2012

La natura treu el nas -Pasqua Florida

Darrer dia del mes. S'han acabat les escoles. Comença la Setmana de Pasqua. Dies de reflexió, amb passejades per la natura la qual està esplèndida, repòs que no vol dir dormir, per gaudir d'uns dies d'aquesta primavera acabada d'estrenar.

Si no hi ha cap notícia especial, potser donaré també repòs al blog, s'ho mereix, cal saber desconnectar de les coses cotidianes i dedicar-nos a altres afers.

Feliç Primavera!

***


divendres, 30 de març del 2012

Kalea borroka a Barcelona

TOLERÀNCIA ZERO ALS RADICALS VIOLENTS!



No és així com s'han d'arreglar els conflictes. Tota aquesta agressivitat qui la promou? Aquesta societat té molta feina per fer. Cal posar fil a l'agulla ja!.

***

dijous, 29 de març del 2012

Vaga General - El pèndol

En Raimon té una cançó que diu ..He passejat per València sol...i avui jo dic ...He passejat per Barcelona sola... en les primeres hores del matí, un dia de vaga general.

El meu objectiu ha estat fer la caminada diària i aprofitar d'atansar-me a la botiga a la qual em forneixen de productes cosmètics i que està ubicada  a l'eixample entre Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya. Al barri tot estava com sempre, botigues obertes i gent circulant com cada dia, però a mesura que circulava pel carrer Gran de Gràcia, he vist ja que per cada persiana oberta n'hi havien deu de tancades. A l'arribar justament als jardinets del passeig de Gràcia, he vist per primera vegada l'actuació dels piquets. Eren a la vorera contrària, obligant a una cafeteria a tancar. Anaven una bona colla amb estètica sindical i amb mètodes de violència verbal que feien un respecte considerable. Hi ha hagut petards, intimidació i intercanvi de paraules obscenes que han aconseguit fer abaixar les persianes.

Un altre grup esperava a la cruïlla de la Diagonal amb Passeig de Gràcia, fent molt de soroll i esperant a la resta que se'ls ha unit, baixant tots amb manifestació pel centre del passeig, alguns dels quals observant a quin establiment podien anar a fer prevaldre els seus interessos.

Una vegada complert els meus objectius i en el camí de retorn, ja sense obstacles intimidatoris, he observat que les persianes tornàven a estar alçades, amb alguns dependents i dependentes situats a les portes de les botigues, guaitant a dreta i esquerra com ocells als seus predadors. La cafeteria que havien obligat a tancar, ara tornava la plena activitat amb els clients prenent el sol i esmorzant en plena vorera, i  he compartit el meu passeig amb vianants força heterogenis aprofitant un dia de poc soroll i contaminació minvada.

Sempre m'he preguntat si aquestes mogudes serveixen per alguna cosa. Després dels meus més de quaranta anys de vida laboral, amb sindicats verticals, i sindicats democràtics, quan vaig haver de negociar els meus interessos amb els directius pertinents, sempre vaig haver de fer-ho bis a bis, i per sort, gairebé sempre amb resultats positius. La meva experiència va ser que els Sindicats no es van marcar mai cap punt a nivell de problemes personals, potser si que han anat aconseguint fites a nivell col·lectiu, però entre ells també hi havia molta discòrdia i força ganes de marejar la perdiu.

Tornem a tenir temps de revoltes socials. El pèndol torna a oscilar. Els camins es torcen. S'hauran de continuar buscant mesures per poder-los redreçar, cap a quina banda es decantaran?

***



dilluns, 26 de març del 2012

44è Premi d'Honor de les Lletres catalanes-2012


Avui rebem l'excel·lent notícia del Premi d'Honor de les Lletres catalanes d'enguany, Josep Massot i Muntaner, un bon amic i ferm treballador. N'és un gran mereixedor, un filòleg sense aturador, que ha dedicat molts esforços en mantenir la nostra llengua i la nostra cultura. Des d'aquí la nostra sincera felicitació i la nostra alegria per tan preuat Premi. Nosaltres ja ens hem jubilat, però no crec que aquesta paraula entri dins dels seus interessos.

La nostra enhorabona! Josep


***

divendres, 23 de març del 2012

PRÍMULA

Ja l'he vista de lluny just quan he entrat aquest migdia a casa i el sol entrava pel finestral.  Era a fora, traient el cap timidament. Petitona però eixerida HA ESTAT LA PRIMERA EN ANUNCIAR LA PRIMAVERA al meu balcó. M'ha fet il·lusió. Ha obert els seus pètals de cara al sol que l'estavellaba. Bonica de color i contenta per haver-se despertat en un dia esplèndid. Ha triat un divendres que és el dia de la setmana el qual sempre l'he tingut més estima. Suposo que les darreres pluges l'han animat, i a partir d'ara les seves germanetes aniran coronant el cau modest en el qual han estat hivernant.

Al seu costat en un altre habitacle una mica més espaiós, la seva veïna comença a mostrar els seus petits brots vermellosos els quals esperen encara uns quants dies per mostrar la seva bellesa, que s'entortolligarà entre les baranes per guarnir-les amb un esclat de bogeria primaveral.

Espero veure com n'estaran de contents els nostre visitants, que ara en son dos els tallarols cap-negre, que continuen fent cabrioles entre les branques nues alimentant-se de les molletes que els depositem en un raconet, en una menjadora improvisada.



El cicle de la vida torna a començar, els colors tornaran a lluir en pocs dies i nosaltres en gaudirem una vegada més d'aquest do de la natura.

***

dimecres, 21 de març del 2012

Dia Mundial de la Poesia

Avui mereix una ullada l'apunt de'n Francesc Puigcarbó del seu blog on ens parla de la Poesia.

Per commemorar la Diada em permeto transcriure un petit poema de la Maria Mercè Marçal:

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauràn teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Del llibre Bruixa de dol (1977-1979)



***

dilluns, 19 de març del 2012

Cels blaus


Els llums de l'escenari s'obren i davant nostre apareix un espai figurant un exterior amb un pruner i una rosa. Damunt, emmarcant aquest espai, un cel blau amb núvols. Tot és auster, i aquesta austeritat ens va acompanyar gairebé dues hores ahir diumenge a la tarda, on uns actors ens van representar l'espectacle Delicades. El seu autor Alfredo Sanzol junt amb la Companyia T. de Teatre, ens van mostrar una sèrie d'sketchs que es van succeint un darrera l'altre, enllaçats, molt ben enllaçats, per mostrar-nos una vegada més en teatre com són les relacions humanes. Sembla que va ser l'espectacle més vist del Grec Festival de Barcelona 2010, el qual ara s'ha reposat per la magnífica acollida per part del públic.

 En el fulletó de presentació, l'autor comenta que aquesta obra està dedicada a la seva àvia i germanes com a mostra de retornar l'estimació que li van donar, un sketch de la qual va ser inspirat en el poble de la seva àvia anomenat Quintanavides, un poble de la província de Burgos en el qual ell va residir-hi quan tenia set anys.

Quintanavides


Amb una ironia àcida d'humor intel·ligent, ens va mostrant trossos de diferents moments de la vida, en alguns dels quals, un es pot identificar perfectament.

La traducció és de'n Sergi Belbel, que com sempre ha fet una bona feina. Els actors i les actrius immillorables.

Potser el que més he valorat és la sencillesa de l'espectacle. Teatre contemporani sense pretensions, però amb un rerefons interesant.

***

dissabte, 17 de març del 2012

Toyota blau contra Toyota verd

Dilluns a la nit. Un Toyota verd circula per una Avinguda barcelonina a velocitat discreta. Un cotxe surt disparat d'un carrer lateral amb un "Cediu al pas", sense mirar, i a gran velocitat. La topada és imparable. Col·lisiona a la roda dreta del darrera del Toyota verd provocant-li un giravolt que deixa al vehicle en direcció contraria a la marxa. Al conductor del Toyota verd li provoca un ensurt considerable però sortosament surt del vehicle havent-lo dominat, i observant el desperfecte. El vehicle que ha provocat l'accident s'atura un moment i de sobte arrenca a gran velocitat havent deixat part del seu frontal, encastat a la part del darrera del Toyota verd. Un taxista que pasava pel lloc dels fets amb passatge, comença una persecució a l'infractor sense aconseguir res més que determinar el color i la marca. Torna al lloc dels fets, amb client inclòs, i com a bon samarità es preocupa de l'ocupant del Toyota verd fent-li costat i disculpant-se de que no hagués pogut llegir la matrícula, però si que ha distingit que era un Toyota blau.

Trucada a la Patrulla. Bona feina dels agents, assegurant-se de que no hi han hagut danys personals i redactant un atestat amb fotos incloses dels trossos del Toyota blau que han quedat encastats al Toyota verd. Trucada a la grua que portarà el Toyota verd a passar la nit sota cobert esperant l'endemà que serà un altre dia.

El conductor del Toyota verd truca a casa, per justificar el seu retard i que li escalfin el sopar.

El meu mòbil sona i comprovo la sort que hem tingut de resultar ilesos.

El Toyota blau no hi ha esperances de trobar-lo. És un fet cotidià desaparèixer del mapa. Sembla que hi ha massa conductors/es que no tenen assegurances i a vegades ni tant sols permís de conduir.

El Toyota verd sap que l'estimem. Encara és matriculat a l'època "pre-Aznar" i té personalitat pròpia amb la "B" i amb el "CAT". No el deixarem morir així com així.  Fa un servei immillorable. Algúns voldrien considerar-lo "acabat", però no ho permetrem. El seu motor va néixer al país del tsunami i és de bona "fusta". Caldrà un petit sacrifici econòmic, però el farem. S'ho mereix.

***

dimarts, 13 de març del 2012

Traspàs de la Teresa Pàmies

Engego l'ordinador i em trobo amb la trista notícia de la mort de la Teresa Pàmies.

Aquestes persones de les quals recordes haver nascut gairebé amb els seus llibres a la mà, sembla que no hagin de desaparèixer mai. La seva persona és un referent per les que varem néixer durant els primers anys de la dictadura franquista, la personalitat de la qual admiràvem per la seva defensa de la injustícia social.

La recordarem també pels seus escrits de l'exili i pel seu tarannà jovial el qual ha heretat en part el seu fill Sergi que ha seguit les seves empremtes.

Ha viscut 93 anys amb clarividència i lluitant per uns ideals fruit d'una època convulsa.

Que descansi en Pau.

***

dimecres, 7 de març del 2012

Admirable Espinàs

Avui en Josep Maria Espinàs celebra el seu 85 aniversari. Vull afegir-me a l'homenatge que el Diari ARA li dedica en la seva edició d'aquest matí, la qual recomano vivament i que ens posa de manifest la seva trajectòria.

Em dóna la sensació que l'Espinàs, com l'anomenem la gent, és com si fós de la família. És una persona amb la qual ens agradaria sempre ser aconsellats. Els seus viatges i vivències per la nostra geografia ens han acompanyat a través dels seus llibres. Es va llançar també a cantar quan el país necessitava fer-se sentir. Ha col·laborat força fent entrevistes a la Televisió. Els seus articles a la premsa no tenen desperdici. Va escriure també la lletra de l'himne del Barça el qual ha donat la volta a món, i la seva presència ens dóna com una tranquil·litat espiritual quan ens parla del seu treball cotidià i la seva manera de viure la vida. He admirat sempre també la seva qualitat d'observador de tot el que l'envolta. Una personalitat admirable.


FELICITATS JOSEP MARIA ESPINÀS PER AQUESTS 85 ANYS


***

diumenge, 4 de març del 2012

Buscant la felicitat

Hi ha moltes maneres de buscar la felicitat, ho estem veient continuament a la nostra societat, i les maneres com ho fan alguns no crec que siguin gaire saludables.

 En ocasió d'una passejada per la ciutat fa uns mesos per conèixer l'arquitectura de Sagnier, la guia ens va recomanar La novel·la de Lluís-Anton Baulenas guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana de l'any 2000, amb el títol precisament de La felicitat.

Aquesta novel·la ens vol mostrar com ciutadans anònims, buscaven aquesta poció màgica per aconseguir aquesta felicitat a principis del segle XX. L'autor la ubica a l'any 1909, època en que el modernisme ja era present i es va anar imposant quan la Reforma de la ciutat anava obrint-se a través de l'actual Via Laietana.  Època també d'una Barcelona convulsa per agitacions socials,  vagues, bombes, anarquisme  i revolucions obreres que van donar lloc a la Setmana Tràgica.  Els mitjans que aquesta recerca de la felicitat posa de manifest el seu autor sobre el paper, tampoc són gaire ortodoxes que diguem, uns personatges singulars i estrafolaris, sobreviuen en una Barcelona que començava a obrir-se de mar a muntanya.

A través del seu argument, Baulenas ens vol explicar de com la gent havia de sobreviure amb l'especulació i la ciutat aixecada. L'efecte crida va fer que joves de comarques arribessin a Barcelona buscant feina els quals queien a les mans de qualsevol tipus i se n'aprofitaven de les seves ansies de treballar per fer diners.

 La gent que ens presenta són grotescos i esperpèntics. El relat fa ènfasi en la cultura de l'oci del Paral·lel, que estava en l'apoteosi dels seus espectacles. La protagonista, una noia extravagant, és el fil conductor de una colla d'esdeveniments disbauxats que es van enfilant com si fossin pedres d'un collaret. La característica general del relat és d'un to irònic que no m'ha satisfet.

La idea novel·lística m'ha fet recordar "El carreró dels miracles" de Naguib Mahfuz d'un barri d'El Caire durant la segona guerra mundial amb els seus personatges també peculiars. Els que ens presenta Baulenas són d'aquell estil però a la catalana. He trobat que la novel·la és d'una extensió excessiva per tot el que vol comunicar, i la prosa d'una senzillesa poc original.

***

dissabte, 3 de març del 2012

Sant Medir 2012



Un any més ens hem despertat entre trompetes i tambors. Sant Medir ha tornat un any més anunciant que ja estem a la recta final de l'hivern i en tres setmanes la primavera començarà a donar senyals de vida en la natura que ens envolta.

Preparant els cavalls de bon matí

Un matí per agafar la càmera i passejar pel barri de Gràcia captant les cridòries i l'enrenou de carrosses, cavalls, genets i caramels, molts caramels. Enguany al caure la Dolça Festa en dissabte, moltes més criatures han pogut gaudir d'aquesta festa popular que cada any m'agrada fer-ne esment.





És un dia que em fa recordar moltes vivències infantils i que he comentat en més d'una ocasió. No em deixa mai de sorprendre la gran quantitat de gent vinguda d'altres barri barcelonins per viure-la. Tot Gràcia és una catifa enganxifosa que no deixa caminar. Hem de tenir cura a l'arribar a casa de posar les sabates en remull, però malgrat aquests inconvenients, la festa s'espera any darrera any. I que no falti una mica d'evasió.



***